Doble vida

Doble Vida és el títol de la biografia de George Cukor que he estat llegint aquest darrer mes. El títol òbviament fa referència a una de les pel•lícules més famoses d’aquest autor (que per cert no he vist) i al fet de ser una de les reines del mon homosexual del Hollywood clàssic (l’altra fou el compositor Cole Porter). Cukor és un director que té pel•lícules que m’agraden força ( fonamentalment The Philadelphia Story i a star is born), d’altres no tant i del que desconec una bona part de la seva filmografia, en part perquè la serie A de la MGM no eren productes que em motivessin especialment.
El llibre val la pena per donar les claus del treball de Cukor i també com a testimoni d’una part important de la història del cine americà. Cukor era un home provinent del mon del teatre amb una important trajectòria com director d’escena. Era un dels nois que van dur de Broadway ràpidament quan es va inventar el cinema sonor, com recordava sarcàsticament John Ford, i que en molts casos tingueren una breu estada a Hollywood. No fou aquest el cas de Cukor, la carrera del qual abasta cinquanta anys. Fou en el teatre on fonamentà la base principal del seu èxit, el seu talent per dirigir actors, però també una manera de fer contraposada a d’altres directors, probablement no va mirar mai per l’objectiu d’una càmera. Era un director capaç de fer repetir i donar-li voltes a una escena fins l’infinit i potser per això mai no va ser capaç de dur a terme un projecte pròpiament seu (dit d’una altra manera, les seves pel•lícules mai no transcendeixen el guió). És significatiu que als darrers anys de la seva vida, tot i acceptar joiosament la categoria de gran autor atorgada pels joves de Cahiers, no acabès d’entendre perquè tenien també aquesta consideració, autors com Hitchcock o Hawks que des del seu punt de vista només produïen treballs menors.
Pels interessats a l’anecdotari sobre la història de Hollywood, la lectura del text és gairebé indispensable. Cukor fou un dels directors preferits de Greta Garbo, qui va fer de Katherine Hepburn una estrella (deu pel•lícules junts), i també de Judy Holliday i Vivien Leigh,, ja que fou ell qui prengués la decisió de donar-li a la llavors desconeguda actriu anglesa el paper de Scarlett O’Hara i qui la dirigí des de l’ombra, tot el rodatge, ja que havia estar acomiadat, fonamentalment, per la negativa de Clark Gable a ser dirigit per un homosexual.