Allò que podem aprendre dels egipcis

El següent article ha estat publicat aquest hivern a la revista Conviure de la fundació Espriu,. Fou una rara ocasió de poder combinar una petició i de desenvolupar com deia aquell “ un desahogo de mi corazón”

PODEM APRENDRE ALGUNA COSA DELS EGIPCIS, TOT I QUE NO TENIAN INTERNET?

Ningú no té gaire mania als egipcis. Són prou vells i remots com per poder adoptar amb ells de manera extremada la condescendència que emprem amb tots els nostres antecessors. El seu caràcter primitiu fa que les seves possibles ximpleries de poble premodern tinguin més perdó. D’altra banda, no han deixat, com per exemple els romans o els grecs, un legat “prestigiós” d’obres que serveixin per amargar la vida dels estudiants dels Instituts o les facultats universitàries. Per això la pregunta que faig no penso que hagi de ser d’entrada acollida amb rebuig. Jo, però, vull donar un pas endavant i afirmar que si hi ha moltes coses importants a aprendre. Ben cert és que precisament per això que hem dit no en tenim un camí gaire directe. Hi ha però altres vies i la que avui seguirem passa per Plató.
Ell si aprengué alguna cosa dels egipcis, segons ens explicà, a un dels seus diàlegs, el Fedre, on es rememorà el passeig que fora les muralles de la ciutat feren Sòcrates i el jove Fedre, un fervorós practicant de les modes intel·lectuals del moment. Al final del diàleg Sòcrates explica el mite de Teuth, una mostra de l’antiga saviesa dels egipcis. El Déu Thamus era un ésser enginyós al qual se li deuen tota mena d’invencions. Unes de les que ell estava més orgullós era la de l’escriptura i les lletres. Ple de joia li mostrà al Déu Ammon que llavors era el rei d’Egipte. Presentà la seva invenció com un meravellós remei (pharmakon) per a la saviesa i la memòria. Malauradament no convencé Ammon, el qual més aviat veié motius per desconfiar-ne. L’escriptura, les lletres, sentencià, no són el fonament de la memòria sinó de l’oblit i per això no ens enriqueixen sinó que ens empobreixen; ens afebleixen perquè la pèrdua de la memòria equival a fer-nos més petits, més febles i més contingents. Enfront de la comunicació real que es produeix al diàleg, l’escriptura només ens lliura una aparença que ben aviat reflecteix la seva inanitat quan ràpidament comprovem que està sempre condemnada a repetir el mateix. No dóna coneixement sinó una aparença de coneixement ja que l’origen adventici d’allò que transmet no li permet tenir unes arrels reals a l’ànima; no creix des de dins. Els productes que deixa a la ment l’escriptura són del tot anàlegs als recollits als jardins d’Adonis, on unes llavors plantades amb testos es regaven al final de l’estiu amb aigua calenta i produïen flors efímeres. La diferència entre aquestes flors i les plantades a terra ferma i deixades madurar vuit mesos és la diferència entre l’aprenentatge transmès a l’escriptura i el transmès com cal, dialècticament, per ser del tot fidels a la terminologia platònica.
Com nosaltres Plató visqué un temps on s’estava produint una revolució de les formes de transmissió del saber. El canvi radical del seu temps fou provocat per l’extensió de l’escriptura com a mitja de comunicació i el consegüent i progressiu abandonament dels mitjans de comunicació oral a l’ensenyament. El mite de Teuth reflecteix aquest impacte en molts sentis anàleg a la situació viscuda a la nostra cultura des de l’emergència de les noves tecnologies. També Internet esta sent venut des de la seva aparició com un elixir prodigiós, com el remei universal que ha d’esdevenir la condició de possibilitat de qualsevol mena de procés educatiu. Poca gent no hi és ara mateix a la colla de Teuth i tanmateix l’experiència d’un professor ordinari, encara que no tingui res de diví, més aviat apunta a pensar que hi ha molt de cert a la reflexió d’Ammon. Internet a les aules permet una multiplicació