the producers

The Producers ha estat potser el major èxit dels musicals londinencs dels dos darrers anys. El seu origen és la pel·lícula que a finals dels seixanta va dirigir Mel Brooks amb Zero Mostel i Gene Wilder. A hores d’ara Brooks no té gaire prestigi però durant els setanta fou el rei de la comèdia americana i el mateix Woody Allen romania en un discret segon terme en comparació amb ell. Certament Brooks, no té la categoria de l’autor de Manhattan com a cineasta, ni tampoc l’habilitat d’Allen por conferir una aparença intel·lectual als seus productes, però manté un sentit molt sa de la irreverència que el fa despreocupar-se de ser políticament correcte. L’obra comentada, que vaig poder veure dissabte passat n’és un bon exemple. Com potser recordareu alguns, The Producers és la història de dos jueus neoiorquiesos, un productor sense èxit i un contable que du una existència grisa, els quals descobreixin que una obra totalment fracassada pot ser més profitosa per un productor que no pas un èxit. Decideixen llavors produir un fracàs assegurat. Trien l’obra “Springtime for Hitler”, escrita per un nostàlgic de l’Alemanya nazi més aviat curt de gambals, que vol demostrar la sensibilitat humana i artística de Hitler, i confien la seva direcció a un director experimental d’orientació clarament homosexual (la cançó on exposa el seu punt de vista sobre la direcció teatral porta el taxatiu títol de Keep it gay). Malauradament per ells, la barreja de freakisme i kitsch acaba resultant del tot atractiva pel públic. L’obra és un èxit i tots dos acaben a la presó. Com és d’esperar en una producció de primera línea del West End, l’espectacle esta realitzat de manera perfecta en tot el que es refereix a l’escenografia, la coreografia,la música i la interpretació. Alguns quadres escènics tenen un sentit de l’humor corrosiu i delirant, com el que mostra un grup d’octogenàries, les capitalistes de la producció, ballant claqué amb els seus andadors o l’escena, manllevada del film, en la que a la manera de Busby Berkeley, les ballarines dibuixen una perfecta creu gamada, enfront de la mirada satisfeta d’un Hitler, èmul de Gene Kelly i Fred Astaire. Allò més interessant sense dubte és que segurament la idea de Brooks no ha perdut sinó que ha guanyat vigència amb el pas del temps, quan portem més d’una dècada assistint al triomf irreversible de la cultura- escombraria. Malgrat el sentit del humor de l’obra, aquesta no deixa d’obrir una reflexió inquietant sobre allò que filosòficament podríem anomenar els fonaments populars del judici estètic. L’obra teatral resulta a més molt més inquietant que la pel·lícula, ja que el públic queda integrat a l’acció des del moment en que som nosaltres els que manifestem la nostra satisfacció envers el desplegament kitsch i neonazi que tenim davant nostre.