The Sunset limited

Un home intenta llançar-se a la via d’una estació del metro Neoiorquí i és salvat per un altre a l’últim moment. El salvador decideix dur-lo a casa seva. Mai no sabrem els noms d’aquest dos homes. El salvat serà anomenat simplement “blanc” i el salvador ” negre”. Aquest és el punt de partida de The Sunset limited, l’obra teatral escrita per Cormac McCarthy tot i que ell hagi preferit anomenar-la una novel·la en forma dramàtica. Tots dos homes duen una existència contraposada. El negre és un ex-presidiari i ex-drogadicte que després d’haver sentit la veu de Déu fa ara de predicador. El blanc és un professor universitari que ha dut una vida regalada i que tanmateix ha optat pel suïcidi. La finalitat del primer, retenint al segon, és fer-li arribar la paraula i l’amor de Déu. El segon no té cap ganes de sentir la paraula sinó tocar el dos tan ràpid com sigui possible per tornar a l’estació. El diàleg esdevé cada cop més tens perquè tots dos s’ho acaben jugant tot, de manera no gaire metafòrica.

McCarthy ha assolit amb aquesta obreta una escenificació ben vívida del nostre naufragi espiritual. El seu magnífic us de la llengua anglesa esta evidentment molt lligat a aquesta vivacitat. És difícil identificar-se amb cap de les dues figures que d’alguna manera simbolitzen les dues grans alternatives del nostre temps. El negre és un home religiós, defensor d’una esperança sense fonament per a qualsevol persona amb un xic de seny; un fanàtic no especialment original que ha construït des de la fe un mecanisme de defensa després d’una vida miserable. El blanc però no té res a ensenyar-li. El professor és una encarnació potent del nihilisme inherent a la nostra tradició intel·lectual, un defensor del no-res i la foscor; un ser instal·lat al tedi més profund després d’haver utilitzat la força de la seva lucidesa per a la demolició de tota il·lusió. He parlat abans del nostre temps però és clar que l’obra té un sentit ben arrelat en el seu país d’origen, el lloc d’un renaixement del cristianisme i de la formació d’unes èl·lits intel·lectuals objecte de la desconfiança i la perplexitat popular. En el fons ressonen dues de les versions, de les mascares nietzschianes, l’amor a la vida i la vivència de la més paorosa manca de sentit.

All the pretty horses

Llegeixo per tercera vegada la meva vida una novel·la de Cormac McCarthy i em fa créixer el meu interès per aquest autor. Ja vaig comentar que vaig trobar The Road excel·lent, però em sembla que All the Pretty Horses, no és pas inferior. És una obra més complexa, perquè aquí no trobem només dues veus. Encara que el jove John Grady Cole sigui el centre absolut de l’obra, les experiències d’alguns altres són ben significatives com la del jove Bevlins que acaba decidint el seu destí. La nostàlgia de l’Oest és la pèrdua d’un paradís, tot i que des del nostre present aquest paradís és certament ambivalent. Per la gent de la meva generació més o menys en connexió amb els Estats Units difícilment en pot haver un tema més tòpic. Però això no és un obstacle per fruir de la lectura d’aquesta novel·la. És evident, com assenyalava Bloom, que el treball de Mccarthy fa pensar a Peckinpah. Possiblement tots dos compartien moltes aspiracions comunes. Mccarthy però es millor narrador i el seu estil com a escriptor és més depurat que el del cineasta.(no és un retret, escriure, acte solitari, és molt menys complex que dirigir). L’Oest de McCarthy va més enllà de la frontera i en aquest sentit la descripció de Mèxic i les referències a la seva història han estat un dels estímuls més poderosos per interessar-me al text. All the pretty Horses és una novel·la sobre l’aprenentatge, arrelada en aquest escepticisme envers la ciutat tan característica d’una certa mentalitat americana, on el mestre no és en absolut ni cap home, ni la història sinó aquests animals, que no per casualitat, han estat triat significativament com a símbols de noblesa.