incalculable de la quantitat d’informació a l’abast de l’alumne. Això és un fet innegable. Malauradament el temps acadèmic, com qualsevol altre, és limitat, i el temps emprat a recórrer la xarxa es sostreu generalment d’allò que hauria de ser el veritable treball educatiu: la transmissió dels criteris que permetin extreure’n sentit i profit. Ningú, per més entusiasta que sigui, estarà disposat a admetre que la informació és coneixement. Dit el mateix, però més clarament, Internet ha multiplicat la possibilitat de dir-ne disbarats, per l’ús d’informacions descontextualitzades com una bona part de les que circulen per la xarxa, i de produir de manera automàtica i sense reflexió tota mena d’escrits. Mai els nostres estudiants no havien plagiat tant, és a dir, mai no ho havien tingut tan bé per escapolir-se de la tasca sovint feixuga, i de vegades fins i tot dolorosa, de pensar per ells mateixos[1]. Una activitat, la de pensar, que requereix temps i paciència; quelcom del que tots plegats estem més aviat mancats i que ben segur l’ús d’Internet no ens ensenya a adquirir. Allò que traiem d’Internet resulta més aviat proper als jardins d’Adonis.
I de fet quan hom més pensa, més clars resulten alguns paral·lelismes inquietants que complementen i envolten la qüestió central. Per exemple, no deixa de resultar-nos familiar l’entusiasme de Fedre, el noi que guarda tenaçment el discurs de Lisias sota la seva túnica. En el transcurs del diàleg Fedre es queda bocabadat moltes vegades perquè la seva perspectiva es incompatible amb qualsevol mena de consideració crítica. A Fedre no li preocupa el contingut del discurs. La seva perspectiva filològica li fa estimar el discurs pel discurs; la proliferació per la proliferació; precisament allò que acaba essent la conseqüència del model educatiu produït per la xarxa. No deixa de ser un pista també per nosaltres recordar que Fedre fou deixeble de Lisies, un dels membres més famosos del moviment sofístic, un grup d’individus de característiques ben meritòries, entre les qual hi era la d’ésser uns excel·lents negociants; uns individus que saberen reconèixer, és a dir crear, unes necessitats que només ells eren capaços de satisfer. Sobre qui han estat millors negociants si els sofistes o els profetes de la revolució tecnològica a les aules no em pronunciaré, tot i que potser la corrupció institucionalitzada de les nostres institucions és un factor que tampoc en aquest cas pot deixar de ser tingut en compte.
Hi ha un sentit en el qual indubtablement un llibre és millor que la paraula viva del seu autor. Ho il·lustrà Woody Allen al seu film Annie Hall. Cap llibre de Marsall McLuhan, per seguir la situació de la pel·lícula, pot dir-te allò que si podia dir-te el senyor McLuhan: que ets un cretí, que no entens res del que ell ha escrit, encara que et guanyis les garrofes ensenyant-lo. Internet no sembla aturar aquest procés sinó més aviat completar-ho i amb una mica de sort podria permetre, o almenys això voldrien els seguidors de Teuth i els èmuls de Fedre, acabar amb una figura vella desprestigiada i per molts tan molesta com podria esser pel pedant de la cua del cine, la presència de McLuhan: el professor.
[1] Al Regne Unit ja hi ha constituïda una comissió de vigilància contra el plagi que calculava en un 25% el número d’alumnes universitaris que fan habitualment els seus treballs mitjançant el procediment de “Copy and paste” , segons informava el diari Guardian el 30 de juny del 2004. Més preocupant però que la xifra en ella mateixa era la incapacitat dels alumnes per entendre el concepte de plagi. El 15 de març del 2005 el mateix diari recollia que un portaveu de la Universitat d’Oxford reconeixia aquest problema com un dels més preocupants a l’horitzó universitari. Tot fa indicar que a llocs més tolerants i menys inclinats al rigor intel·lectual la situació ha de ser forçosament pitjor.