1/19/2011

Make way for tomorrow

Make way for tomorrow és una de les pel·lícules més atípiques fetes mai a Hollywood i també pel seu director Leo McCarey, el qual però lluita aferrissadament amb la Paramount per poder fer-la. Els seus protagonistes són una parella de septuagenaris que després de cinquanta anys de matrimoni perden la seva casa pels deutes, estem a l’època de la gran depressió. Com que cap dels fills disposa de gaire espai no hi ha altra solució que dividir-los i així la mare va a l’apartament neoiorquí del fill gran i el pare a casa d’una altra filla on només disposa d’un sofà a la sala d’estar. La pel·lícula reflecteix les dificultats d’adaptació que tots dos pateixen per viure amb generacions més joves i la sensació de solitud que els domina, l’un sense l’altre. La salut del pare empitjora i l’única solució sembla ser enviar-lo a casa d’una altra filla que viu a Califòrnia, a l’altra banda del país. La parella es reuneix a Nova York per acomiadar-se i tornen a l’hotel on feren el viatge de noces cinquanta anys enrere. Després d’un moment de diversió, ballen i prenen uns cocktails, el primer moment per ells sols en cinquanta anys, l’home ha de prendre el tren per marxar a Califòrnia. Abans de sortir expressa la seva intenció de trobar una feina i fer-la venir amb ell. Ella fa veure que s’ho creu i la pel·lícula acaba amb la seva imatge veient allunyar-se el tren. És un dels finals més devastadors de la història del cinema.

Leo McCarey és recordat sobretot com un autor de comèdia. Va treballar amb Laurel i Hardy, fou un dels definidors de la screwball comedy i firmà, Duck Soup, potser la pel·lícula més divertida de la història del cinema, però , tot i que no falti una mirada irònica i un cert sentit de l’humor, Make way for tomorrow recorda per la seva temàtica el viatge a Tokio de Yasujiro Ozu. Evidentment la posada en escena és del tot diferent. A McCarey no hi ha la transcendència de la que parlava Schrader a la seva tesi doctoral i el seu film té de vegades un to melodramàtic, genèticament impossible per a uns japonesos, però hi ha una intenció coincident en mostrar, cosa gens freqüent, la vulnerabilitat i la fragilitat de la gent gran o, el que és el mateix encara que els cretins no ho sàpiguen, de la condició humana.

Etiquetes de comentaris: , ,

1 Comments:

Blogger Cristina said...

M'encanta el comentari que has fet sobre aquesta pel.lícula. Intentaré veure-la aviat.

7:16 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home