The road

Dissabte veig una projecció de The Road, la versió de John Hillcoat de la novel•la de Mccarthy a la que precisament hi vaig fer referència encara no fa un mes. D’entrada la pel•lícula té al seu favor la solidesa del repartiment. Viggo Mortensen és del tot adequat per un paper, en el que serien fàcilment imaginables els actors dels vell Hollywood, especialitzats a fer papers d’herois amb una moral de ferro colat. El noi, Kodi-Smith-McFee és del tot competent, i també apareix un dels grans de debò com Robert Duvall. Tanmateix, tot i que jo no diria que The Road fos una mala pel•lícula, crec que Hillcoat no assoleix una escriptura cinematogràfica que pugui igualar la del llibre de McCarthy. Potser n’abusa una mica dels flash-back i dona poc pes als diàlegs entre pare i fill. Tot plegat, pels que recordem el llibre, té un punt de massa bonic, la fam i el cansament d’un camí extenuant que potser no du enlloc no són tan clars com el llibre i per tant allò mostrat a la pantalla no té el caràcter èpic que assoleix el seu precedent literari. I és una pena, perquè oferir a hores d’ara al públic una història amb una dimensió èpica seria, si més, no una novetat. La novel•la tenia la qualitat de fer paleses les coses importants de la vida que sovint oblidem. La meva impressió és que aquesta transmissió, la pel•lícula, la resol molt parcialment i amb molta menys intensitat.

Duent la llum

He fet aquest darrers dies una nova aproximació a la literatura de McCarthy. La primera fou la versió castellana de la seva novel·la ambientada a l'Oest americà, Meridiano de sangre. Hi vaig arribar quan estava escrivint el capítol del laberint, dedicat a Wild Bunch. Harold Bloom comparava el film de Peckinpah amb aquesta narració de McCarthy, per assenyalar el caràcter de la primera com a una obra radicalment nihilista. Certament el judici de Bloom mereix poca discussió, el film de Peckinpah manté una inspiració humanista i per això acaba esdevenint una mínima, però vigorosa, apologia dels valors de l'amistat i la solidaritat. Al relat protagonitzat pèl jutge Holden, significativament precursor de la teoria de l'evolució, la humanitat es redueix a ser una animalitat corrupta. El pessimisme és aclaparador, fins al punt que la meva impressió sobre el llibre no fou del tot positiva.

Molt més agradable ha estat l'experiència d'aquests dies. El llibre que he llegit és The Road i la meva percepció ha estat molt més favorable. Crec que és una gran novela, un text que possiblement perdurarà. Potser un dels motius que em du a fer aquesta afirmació, és que aquest cop he llegit l'original i he entès que l'estil de McCarthy suporta malament una traducció. McCarthy renuncia completament a la subordinada, i aposta per una senzillesa i un laconisme, difícils de reflectir en altres llengües. La novel·la té pràcticament només dos protagonistes, un pare i un fill, que marxen cap al sud en un paisatge ple de desolació després d'una catàstrofe. Res del nostre mon ha restat dempeus i les possibilitats de trobar companyia passen quasi exclusivament per bandes dedicades al canibalisme. En un paisatge post-humà, aquesta parella cerca salvar, en el sentit més positiu del terme, la humanitat. Es significatiu que tracti d'un pare i un fill, una relació que, des d'un punt de vista que als nostres dies es pot considerar gairebé ortodox, és pot definir més com cultural que natural, cosa que, em sembla, d'alguna manera subratlla la defensa del coratge i la virtut que constitueixen el fons d'aquesta història

El llibre és adient al nostre temps en un sentit banal, la enraonada i raonable preocupació per l'esdevenir dels nostre medi ambient, i un altre de més profund, perquè la preocupació per l'apocalipsi és en definitiva un dels temes claus de la nostra literatura. Potser perquè des d'una perspectiva individualista l'apocalipsi no és una realitat remota, sinò que el final dels temps sempre s'està produint. En tot cas, resulta del tot emocionant veure la capacitat de McCarthy per inspirar una sensació de tendresa enmig d'aquest sanguinolent i cruel apocalipsis. La lectura de les darreres pàgines, de les quals no revelaré el contingut, ha estat un moment veritablement emocionant, i com deia un dels ressenyadors, redemptor.