All the pretty horses

Llegeixo per tercera vegada la meva vida una novel·la de Cormac McCarthy i em fa créixer el meu interès per aquest autor. Ja vaig comentar que vaig trobar The Road excel·lent, però em sembla que All the Pretty Horses, no és pas inferior. És una obra més complexa, perquè aquí no trobem només dues veus. Encara que el jove John Grady Cole sigui el centre absolut de l’obra, les experiències d’alguns altres són ben significatives com la del jove Bevlins que acaba decidint el seu destí. La nostàlgia de l’Oest és la pèrdua d’un paradís, tot i que des del nostre present aquest paradís és certament ambivalent. Per la gent de la meva generació més o menys en connexió amb els Estats Units difícilment en pot haver un tema més tòpic. Però això no és un obstacle per fruir de la lectura d’aquesta novel·la. És evident, com assenyalava Bloom, que el treball de Mccarthy fa pensar a Peckinpah. Possiblement tots dos compartien moltes aspiracions comunes. Mccarthy però es millor narrador i el seu estil com a escriptor és més depurat que el del cineasta.(no és un retret, escriure, acte solitari, és molt menys complex que dirigir). L’Oest de McCarthy va més enllà de la frontera i en aquest sentit la descripció de Mèxic i les referències a la seva història han estat un dels estímuls més poderosos per interessar-me al text. All the pretty Horses és una novel·la sobre l’aprenentatge, arrelada en aquest escepticisme envers la ciutat tan característica d’una certa mentalitat americana, on el mestre no és en absolut ni cap home, ni la història sinó aquests animals, que no per casualitat, han estat triat significativament com a símbols de noblesa.

Pat Garrett & Billy the Kid

Diumenge passat vaig acabar la meva revisió particular del Western de Peckinpah, assistint a una projecció del film Pat Garrett & Billy the Kidd. La versió projectada al BFI és la coneguda com pròpia del director, diferent de l’estrenada el 1973 i de l’editada fa quatre anys on s’incloïen escenes fins llavors inèdites, fent aparèixer, per exemple, el personatge de la dona del Sheriff Garrett. Imagino que la projectada a Barcelona quan morí Peckinpah, la darrera vegada que vaig veure-la, devia ser la primera versió, considerablement més curta. L’única diferència que em sembla recordar és que llavors Knocking at the Heaven’s Door era cantada per Dylan, mentre que ara només apareix una versió instrumental.
Tot i que el títol fa referència a dos personatges mítics, em sembla que el centre de la pel•lícula és el primer molt més que el segon. Això s’esdevé no només perquè la presència fílmica de Coburn és superior a la de Kristofferson, sinó perquè el seu destí tràgic és del típic heroi peckinpià, mentre que en un cert sentit Billy existeix només com al seu contrapunt. Tot i que el primer tractament no preveia la coincidència dels dos personatges fins l’escena de l’assassinat (que no és la que clou la pel•lícula), la versió actual comença amb una trobada dels dos personatges a Fort Summer on Garrett explica al seu antic amic que es veu obligat a perseguir-lo, el darrer diàleg entre els personatges revela la idea fonamental de la pel•lícula:

