Retorn a Bedford Falls

Per acabar amb Capra pel moment (ja he vist tot el que podia del cicle però tinc pendents dos DVDs amb pel·lícules de la primera ètapa) veig una projecció de It is a wonderful life, la pel·lícula que al començament del curs sobre Capra vaig assenyalar com la meva preferida. És sense cap mena de dubte la més recordada i de manera justa perquè totes les virtuts del cine de Capra es troben representades en el seu grau màxim La presència d’aquest film és habitual a les nostres pantalles i s’ha convertit en l’equivalent fílmic del que al segle anterior havia estat el conte nadalenc de Dickens. Fins i tot gent jove que ni somnia a veure-la està familiaritzada amb el seu final gràcies a cites d’altres produccions com els Simpson. Tanmateix el film fou un fracàs econòmic que suposà el final de la Liberty Productions, la productora independent que impulsava llavors Capra, i fou una mena de cant del cigne. Capra no sols no tornà a tenir cap èxit sinó que mai més feu una pel·lícula realment bona.

M’és difícil jutjar amb fredor un film que em desperta sempre una reacció emocional molt viva (no puc assistir a la darrera part sense plorar, cosa que només amb passa de manera tan automàtica amb la penúltima escena de The grapes of Wrath). Pels que simpatitzen poc amb el cine de Capra aquest títol és el paroxisme de l’ensucrament que caracteritzaria els seus treballs i que en fa impossible la digestió. Jo tampoc crec en àngels (però si n’hi haguessin preferiria que fossin com el de la pel·lícula interpretat per Henri Travers ), però tot i que l’existència dels àngels sigui segurament mentida, allò que explica l’àngel, l’avaluació de la vida de George Bailey, és veritat, com es veritat la tesi que defensa el film i que podríem fonamentar a Plató: mai no és un fracàs la vida de l’home que té amics.

Una projecció atenta revela que hi ha una necessitat pel sucre, per que als moments més intensos It is a wonderful life és una pel·lícula ben ombrívola. Poques vegades una escena resulta tan desoladora com la que ens mostra George Bailey humiliant-se enfront de Mr. Potter per demanar-li un préstec sobre la garantia del seu segur de vida o quant just abans de deixar la casa aquest personatge, que fins llavors s’havia mostrat com un ésser humà íntegre i just, maltracta la seva família. De fet, la gràcia per la comèdia de Capra pot fer-nos oblidar que la vida de Bailey és fonamentalment una vida de renúncia marcada per esdeveniments que no pot controlar, com la guerra o la depressió.

Part de l’autenticitat del film ve propiciada pel fet que la guerra suposà l’inici d’un període de reflexió per Capra que no fou clarificador. A Capra hi hagué una tendència a la depressió que en aquell moment s’aguditza i , com assenyala al seu llibre McBride, hi ha molts trets en comú entre el personatge de George Bailey i el realitzador italo-americà, un dels quals segurament fou la temptació del suïcidi.

La pel·lícula coincideix en dos dels seus protagonistes amb l’altre film de Capra vist aquesta setmana, you can’t take it with you. Lionel Barrymore, el bondadós Mr. Vanderhof de la primera és ara el malvat Mr. Potter, un ser integralment maligne, al qual no li es permès participar a l’apoteòsica escena de reconciliació final. És difícil decidir on està més encertat. L’altre actor que repeteix és el protagonista James Stewart. També per Stewart aquest film suposava la tornada a la pantalla després de l’absència provocada per la seva participació a la guerra. La transformació com a actor en aquest temps fou important. Abans de la guerra Stewart era essencialment un actor de comèdia, tot i que molt bo (penso a per exemple a Històries de Filadelfia). A It is a wonderful life hi apareix un talent fins llavors desconegut a l’àmbit de la tragèdia (el qual es mostra més que a qualsevol altre lloc als westerns que rodà amb Antony Mann) i aquesta capacitat és una de les principals eines de Capra per fer passar el film de la tragèdia a la comèdia quan li convé.