Beckham

Avui les portades del diaris tenen en quasi tots els casos la imatge de David Beckham i la seva esposa a la portada, tot anunciant que deixa el Real Madrid per anar a jugar a un equip de L. A. És potser la notícia futbolística que ha despertat més interès en aquest país des de que vaig arribar-hi. Més per exemple que la meritòria i èpica victòria del Liverpool fa dos anys a la copa d’Europa. L’expectació és sorprenent en termes estrictament esportius, perquè la trajectòria de Beckham, especialment en els darrers anys, és més aviat decebedora. Beckham, i la seva muller, gaudeixen d’una popularitat que evidentment no es correspon amb els seus mèrits futbolístics. Són un símbol d’allò que molts anglesos voldrien ser. Dit en termes un xic acadèmics, exemples de virtut, la qual cosa no dona una imatge massa afalagadora del nostre temps. Els Beckham sobresurten per la seva bellesa, elegància (¿?), riquesa i per la seva aparent manca absoluta de vida espiritual o intel·lectual. Aquí a la illa, la seva feblesa mental, és gairebé llegendària, però això sembla constituir un motiu més d’identificació per a molta gent. Beckham comença a jugar al MU, poc després que Blair arribés al poder i el final de la seva carrera, perquè la lliga americana no és gaire diferent d’una jubilació, s’esdevindrà el mateix any que Blair deixarà el poder. Veure el jugador anglès com un símbol del que ha legat el blairisme és una perspectiva atractiva i segurament no del tot injusta.