All the pretty horses

Llegeixo per tercera vegada la meva vida una novel·la de Cormac McCarthy i em fa créixer el meu interès per aquest autor. Ja vaig comentar que vaig trobar The Road excel·lent, però em sembla que All the Pretty Horses, no és pas inferior. És una obra més complexa, perquè aquí no trobem només dues veus. Encara que el jove John Grady Cole sigui el centre absolut de l’obra, les experiències d’alguns altres són ben significatives com la del jove Bevlins que acaba decidint el seu destí. La nostàlgia de l’Oest és la pèrdua d’un paradís, tot i que des del nostre present aquest paradís és certament ambivalent. Per la gent de la meva generació més o menys en connexió amb els Estats Units difícilment en pot haver un tema més tòpic. Però això no és un obstacle per fruir de la lectura d’aquesta novel·la. És evident, com assenyalava Bloom, que el treball de Mccarthy fa pensar a Peckinpah. Possiblement tots dos compartien moltes aspiracions comunes. Mccarthy però es millor narrador i el seu estil com a escriptor és més depurat que el del cineasta.(no és un retret, escriure, acte solitari, és molt menys complex que dirigir). L’Oest de McCarthy va més enllà de la frontera i en aquest sentit la descripció de Mèxic i les referències a la seva història han estat un dels estímuls més poderosos per interessar-me al text. All the pretty Horses és una novel·la sobre l’aprenentatge, arrelada en aquest escepticisme envers la ciutat tan característica d’una certa mentalitat americana, on el mestre no és en absolut ni cap home, ni la història sinó aquests animals, que no per casualitat, han estat triat significativament com a símbols de noblesa.