Billy: Ol' Pat... Sheriff Pat Garrett. Sold out to the Santa Fe ring. How does it feel?
Garrett: It feels like... times have changed.
Billy: Times, maybe. Not me.
El refús de Billy a canviar suposa una sentència de mort, de la qual Garrett serà botxí, però l’elecció de Garrett implica una altra mena de mort més degradant. Potser és aquí el punt on el trencament amb el western clàssic és més clar. Mentre la mort és quasi sempre elidida al western clàssic, el film de Peckinpah és resoltament tanàtic, possiblement el western més tanàtic de la història. Peckinpah prescindeix de la característica més definitòria del cine americà, la solidesa narrativa, per fer un film que es podria definir com una successió de morts. Això podria ser una objecció, sinó fos perquè cadascuna d’aquestes escenes funciona molt bé, fent que sigui el film més emotiu i malenconiós del seu autor, un efecte aconseguit en una gran mesura gràcies a la banda sonora de Bob Dylan. També és el més tràgic, perquè entre la fidelitat a un mateix i l’adaptació al temps no hi ha un camí del mig. Aquesta manca de perspectives es reflecteix a tots els personatges del film. El nou Mèxic de la pel•lícula (en realitat, rodada a Mèxic) ja no és el país sense límits que apareixia als primers westerns de Hawks, és un lloc on tothom està d’alguna manera empresonat i ningú no té realment on anar, els personatges no tenen res més a fer que esperar llur mort. Si la mirada de Ford sobre el progrés a Liberty Valance era certament escèptica però conservava un punt d’ambivalència, a Pat Garrett no hi ha cap ambigüitat. Els temps no han canviat a millor i el progrés significa la dominació tirànica d’una oligarquia i el final de tota llibertat individual real. És coherent que després d’aquest film Peckinpah ja no tornés mai més al gènere, com li succeí a Eastwood amb Unforgiven, ja no hi podia haver res més a dir.

Ride the high country

Deia Michea en un dels llibres que ahir comentava, Orwell éducateur, que un dels llocs on ha estat possible l’expressió de la noció de “common decency” ha estat el western clàssic de, per exemple, John Ford; una expressió del “populisme” americà sovint menystingut pels europeus però que constitueix l’anima de la democràcia americana. Michea cita un títol certament indiscutible, The man who shot Liberty Valance, però la segona pel•lícula de Peckinpah hagués estat un exemple igualment bo, Ride the high country, pel•lícula projectada el divendres al BFI dins del cicle dedicat a aquest autor.
La pel•lícula marcà en molts sentits l’obra de Peckinpah perquè a molts pocs directors els hi és donat començar pràcticament la seva carrera amb una pel•lícula tan a prop de la perfecció. No soc gaire generós amb el títol clàssic però certament s’escau perfectament a aquest film, que no agradà gens als directius de la MGM però que fou aclamat des d’un bon començament per la crítica europea. Com és de llei, en un art col•lectiu, Pechinpah tingué la fortuna de trobar un ajut important amb Lucien Ballard, l’autor de la cinematografia en format panoràmic, i en George Bassman que feu una partitura inoblidable. Una de les qualitats fonamentals de Peckinpah, la direcció d’actors, es feu palesa en aquest film, tant amb l’elecció dels envellits protagonistes, Joel McCrea i Randolph Scott que assoliren potser les millors interpretacions de les seves carreres, com amb la tria d’una sèrie de secundaris que serien presències habituals als seus films (fou la primera amb Warren Oates).
Ride the High country és possiblement l’únic film que assoleix uns nivells d’emotivitat que en aquest gènere semblaven un patrimoni exclusiu de John Ford, especialment a l’escena final. Bàsicament el film és un conte moral. La història d’un home centrat a la recerca del respecte per ell mateix i la del seu amic amb preocupacions totalment oposades. D’alguna manera es pot entendre com un esborrany de l’obra de Peckinpah i també com una culminació, perquè mai digué res que no hi fos ja en aquesta pel•lícula, ni de manera tan brillant. El tema central, com a Wild Bunch, és possiblement el de l’amistat traïda. Una qüestió possiblement menor per a una cultura centrada en el cultiu de la pròpia imatge, però fonamental des d`altres punts de vista, dels quals faríem bé en no prescindir massa ràpidament. Al capdavall, si Plató i també Aristòtil, afirmaren que l’amistat és el fonament de la vida política, la qüestió de l’amistat traïda llavors és la tragèdia per excel•lència.

