You can't take it with you

Després de l’ensopegada que suposà Lost Horizon, Capra es sentia necessitat d’un altre èxit per mantenir la seva posició preeminent a Hollywood, el resultat fou you can’t take it with you (A Espanya es digué Vive como quieras) un film molt més definit que l’anterior des d’un punt de vista genèric i on tornava al terreny on havia excel·lit, la comèdia, mantenint la pretensió de ser un realitzador amb idees. La jugada li sortí bé. El film feu molts diners, guanyà l’Òscar a la millor pel·lícula i el tercer Òscar per Capra com a millor director. A hores d’ara però el film té menys prestigi que Mr. Smith o Mr. Deeds, en part, perquè no comparteix l’evident heterodòxia política dels altres dos i resulta, segons diuen, menys inquietant.

Vista els dilluns passat al BFI aquesta apreciació és veritat a mitges. Els Vanderhof, la família que viu segons la màxima del títol castellà, segueixen sent del tot entranyables però, amb l’excepció del personatge de Jean Arthur, sembla que viuen completament al marge de la resta de la societat. La seva proposta vital no es pot prendre com cap alternativa de res. El full de presentació de la filmoteca inclou la crítica cinematogràfica que en el moment de l’estrena feu Graham Greene. En general era contraria al film. Per Greene, a Capra allò predominant no és cap mena d’idea sinó la necessitat de fugir i la dicotomia entre els pobres homes farcits de diners i els afortunats que no tenen diners però tenen amics. Partidari d’un cinema més realista, a Greene no li hagués agradat viure a casa dels Vanderhoff. Tanmateix també indica que el film no és tan horrible com semblaria ja que el geni de Capra com a narrador és innegable: la seva pantalla sembla dues vegades més gran que la de qualsevol altre cineasta i la seva habilitat al muntatge no era per ell inferior a la d’Eisenstein.

Tampoc estaria del tot d’acord finalment amb el refús de Greene. És evident l’utopisme amb el que es descrit la família Vanderhof, però això no significa que el film sigui del tot fals. La millor perspectiva per valorar-ho es centrar-se no tant als aparents protagonistes, la parella d’enamorats protagonitzada per Jean Arthur i James Stewart, com als dos patriarques i especialment al pare de James Stewart, interpretat per Edward Arnold. Em sembla que més que cap altre és el personatge d’Arnold el protagonista real del film. La veritable intriga no és si Stewart o Arthur podran casar-se, com no haurien de fer-ho!, sinó si Arnold podrà ser redimit com a ser humà. La felicitat dels Vanderhof pot ser fingida però la misèria de Kirby, el cognom de la família rica, és ben real. Per això segurament l’escena més intensa del film és el diàleg mantingut a la presó amb l’avi Vanderhoff on per primera vegada se n’adona de tot allò que esta fent malament amb ell mateix. Com a moltes pel·lícules de Capra és un moment genuïnament dramàtic integrat perfectament dins d’una comèdia, en principi, obertament optimista. Si apliquéssim a Capra el test platònic per decidir sobre la bondat d’un creador, o per ser del tot justos al binomi format per Capra i Riskin: la capacitat de fer alhora tragèdia i comèdia, Capra seria dels que millor se’n sortiria al costat segurament de Chaplin i Fellini.