Allen i d'altres

La poca fortuna d’Allen a Londres fa pensar també en el trist moment que està vivint la seva generació, per a molts, jo mateix, la protagonista de la darrera època daurada del cine americà. Allen i Scorsese segueixen treballant però tots dos tenen moltes dificultats per amagar la seva decadència creativa, tot i que la seva presència a l’actual industria cinematogràfica té un cert mèrit si considerem que pròpiament cap dels dos fou mai un realitzador d’èxit. Coppola fa deu anys que no estrena res i quan recordem el seu Dracula pensem que el seu retir és segurament encertat. Malick i Eastwood son excepcions, però de fet,especialment el segon, foren d’entrada més aviat outsiders en aquesta petita època daurada. Suposo que hem de considerar com llei de vida, que això sigui així, però no deixa de resultar decebedor pensar allò que prometien els seus treballs fa vint i cinc anys i allò que finalment resta, especialment si comparem amb cineastes de generacions precedents, com Ford, Buñuel, Lang o Kurosawa, que mantingueren sempre un elevat nivell de qualitat i interès en el seu treball. Potser però la culpa està a l’excessiva mitificació soferta per la figura del director que no acaba de quadrar amb un art molt més col·lectiu del que sovint s’ha volgut presentar. El cas de Coppola, ben conscient del fet de les limitacions imposades per l’estructura de producció vigent a hores d’ara, és segurament el més il·lustratiu