Alfredo Garcia

Aquest mes la filmoteca revisa tota l’obra de Peckinpah, un director que en el seu temps tingué una popularitat semblant, per exemple, a la d’un Tarantino i que va caure a l’oblit després d’una sèrie final de pel•lícules més aviat decebedores. El film més projectat aquest mes és Bring me the head of Alfredo Garcia, rodat l’any 1974. Havia vist el film a Alemanya fa més de vint anys per darrera vegada i tot i la llunyania diria que la pel•lícula m’ha agradat més ara, potser, perquè tenir l’edat del protagonista m’ajuda a entendre millors les seves motivacions.
Varies coses fan aquest film especialment interessant. En primer lloc, el fet que potser sigui la pel•lícula més lúgubre rodada per una cineasta de la generació que exercia als setanta. Una bona part de la pel•lícula el protagonista viatja en el cotxe amb l’única companyia del cap d’Alfredo, teòricament valorat en deu mil dòlars, i és aquest cap el seu interlocutor privilegiat d’un exercici d’autoaclariment on l’alienació resulta indestriable de la recerca de la lucidesa. Són escenes inquietants, la força de les quals no ha disminuït amb el pas del temps. En segon lloc, Warren Oates,; aquest actor havia estat una presència habitual als films de Peckinpah, però només aquest cop tingué el paper protagonista i certament, crec que aprofità aquesta oportunitat. El seu treball és del tot convincent amb la seva recreació d’un perdedor inconsistent, erràtic, però capaç de mantenir un sentit de la decència bàsic. És una interpretació intensa que constitueix el suport principal de la pel•lícula. Ja ho vaig dir quan escrivia sobre Wild Bunch, i ahir vaig poder reafirmar-me en aquesta opinió. Que Peckinpah era un narrador discutible, però també el tipus de director capaç treure el màxim profit de les potencialitats dels seus actors. És clar que el component autodestructiu dels seus personatges era una característica del propi Peckinpah i certament és una pena perquè des de Wild Bunch a Alfredo Garcia hi ha un progrés en subtilitat. Hom ha celebrat el virtuosisme amb el que s’inicia i es finalitza la pel•licula del 60, però amb menys morts i menys pirotècnia el començament i el final d’Alfredo Garcia, resulta tant o més inquietant i salvatge, especialment el començament amb l’ ultratge sobre la noia que desencadena tota la història del film.

David Lean (V): inicis

Roger Corman li explicà a un dels seus joves empleats acabat de sortir d’una facultat de cinematografia, no recordo ben bé si Coppola o Scoserse, que per muntar un film només és important concentrar-se en els primers deu minuts i en els deu últims. El públic ha de saber de que va la història i com acaba, la resta més o menys tant s’hi val. Certament és important saber començar una pel·lícula. També acabar-la, però sempre resulta poc cortès explicar els finals de les pel·lícules, mentre que es fa menys mal si parlem dels començaments. Tot fent memòria em sembla que moltes de les que comentava al meu llibre fa tres anys, tenen començaments esplèndids que et fan difícil deixar la història: Taxi Driver, La dolce Vita, Apocalypse Now (que vaig veure fa poc amb els meus alumnes de batxillerat; els va agradar molt), The Hustler o Wild Bunch (de fet el problema d’aquesta darrera és que el començament és massa bo). Hitchcock també acostumava a començar la seves pel·lícules amb inicis que despertaven amb facilitat l’interès de l’espectador: North by Northwest, Vertigo o Strangers in a Train són bons exemples. Pel que estic veient ara David Lean tenia també aquesta habilitat, cosa que es feu molt més palesa a les seves primeres pel·lícules. Així, l’inici d’ in which we serve és d’una gran efectivitat. Mentre una veu en off ens situa en el tema, this is the history of a ship, veiem en un estil propi del documental britànic dels trenta, un dels descobriments personals més joiosos de la meva estada en aquest país, tot el procés de construcció del destructor a les drassanes. Great Expectations comença com la novel·la, amb la trobada d’un convicte fugitiu amb un nen, Pip, que visita la tomba de la seva mare al cementiri. És una escena poderosa deguda a la imaginació de Dickens però que Lean il·lustra de manera completament convincent. Pel contrari, Oliver Twist, comença amb una caminada de la mare del protagonista en mig d’una tempesta rodada en un estil hereu del impressionisme germànic, que constitueix una aportació dels guionistes, entre els quals estava el mateix Lean, a la imaginació dickensiana; en qualsevol cas un superb moment de cinema.