Ball of fire

Dimarts al BFI aprofito la meva primera oportunitat per veure un dels títols de Hawks i veig Ball of Fire, la comèdia que Hawks va rodar el 1941 amb un guió de Billy Wilder. Amb una mica menys de fama que les altres comèdies (no hi és Cary Grant substituït per un eficaç Gary Cooper) el film però no resulta menys divertit. De fet, m’ho vaig passar molt bé veient-lo des de el primer pla del film mostrant-nos els seus protagonistes passejant per Central Park. Com es sabut la pel·lícula és una versió de Blancaneus i els sets nans on el nans són un grup d’intel·lectuals reclosos a una casa de New York per escriure una enciclopèdia, Blancaneus una cantant de cabaret interpretada per Stanwick i el príncep blau és el més jove dels nans un lingüista interpretat per Gary Cooper, que la troba quan surt al carrer per fer una investigació de camp sobre slang ja que després de vuit anys de reclusió la seva documentació està del tot caducada. No hi ha bruixes sinó una banda de gangsters que tenen que amagar la noia fins que pugui casar-se amb el seu cap, cosa que li impedirà ser testimoni legal. Els gangsters tenen noms improbables com Joe Lilac, Dana Andrews , o Duke Pastrami, el sempre inquietant Dan Duryea. Els professors són altres actors de caràcter com Oscar Homolka o Henry Travers, l’àngel d’It is a wonderful life.

Hawks es venia només com un productor d’entreteniment però no és difícil detectar les seves inquietuds. Com Bringing up Baby la comèdia està estructurada des de l’oposició entre la ment i el cos o una opció de vida intel·lectual enfront d’una lúdica i instintiva. Potser per la personalitat del guionista, Ball of fire és una pel·lícula més moderada on l’instint possiblement guanya però no per golejada com a la pel·lícula anterior. A Ball of fire hi ha una reeducació del protagonista, pero Stanwick, a diferència de Hepburn, també modifica la seva personalitat i guanya en maduresa i responsabilitat. Comptat i debatut potser hi ha menys moments d’hilaritat, però alguns dels que té són del tot memorables, com la conga que Sugarpuss, aquest és el nom de la protagonista, ensenya a ballar als professors. És remarcable la capacitat de Hawks per poder mostrar a la vegada el caràcter ridícul de les accions d’uns personatges i la seva dignitat com a caràcters. La pel·lícula fou fotografiada per Gregg Toland llavors en el seu millor moment cosa que es reflecteix en algunes escenes nocturnes realment memorables.

Forbidden

Forbidden és un dels títols amb els que Capra comença a posar els fonaments del seu èxit futur i a construir Columbia, l’única de les grans productores que és fruit del treball d’un director. És un film de 1932 i essencialment és un melodrama considerat escandalós en el seu temps i que ara, com diu Charles J. Maland en el seu llibre sobre el director, més aviat sembla una anticipació de l’histoire d’Adela H. Si del film de Truffaut hom recorda molt més la presència i el treball de la seva protagonista que no pas del seu director, una cosa semblant s’esdevé amb aquest film. En aquest cas la protagonista és Barbara Stanwyck, que apareixeria en els anys venidors en alguns títols de Capra molt més significatius. Possiblement, Stanwyck era millor actriu que Adjani i la seva sobrietat fa d’aquesta pel·lícula una mica més digerible que la de Truffaut. Però no gaire més. La Stanwyck és Lulu Smith una bibliotecària d’una ciutat petita que avorrida de tot plegat viatja a l’Habana on s’enamora d’un home casat, un polític. Tota la seva vida romandrà fidel al seu amor, tot i que això significarà a més de les previsibles humiliacions la pèrdua de la seva filla. El film no va més enllà de normalet i em sembla molt lluny del dinamisme i l’autenticitat de It Happened one nigth, però considerant que només les separen dos anys, cal concloure que Capra aprenia tan ràpid com alguns dels seus personatges.