Canvi i comèdia

L’actual cicle de Capra, i l’anunciat sobre Hawks pel començament de l’any vinent, em donaran moltes oportunitats per parlar de comèdia. Abans del half-term, el Guardian va fer una enquesta entre els crítics per seguir practicant aquest esport tan seguit aquí de fer llistes. Es cercaven les més significatives de la història del cine tot dividint-les, de manera molt arbitrària, entre set apartats. Un d’ells era la comèdia,. i deixava clar que el meu judici d’ahir sobre l’excel·lència de la screwball comedy no és gaire compartit entre els actuals crítics. No hi ha cap pel·lícula de Capra o Cukor. De McCarey en un lloc ben alt hi ha el seu Duck soup, però aquest film és pràcticament d’un gènere propi definit pels seus protagonistes. Només Hawks manté una presència amb Bringing up Baby (la 16ª) i His girl Friday (la 13ª). Molt significativament pels crítics la millor comèdia de la història del cine és Annie Hall. A mi també m’agrada aquest film que posaria entre un dels meus tres Allen preferits (dels quals cal dir que tots tenen molt més de vint anys). És clar però que es no podria fer una tria més oposada a l’esperit amb que Cavell elogià la comèdia americana. Si totes les comèdies són descripcions d’aprenentatges que duen a una realització personal mitjançant la creació d’una família, al film d’Allen no hi ha ni creació d’una família, ni aprenentatge, ni realització personal, substituïda per la teràpia psico-analítica. Hom podrà dir que el film d’Allen és d’un realisme que supera l’idealisme tronat dels realitzadors de l’època del new deal i certament potser la meva vida, i la de molta de la gent que conec, s’assembla més a la dels personatges d’Annie Hall que no a la dels protagonistes de les comèdies descrites per Cavell. Una hipòtesi però que crec que no cal descartar és pensar que potser té alguna cosa a veure és la pèrdua d’un cert tremp moral, entre aquells temps i els gaire feliços setanta.

Doble vida

Doble Vida és el títol de la biografia de George Cukor que he estat llegint aquest darrer mes. El títol òbviament fa referència a una de les pel•lícules més famoses d’aquest autor (que per cert no he vist) i al fet de ser una de les reines del mon homosexual del Hollywood clàssic (l’altra fou el compositor Cole Porter). Cukor és un director que té pel•lícules que m’agraden força ( fonamentalment The Philadelphia Story i a star is born), d’altres no tant i del que desconec una bona part de la seva filmografia, en part perquè la serie A de la MGM no eren productes que em motivessin especialment.
El llibre val la pena per donar les claus del treball de Cukor i també com a testimoni d’una part important de la història del cine americà. Cukor era un home provinent del mon del teatre amb una important trajectòria com director d’escena. Era un dels nois que van dur de Broadway ràpidament quan es va inventar el cinema sonor, com recordava sarcàsticament John Ford, i que en molts casos tingueren una breu estada a Hollywood. No fou aquest el cas de Cukor, la carrera del qual abasta cinquanta anys. Fou en el teatre on fonamentà la base principal del seu èxit, el seu talent per dirigir actors, però també una manera de fer contraposada a d’altres directors, probablement no va mirar mai per l’objectiu d’una càmera. Era un director capaç de fer repetir i donar-li voltes a una escena fins l’infinit i potser per això mai no va ser capaç de dur a terme un projecte pròpiament seu (dit d’una altra manera, les seves pel•lícules mai no transcendeixen el guió). És significatiu que als darrers anys de la seva vida, tot i acceptar joiosament la categoria de gran autor atorgada pels joves de Cahiers, no acabès d’entendre perquè tenien també aquesta consideració, autors com Hitchcock o Hawks que des del seu punt de vista només produïen treballs menors.
Pels interessats a l’anecdotari sobre la història de Hollywood, la lectura del text és gairebé indispensable. Cukor fou un dels directors preferits de Greta Garbo, qui va fer de Katherine Hepburn una estrella (deu pel•lícules junts), i també de Judy Holliday i Vivien Leigh,, ja que fou ell qui prengués la decisió de donar-li a la llavors desconeguda actriu anglesa el paper de Scarlett O’Hara i qui la dirigí des de l’ombra, tot el rodatge, ja que havia estar acomiadat, fonamentalment, per la negativa de Clark Gable a ser dirigit per un homosexual.

The Philadelphia story

Divendres vespre torno a veure The Philadelphia Story, cosa que potser feia vint anys que no feia. Em torna al cap inevitablement el llibre de Cavell sobre la comèdia americana. La tesi d’aquest autor és que totes les comèdies del període són obres sobre l’adquisició de la virtut, on el matrimoni té una funció essencial, ja que és el senyal de l’adveniment de la maduresa i de l’assoliment d’un equilibri personal. No he llegit el llibre, però sé que en parla d’aquesta pel·lícula i realment la tesi s’escau de manera perfecta. Tanmateix, les condiciones possibles d’un discurs sobre la virtut que hi ha a l’actualitat fan la pel·lícula en aquest sentit tan llunyana com si fos un producte medieval. No per això, però, vaig deixar de fruir-ne. De fet, potser influït per la meva estada en aquestes terres més o menys protestants, em va semblar deliciosa la crítica del rigorisme purità exercida entorn de la figura interpretada per Katherine Hepburn. De manera amable, però és difícil ser més contundent en la dissecció dels trets inhumans i farisaics d’aquests, que com deia en Jordi Sales, són mala gent. La projecció va servir també per esborrar un prejudici. Sempre havia pensat que era injust que Hollywood li donés només un oscar a James Stewart per una comèdia, oblidant interpretacions tan perfectes com les realitzades a Vertigo o Anatomy of a murder, per esmentar només dues molt evidents. Crec però que estava equivocat. La interpretació de Stewart és realment perfecta. La seva versatilitat es mostra totes les seves intervencions, però és difícil pensar a algú que hagi interpretat un borratxo de manera alhora tan divertida i convincent. És sempre un error menystenir la importància de la comèdia.