You can't take it with you

Després de l’ensopegada que suposà Lost Horizon, Capra es sentia necessitat d’un altre èxit per mantenir la seva posició preeminent a Hollywood, el resultat fou you can’t take it with you (A Espanya es digué Vive como quieras) un film molt més definit que l’anterior des d’un punt de vista genèric i on tornava al terreny on havia excel·lit, la comèdia, mantenint la pretensió de ser un realitzador amb idees. La jugada li sortí bé. El film feu molts diners, guanyà l’Òscar a la millor pel·lícula i el tercer Òscar per Capra com a millor director. A hores d’ara però el film té menys prestigi que Mr. Smith o Mr. Deeds, en part, perquè no comparteix l’evident heterodòxia política dels altres dos i resulta, segons diuen, menys inquietant.

Vista els dilluns passat al BFI aquesta apreciació és veritat a mitges. Els Vanderhof, la família que viu segons la màxima del títol castellà, segueixen sent del tot entranyables però, amb l’excepció del personatge de Jean Arthur, sembla que viuen completament al marge de la resta de la societat. La seva proposta vital no es pot prendre com cap alternativa de res. El full de presentació de la filmoteca inclou la crítica cinematogràfica que en el moment de l’estrena feu Graham Greene. En general era contraria al film. Per Greene, a Capra allò predominant no és cap mena d’idea sinó la necessitat de fugir i la dicotomia entre els pobres homes farcits de diners i els afortunats que no tenen diners però tenen amics. Partidari d’un cinema més realista, a Greene no li hagués agradat viure a casa dels Vanderhoff. Tanmateix també indica que el film no és tan horrible com semblaria ja que el geni de Capra com a narrador és innegable: la seva pantalla sembla dues vegades més gran que la de qualsevol altre cineasta i la seva habilitat al muntatge no era per ell inferior a la d’Eisenstein.

Tampoc estaria del tot d’acord finalment amb el refús de Greene. És evident l’utopisme amb el que es descrit la família Vanderhof, però això no significa que el film sigui del tot fals. La millor perspectiva per valorar-ho es centrar-se no tant als aparents protagonistes, la parella d’enamorats protagonitzada per Jean Arthur i James Stewart, com als dos patriarques i especialment al pare de James Stewart, interpretat per Edward Arnold. Em sembla que més que cap altre és el personatge d’Arnold el protagonista real del film. La veritable intriga no és si Stewart o Arthur podran casar-se, com no haurien de fer-ho!, sinó si Arnold podrà ser redimit com a ser humà. La felicitat dels Vanderhof pot ser fingida però la misèria de Kirby, el cognom de la família rica, és ben real. Per això segurament l’escena més intensa del film és el diàleg mantingut a la presó amb l’avi Vanderhoff on per primera vegada se n’adona de tot allò que esta fent malament amb ell mateix. Com a moltes pel·lícules de Capra és un moment genuïnament dramàtic integrat perfectament dins d’una comèdia, en principi, obertament optimista. Si apliquéssim a Capra el test platònic per decidir sobre la bondat d’un creador, o per ser del tot justos al binomi format per Capra i Riskin: la capacitat de fer alhora tragèdia i comèdia, Capra seria dels que millor se’n sortiria al costat segurament de Chaplin i Fellini.

