Els darrers dies de Hitchcock

La lectura del llibre de Thomson ha estat un motiu per recuperar del fons de la llibreria, un dels llibres que me’n vaig dur de Hay-on-wye, The last days of Alfred Hithcock, una crònica dels darrers mesos de la seva vida escrita per David Freeman el responsable del guió de The Long Nigth, el film que podia haver clos la seva filmografia si Sir Alfred hagués viscut uns mesos més ( hi és inclòs també el guió de la pel•lícula). El guió era pràcticament definitiu i Hitchcock estava considerant qui podia ser la parella protagonista (Liv Ullman i Sean Connery). No és un llibre que aporti gaire claus per a la comprensió del treball del mestre anglès ( cosa difícil a hores d’ara) però és interessant per la descripció de com afrontà el seu final un personatge ben peculiar, fonamentalment pel fet que el personatge havia dominat completament a la persona. Crec que el fons de l’obra de Hitchcock és essencialment pessimista, malgrat ser més un mestre de la comèdia que del suspens, i en aquest sentit el relat de Freeman és congruent. El darrer Hitchcock és un home amb problemes greus de salut (associats amb l’obesitat però també l’alcoholisme), queixós de no haver viscut quan ja no tenia remei (no hi hagué vida més enllà de les pel•lícules) i poruc de la mort, tot i el seu intent de conjurar aquesta por amb jocs de paraules com el que feia quan es referia a ell mateix com The short Knight (el títol de Sir li fou conferit molt poc abans de la seva mort)

Amarcord

Espècies desaparegudes:el professor de grec

Avui toca fer l’entrada que fa mil d’aquest dietari. És un fet joiós tot i que el dia no acompanya. No he gosat sortir de casa, perquè el dia és fosc, humit i insospitadament fred per ser el mes de maig i estic una mica refredat. Per fer una mica de celebració parlaré avui d’un film ben especial per mi mateix i molts dels lectors d’aquest dietari, el fellinià Amarcord.
El motiu és que vaig poder reveure la pel•lícula fa només uns dies. Agnes Varda és ara a Londres rebent l’homenatge del BFI que fa una retrospectiva de la seva carrera i va col•laborar al cicle de Screen epiphanies introduint el film de Fellini. Varda es mostrar a la seva ja avançada edat com una dona activa i aguda d’esperit. Mentre que normalment els altres hostes han triat films que veieren de joves, Varda ha triat una obra feta quan ella ja era una professional del cinema, un senyal inequívoc de modèstia ben entesa.
Varda no feu un gran discurs per justificar la seva elecció, sinó que rememorà algunes escenes. És segurament allò que calia fer. Amarcord no és la pel•lícula més interessant, ni més ambiciosa de Fellini, però és possiblement la que conté algunes de les millors escenes mai rodades pel realitzador de Rimini i la que constitueix el millor exemple de la seva habilitat per dirigir les emocions dels espectadors, potser perquè tot concedint que Fellini no seria Fellini sense Rota, segurament cap altre dels seus films pertany tant, està tan definit, per la música de Nino Rota.
Amarcord segueix sent a la seva enèsima visió un film hilarant, és també però un film que convida a la melangia per la manera com mostra la desproporció entre la imaginació dels humans i la normalment mediocríssima realitat. Una escena és especialment poderosa en aquest sentit i és la que jo personalment prefereixo de manera molt clara: la recepció del transatlàntic reial una nit de final d’estiu. Potser la millor representació mai feta de la banalitat i la fragilitat de les il•lusions humanes

Vida i obra

Seguint amb McCarthy del que parlava l’altre dia, un dels tòpics emprats per definir la qualitat de la seva escriptura i l’aire fresc que suposà l’aparició dels seus textos, consisteix en afirmar que McCarthy ha tingut una vida, prèvia a la seva tasca d’escriptor. Des dels EEUU, això ha estat dit amb escreix, però no és un obstacle per pensar que estigui mancat de raó. De fet, el principi aplicat a altres camps és ben fructífer. Serveix, per explicar per exemple perquè és millor la cinematografia prèvia a la invenció de les escoles i facultats de cinema o, perquè, filosofies com les de Plató o Descartes mantenen un interès ben superior a les produïdes a les facultats de filosofia del segle XX, sense excloure Heidegger.

Acceptació

Life never gives us what we want at the moment we consider appropiate (La vida mai no ens dona allò que volem, al moment que jutjaríem com a escaient) aquesta és la reflexió que defineix l’actitud de Ms Moore a la novel•la de Forster, Passatge a la India. Constitueix la justificació d’una actitud desesperançada a mig camí entre un cert estoïcisme i un evident escepticisme. Tanmateix, si Forster té raó, hom pot considerar llavors que el camí vers la felicitat és raonablement plausible: acceptar, estimar la donació i oblidar el moment. Més fàcil de dir, però, que de fer, atès allò que essencialment som. Suposo que per això, la filosofia de Heidegger és essencialment depriment.

Youth without youth

Coppola ha trigat més de deu anys en fer una pel·lícula que potser serà la cloenda d’una carrera que comença essent molt brillant i que després va anar perdent en força i qualitat. El seu darrer títol Youth without youth és una coproducció entre diversos països europeus que té com a fonament literari textos de Mircea Eliade. La pel·lícula em sembla simpàtica, interessant però també en un cert sentit insuficient. Les raons dels primers adjectius són clares a hores d’ara. Fer una pel·lícula centrada en temes metafísics com l’exploració de la interrelació entre matèria i esperit o el caràcter il·lusori del temps, tot tornant al tema d’ahir, és francament intempestiu i valent. També resulta oportú el tractament de les dificultats de compatibilitzar la reflexió intel·lectual amb allò que hom anomena comunament vida (un tema també intempestiu quan l’espècie dels intel·lectuals pertany a hores d’ara al gènere dels vividors). Amb tot però al film li manca pel meu gust intensitat, tot es veu sempre com molt llunyà i segurament l’estructura narrativa suggereix una complexitat que tampoc no és tan gran. En tot cas sense explicar res de l’argument dir que l’estructura general de la narració, es correspon a una de les històries preferides de Borges. Dit això, deixaré el dietari per uns dies, els propers, que no seran londinencs. Espero que tothom celebri com cal el solstici d’hivern i un any vinent prosper, refutant el criteri dels economistes i altres menes de futuròlegs.