The negro soldier

Dissabte com a alumne del curs sobre Capra em regalaren una entrada per veure de franc, The Negro Soldier. És una de les cintes que Capra va dirigir per l’exèrcit americà durant la segona guerra mundial. Com és sabut Capra deixà Hollywood per a col·laborar en l’esforç de guerra quan era el director més popular del cinema americà. Capra estigué molt satisfet del seu pas per l’exèrcit però professionalment el preu fou molt car: una pèrdua completa de sintonia amb el públic que el dugué a rodar molt poc més i sense tenir cap èxit. (tot i que paradoxalment la seva pel·lícula més recordada és d’aquest període: It’s a wonderful life).

Capra va fer molts films propagandístics però aquest tenia un dificultat especial. EEUU estava en una guerra ideològica envers el nazisme, que el 1941 no era una amenaça gaire directe sobre els Estats Units, i representava els ideals de democràcia i llibertat enfront del totalitarisme i el racisme germànic. Malauradament les lleis de molts dels estats americans estaven més d’acord amb les lleis racials de Nuremberg que amb l’esperit fundador de la constitució americana. El 1944, l’any d’estrena del film, no només l’exèrcit estava segregat sinó que hi havia un règim d’apartheid essencialment similar al sudafricà als estats del sud. El film havia de tractar d’encoratjar la població afro-americana per seguir contribuint a l’esforç bèl·lic i construir una imatge coherent de la democràcia americana. Capra, se’n sortí molt bé en un documental que és una obra mestra d’ocultació. El documental subratlla l’aportació important i oblidada feta pels afro-americans des la guerra de la Independència on ja hi participaren molts, fins a l’expansió cap a l’Oest on constituïen un apreciable 15% del contingent de les caravanes, mentre que n’amaga allò més determinat de la situació real del poble negre, l’obert racisme de la majoria blanca i les situacions de discriminació a tot arreu, sense que l’exèrcit fos cap excepció. En qualsevol cas, el film agradà prou als líders negres del moments i als grups liberals que pressionaren perquè no fou distribuït únicament dins de l’exèrcit. Hom valorà positivament la “pedagogia” (per utilitzar el terme que tant agrada als nostres polítics moderats) sobre la situació dels afroamericans que es desprenia del film

Més que de Capra, el qual impulsà el projecte però des de lluny (ell mateix reconegué que havia ocupat molt poc temps de la seva vida a pensar en aquestes qüestions i certament a les seves pel·lícules no hi ha negres) l’autoria del projecte correspon a Carlton Moss, l’autor del guió. Moss fou denunciat com a comunista a l’època de McCarthy i això explica potser les reticències mostrades sempre per Capra a parlar d’aquesta pel·lícula. Moss no sols fou productor i guionista sinó també la veu del narrador, personificant un predicador, ja que l’acció del film té lloc a una església on primer el predicador explica l’aportació dels negres a les causes americanes i després una mare llegeix una carta on el seu fill li parla de la seva experiència en ser promocionat a oficial.