Amarcord

Espècies desaparegudes:el professor de grec

Avui toca fer l’entrada que fa mil d’aquest dietari. És un fet joiós tot i que el dia no acompanya. No he gosat sortir de casa, perquè el dia és fosc, humit i insospitadament fred per ser el mes de maig i estic una mica refredat. Per fer una mica de celebració parlaré avui d’un film ben especial per mi mateix i molts dels lectors d’aquest dietari, el fellinià Amarcord.
El motiu és que vaig poder reveure la pel•lícula fa només uns dies. Agnes Varda és ara a Londres rebent l’homenatge del BFI que fa una retrospectiva de la seva carrera i va col•laborar al cicle de Screen epiphanies introduint el film de Fellini. Varda es mostrar a la seva ja avançada edat com una dona activa i aguda d’esperit. Mentre que normalment els altres hostes han triat films que veieren de joves, Varda ha triat una obra feta quan ella ja era una professional del cinema, un senyal inequívoc de modèstia ben entesa.
Varda no feu un gran discurs per justificar la seva elecció, sinó que rememorà algunes escenes. És segurament allò que calia fer. Amarcord no és la pel•lícula més interessant, ni més ambiciosa de Fellini, però és possiblement la que conté algunes de les millors escenes mai rodades pel realitzador de Rimini i la que constitueix el millor exemple de la seva habilitat per dirigir les emocions dels espectadors, potser perquè tot concedint que Fellini no seria Fellini sense Rota, segurament cap altre dels seus films pertany tant, està tan definit, per la música de Nino Rota.
Amarcord segueix sent a la seva enèsima visió un film hilarant, és també però un film que convida a la melangia per la manera com mostra la desproporció entre la imaginació dels humans i la normalment mediocríssima realitat. Una escena és especialment poderosa en aquest sentit i és la que jo personalment prefereixo de manera molt clara: la recepció del transatlàntic reial una nit de final d’estiu. Potser la millor representació mai feta de la banalitat i la fragilitat de les il•lusions humanes

David Lean (V): inicis

Roger Corman li explicà a un dels seus joves empleats acabat de sortir d’una facultat de cinematografia, no recordo ben bé si Coppola o Scoserse, que per muntar un film només és important concentrar-se en els primers deu minuts i en els deu últims. El públic ha de saber de que va la història i com acaba, la resta més o menys tant s’hi val. Certament és important saber començar una pel·lícula. També acabar-la, però sempre resulta poc cortès explicar els finals de les pel·lícules, mentre que es fa menys mal si parlem dels començaments. Tot fent memòria em sembla que moltes de les que comentava al meu llibre fa tres anys, tenen començaments esplèndids que et fan difícil deixar la història: Taxi Driver, La dolce Vita, Apocalypse Now (que vaig veure fa poc amb els meus alumnes de batxillerat; els va agradar molt), The Hustler o Wild Bunch (de fet el problema d’aquesta darrera és que el començament és massa bo). Hitchcock també acostumava a començar la seves pel·lícules amb inicis que despertaven amb facilitat l’interès de l’espectador: North by Northwest, Vertigo o Strangers in a Train són bons exemples. Pel que estic veient ara David Lean tenia també aquesta habilitat, cosa que es feu molt més palesa a les seves primeres pel·lícules. Així, l’inici d’ in which we serve és d’una gran efectivitat. Mentre una veu en off ens situa en el tema, this is the history of a ship, veiem en un estil propi del documental britànic dels trenta, un dels descobriments personals més joiosos de la meva estada en aquest país, tot el procés de construcció del destructor a les drassanes. Great Expectations comença com la novel·la, amb la trobada d’un convicte fugitiu amb un nen, Pip, que visita la tomba de la seva mare al cementiri. És una escena poderosa deguda a la imaginació de Dickens però que Lean il·lustra de manera completament convincent. Pel contrari, Oliver Twist, comença amb una caminada de la mare del protagonista en mig d’una tempesta rodada en un estil hereu del impressionisme germànic, que constitueix una aportació dels guionistes, entre els quals estava el mateix Lean, a la imaginació dickensiana; en qualsevol cas un superb moment de cinema.

Glory for the filmmaker

A la meva vida he anat molt pocs a festivals de cinema. Mai no m’he atansat a Sitges i només recordo una vegada haver-me passat pel festival de Barcelona per veure una de les últimes pel·lícules de Samuel Fuller, White Dog. Ara aquí a Londres hi ha també una setmana de cinema i assoleixo entrada per a una de les projeccions, la del darrer film de Takeshi Kitano, Glory for the filmmaker. No és una experiència agradable. L’organització és caòtica. Es canvia l’hora d’entrada a per després començar tard i propiciar així que tots hàgim d’entrar simultàniament. La pel·lícula és curiosa, tot i que no em sembla dels millors kitano. La podríem definir de manera molt precisa dient que és un entrecreuament de Fellini vuit i mig i d’ “humor amarillo”, el programa on Kitano es mostrà per primera vegada; un sentit del humor que dit sigui de passada no és exactament el meu. La pel·lícula es deixa veure i certament en molts moments resulta divertida, però no desmenteix allò que Kitano diu d’ell mateix ,que és dins d’una crisi creativa de la que no sap com sortir. Aquesta pel·lícula no ha estat pas la manera.