Make way for tomorrow

Make way for tomorrow és una de les pel·lícules més atípiques fetes mai a Hollywood i també pel seu director Leo McCarey, el qual però lluita aferrissadament amb la Paramount per poder fer-la. Els seus protagonistes són una parella de septuagenaris que després de cinquanta anys de matrimoni perden la seva casa pels deutes, estem a l’època de la gran depressió. Com que cap dels fills disposa de gaire espai no hi ha altra solució que dividir-los i així la mare va a l’apartament neoiorquí del fill gran i el pare a casa d’una altra filla on només disposa d’un sofà a la sala d’estar. La pel·lícula reflecteix les dificultats d’adaptació que tots dos pateixen per viure amb generacions més joves i la sensació de solitud que els domina, l’un sense l’altre. La salut del pare empitjora i l’única solució sembla ser enviar-lo a casa d’una altra filla que viu a Califòrnia, a l’altra banda del país. La parella es reuneix a Nova York per acomiadar-se i tornen a l’hotel on feren el viatge de noces cinquanta anys enrere. Després d’un moment de diversió, ballen i prenen uns cocktails, el primer moment per ells sols en cinquanta anys, l’home ha de prendre el tren per marxar a Califòrnia. Abans de sortir expressa la seva intenció de trobar una feina i fer-la venir amb ell. Ella fa veure que s’ho creu i la pel·lícula acaba amb la seva imatge veient allunyar-se el tren. És un dels finals més devastadors de la història del cinema.

Leo McCarey és recordat sobretot com un autor de comèdia. Va treballar amb Laurel i Hardy, fou un dels definidors de la screwball comedy i firmà, Duck Soup, potser la pel·lícula més divertida de la història del cinema, però , tot i que no falti una mirada irònica i un cert sentit de l’humor, Make way for tomorrow recorda per la seva temàtica el viatge a Tokio de Yasujiro Ozu. Evidentment la posada en escena és del tot diferent. A McCarey no hi ha la transcendència de la que parlava Schrader a la seva tesi doctoral i el seu film té de vegades un to melodramàtic, genèticament impossible per a uns japonesos, però hi ha una intenció coincident en mostrar, cosa gens freqüent, la vulnerabilitat i la fragilitat de la gent gran o, el que és el mateix encara que els cretins no ho sàpiguen, de la condició humana.

Canvi i comèdia

L’actual cicle de Capra, i l’anunciat sobre Hawks pel començament de l’any vinent, em donaran moltes oportunitats per parlar de comèdia. Abans del half-term, el Guardian va fer una enquesta entre els crítics per seguir practicant aquest esport tan seguit aquí de fer llistes. Es cercaven les més significatives de la història del cine tot dividint-les, de manera molt arbitrària, entre set apartats. Un d’ells era la comèdia,. i deixava clar que el meu judici d’ahir sobre l’excel·lència de la screwball comedy no és gaire compartit entre els actuals crítics. No hi ha cap pel·lícula de Capra o Cukor. De McCarey en un lloc ben alt hi ha el seu Duck soup, però aquest film és pràcticament d’un gènere propi definit pels seus protagonistes. Només Hawks manté una presència amb Bringing up Baby (la 16ª) i His girl Friday (la 13ª). Molt significativament pels crítics la millor comèdia de la història del cine és Annie Hall. A mi també m’agrada aquest film que posaria entre un dels meus tres Allen preferits (dels quals cal dir que tots tenen molt més de vint anys). És clar però que es no podria fer una tria més oposada a l’esperit amb que Cavell elogià la comèdia americana. Si totes les comèdies són descripcions d’aprenentatges que duen a una realització personal mitjançant la creació d’una família, al film d’Allen no hi ha ni creació d’una família, ni aprenentatge, ni realització personal, substituïda per la teràpia psico-analítica. Hom podrà dir que el film d’Allen és d’un realisme que supera l’idealisme tronat dels realitzadors de l’època del new deal i certament potser la meva vida, i la de molta de la gent que conec, s’assembla més a la dels personatges d’Annie Hall que no a la dels protagonistes de les comèdies descrites per Cavell. Una hipòtesi però que crec que no cal descartar és pensar que potser té alguna cosa a veure és la pèrdua d’un cert tremp moral, entre aquells temps i els gaire feliços setanta.