Duent la llum

He fet aquest darrers dies una nova aproximació a la literatura de McCarthy. La primera fou la versió castellana de la seva novel·la ambientada a l'Oest americà, Meridiano de sangre. Hi vaig arribar quan estava escrivint el capítol del laberint, dedicat a Wild Bunch. Harold Bloom comparava el film de Peckinpah amb aquesta narració de McCarthy, per assenyalar el caràcter de la primera com a una obra radicalment nihilista. Certament el judici de Bloom mereix poca discussió, el film de Peckinpah manté una inspiració humanista i per això acaba esdevenint una mínima, però vigorosa, apologia dels valors de l'amistat i la solidaritat. Al relat protagonitzat pèl jutge Holden, significativament precursor de la teoria de l'evolució, la humanitat es redueix a ser una animalitat corrupta. El pessimisme és aclaparador, fins al punt que la meva impressió sobre el llibre no fou del tot positiva.

Molt més agradable ha estat l'experiència d'aquests dies. El llibre que he llegit és The Road i la meva percepció ha estat molt més favorable. Crec que és una gran novela, un text que possiblement perdurarà. Potser un dels motius que em du a fer aquesta afirmació, és que aquest cop he llegit l'original i he entès que l'estil de McCarthy suporta malament una traducció. McCarthy renuncia completament a la subordinada, i aposta per una senzillesa i un laconisme, difícils de reflectir en altres llengües. La novel·la té pràcticament només dos protagonistes, un pare i un fill, que marxen cap al sud en un paisatge ple de desolació després d'una catàstrofe. Res del nostre mon ha restat dempeus i les possibilitats de trobar companyia passen quasi exclusivament per bandes dedicades al canibalisme. En un paisatge post-humà, aquesta parella cerca salvar, en el sentit més positiu del terme, la humanitat. Es significatiu que tracti d'un pare i un fill, una relació que, des d'un punt de vista que als nostres dies es pot considerar gairebé ortodox, és pot definir més com cultural que natural, cosa que, em sembla, d'alguna manera subratlla la defensa del coratge i la virtut que constitueixen el fons d'aquesta història

El llibre és adient al nostre temps en un sentit banal, la enraonada i raonable preocupació per l'esdevenir dels nostre medi ambient, i un altre de més profund, perquè la preocupació per l'apocalipsi és en definitiva un dels temes claus de la nostra literatura. Potser perquè des d'una perspectiva individualista l'apocalipsi no és una realitat remota, sinò que el final dels temps sempre s'està produint. En tot cas, resulta del tot emocionant veure la capacitat de McCarthy per inspirar una sensació de tendresa enmig d'aquest sanguinolent i cruel apocalipsis. La lectura de les darreres pàgines, de les quals no revelaré el contingut, ha estat un moment veritablement emocionant, i com deia un dels ressenyadors, redemptor.

De l'avarícia

Treballar com a professor d’institut segons com siguis et permet dur una vida força desconnectada de la realitat,no tant com quan ets professor d’universitat on aquest allunyament sembla gairebé forçós, però Déu n’hi do. Per això em resulta molt interessant moltes de les experiències que m’explica la meva dóna, la Cristina. Ella treballa fent massatge terapèutic a Hackney, que potser és el barri amb menys glamour de Londres; un dels llocs més indiscutiblement propis de les classes treballadores. Alguns dels seus pacients pateixen de depressió, sovint relacionada amb problemes d’atur (que una societat tingui un índex pràcticament testimonial d’atur, tampoc vol dir que hagi feina per tothom). Sovint es tracta de gent gens ambiciosa que estava contenta amb tenir un treball i anar fent i que quant el perd es troba en una situació extrema. És temptador, i crec que no és gaire injust, afirmar que són gent, el pecat de la qual ha estat la manca d’ambició. El desplegament econòmic de la nostra cultura té una arrel clara al triomf de la reforma protestant i de la revolució burgesa, que es produí quan s’arracona la vella idea, ben present a Tomàs d’Aquino per exemple, que l’avarícia és un terrible pecat; un dels capitals. Mandeville, i també molts d’altres, posaren l’avarícia més aviat del costat de la virtut que no pas del vici. A hores d’ara, sembla clar que l’avarícia ja no és només una virtut, sinó que, atenent els nostres models, és la virtut. I això potser ha estat una grà massa, segurament perquè aquesta és l’arrel de tots els problemes de sostenibilitat.

Beckham

Avui les portades del diaris tenen en quasi tots els casos la imatge de David Beckham i la seva esposa a la portada, tot anunciant que deixa el Real Madrid per anar a jugar a un equip de L. A. És potser la notícia futbolística que ha despertat més interès en aquest país des de que vaig arribar-hi. Més per exemple que la meritòria i èpica victòria del Liverpool fa dos anys a la copa d’Europa. L’expectació és sorprenent en termes estrictament esportius, perquè la trajectòria de Beckham, especialment en els darrers anys, és més aviat decebedora. Beckham, i la seva muller, gaudeixen d’una popularitat que evidentment no es correspon amb els seus mèrits futbolístics. Són un símbol d’allò que molts anglesos voldrien ser. Dit en termes un xic acadèmics, exemples de virtut, la qual cosa no dona una imatge massa afalagadora del nostre temps. Els Beckham sobresurten per la seva bellesa, elegància (¿?), riquesa i per la seva aparent manca absoluta de vida espiritual o intel·lectual. Aquí a la illa, la seva feblesa mental, és gairebé llegendària, però això sembla constituir un motiu més d’identificació per a molta gent. Beckham comença a jugar al MU, poc després que Blair arribés al poder i el final de la seva carrera, perquè la lliga americana no és gaire diferent d’una jubilació, s’esdevindrà el mateix any que Blair deixarà el poder. Veure el jugador anglès com un símbol del que ha legat el blairisme és una perspectiva atractiva i segurament no del tot injusta.