Make way for tomorrow

Make way for tomorrow és una de les pel·lícules més atípiques fetes mai a Hollywood i també pel seu director Leo McCarey, el qual però lluita aferrissadament amb la Paramount per poder fer-la. Els seus protagonistes són una parella de septuagenaris que després de cinquanta anys de matrimoni perden la seva casa pels deutes, estem a l’època de la gran depressió. Com que cap dels fills disposa de gaire espai no hi ha altra solució que dividir-los i així la mare va a l’apartament neoiorquí del fill gran i el pare a casa d’una altra filla on només disposa d’un sofà a la sala d’estar. La pel·lícula reflecteix les dificultats d’adaptació que tots dos pateixen per viure amb generacions més joves i la sensació de solitud que els domina, l’un sense l’altre. La salut del pare empitjora i l’única solució sembla ser enviar-lo a casa d’una altra filla que viu a Califòrnia, a l’altra banda del país. La parella es reuneix a Nova York per acomiadar-se i tornen a l’hotel on feren el viatge de noces cinquanta anys enrere. Després d’un moment de diversió, ballen i prenen uns cocktails, el primer moment per ells sols en cinquanta anys, l’home ha de prendre el tren per marxar a Califòrnia. Abans de sortir expressa la seva intenció de trobar una feina i fer-la venir amb ell. Ella fa veure que s’ho creu i la pel·lícula acaba amb la seva imatge veient allunyar-se el tren. És un dels finals més devastadors de la història del cinema.

Leo McCarey és recordat sobretot com un autor de comèdia. Va treballar amb Laurel i Hardy, fou un dels definidors de la screwball comedy i firmà, Duck Soup, potser la pel·lícula més divertida de la història del cinema, però , tot i que no falti una mirada irònica i un cert sentit de l’humor, Make way for tomorrow recorda per la seva temàtica el viatge a Tokio de Yasujiro Ozu. Evidentment la posada en escena és del tot diferent. A McCarey no hi ha la transcendència de la que parlava Schrader a la seva tesi doctoral i el seu film té de vegades un to melodramàtic, genèticament impossible per a uns japonesos, però hi ha una intenció coincident en mostrar, cosa gens freqüent, la vulnerabilitat i la fragilitat de la gent gran o, el que és el mateix encara que els cretins no ho sàpiguen, de la condició humana.

Retorn inesperat

He tingut sort i soc a Barcelona. Vaig ensopegar amb un ticket per tornar des de Gatwick el dimecres, el dimarts molt tard quan estava considerant la possibilitat de baixar-me a Paris, cosa que tampoc era del tot fàcil. Suposo que algú va renunciar al bitllet just en aquell moment. No em feia gaire il·lusió passar-me el dia de Nadal sol a Londres, una diada que imagino més aviat ensopida atès que es suspèn totalment la circulació de transport públic. En qualsevol cas he pogut retornar a la celebració d’aquesta diada que malgrat tota l’estupidesa afegida simbolitza l’esdeveniment d’alliberament més important de la història de la humanitat: la identificació de l’omnipotència divina amb la infància desvalguda i fràgil. Bones festes per tothom.

Vulnerabilitat

Quan llegia filosofia amb tota la intensitat possible, en el període que estava redactant la meva tesis, la lectura que potser em va sobtar més fou la d’E. Levinas. De fet, m’atreviria a dir que l’autor lituà segueix sent la màxima referència del segle passat (tot tenint en compte, és clar, que hom no pot gosar començar a llegir-ho sense una familiaritat real amb les obres de Husserl i Heideger). Ara no freqüento les seves pàgines. Mai, o gairebé mai, disposo del temps i la capacitat de concentració que requereix la lectura d’aquest autor. No ho he oblidat del tot, però, i algunes de les seves idees més o menys característiques són fàcils de trobar com a rerefons d’algunes de les coses que dic o escric. Una idea exposada a Autrement qu’être és la de la vulnerabilitat, que per Levinas constitueix un dels atributs fonamentals de la condició humana, obrir-me envers els altres passa per tenir aquest coneixement i ser capaç d’exposar la meva veritat fonamental. Tot això no està gaire allunyat del intentava parlar ahir. La fascinació produïda pels meus nebots és una manera visceral de descriure aquesta reflexió. Allò que hom pot contemplar en ells, i òbviament a qualsevol bebè, és la vulnerabilitat en estat pur. Dit en altres termes, la veritat d’allò que som. La resta,allò que afegeixen treballosament els anys, és pura i simplement artifici, disfressa, en termes més nobles, cultura. Aprofito en tot cas aquest gir filosòfic per inserir un altre foto dels interfectes.