Glory for the filmmaker

A la meva vida he anat molt pocs a festivals de cinema. Mai no m’he atansat a Sitges i només recordo una vegada haver-me passat pel festival de Barcelona per veure una de les últimes pel·lícules de Samuel Fuller, White Dog. Ara aquí a Londres hi ha també una setmana de cinema i assoleixo entrada per a una de les projeccions, la del darrer film de Takeshi Kitano, Glory for the filmmaker. No és una experiència agradable. L’organització és caòtica. Es canvia l’hora d’entrada a per després començar tard i propiciar així que tots hàgim d’entrar simultàniament. La pel·lícula és curiosa, tot i que no em sembla dels millors kitano. La podríem definir de manera molt precisa dient que és un entrecreuament de Fellini vuit i mig i d’ “humor amarillo”, el programa on Kitano es mostrà per primera vegada; un sentit del humor que dit sigui de passada no és exactament el meu. La pel·lícula es deixa veure i certament en molts moments resulta divertida, però no desmenteix allò que Kitano diu d’ell mateix ,que és dins d’una crisi creativa de la que no sap com sortir. Aquesta pel·lícula no ha estat pas la manera.