Amarcord

Espècies desaparegudes:el professor de grec

Avui toca fer l’entrada que fa mil d’aquest dietari. És un fet joiós tot i que el dia no acompanya. No he gosat sortir de casa, perquè el dia és fosc, humit i insospitadament fred per ser el mes de maig i estic una mica refredat. Per fer una mica de celebració parlaré avui d’un film ben especial per mi mateix i molts dels lectors d’aquest dietari, el fellinià Amarcord.
El motiu és que vaig poder reveure la pel•lícula fa només uns dies. Agnes Varda és ara a Londres rebent l’homenatge del BFI que fa una retrospectiva de la seva carrera i va col•laborar al cicle de Screen epiphanies introduint el film de Fellini. Varda es mostrar a la seva ja avançada edat com una dona activa i aguda d’esperit. Mentre que normalment els altres hostes han triat films que veieren de joves, Varda ha triat una obra feta quan ella ja era una professional del cinema, un senyal inequívoc de modèstia ben entesa.
Varda no feu un gran discurs per justificar la seva elecció, sinó que rememorà algunes escenes. És segurament allò que calia fer. Amarcord no és la pel•lícula més interessant, ni més ambiciosa de Fellini, però és possiblement la que conté algunes de les millors escenes mai rodades pel realitzador de Rimini i la que constitueix el millor exemple de la seva habilitat per dirigir les emocions dels espectadors, potser perquè tot concedint que Fellini no seria Fellini sense Rota, segurament cap altre dels seus films pertany tant, està tan definit, per la música de Nino Rota.
Amarcord segueix sent a la seva enèsima visió un film hilarant, és també però un film que convida a la melangia per la manera com mostra la desproporció entre la imaginació dels humans i la normalment mediocríssima realitat. Una escena és especialment poderosa en aquest sentit i és la que jo personalment prefereixo de manera molt clara: la recepció del transatlàntic reial una nit de final d’estiu. Potser la millor representació mai feta de la banalitat i la fragilitat de les il•lusions humanes