De l'avarícia

Treballar com a professor d’institut segons com siguis et permet dur una vida força desconnectada de la realitat,no tant com quan ets professor d’universitat on aquest allunyament sembla gairebé forçós, però Déu n’hi do. Per això em resulta molt interessant moltes de les experiències que m’explica la meva dóna, la Cristina. Ella treballa fent massatge terapèutic a Hackney, que potser és el barri amb menys glamour de Londres; un dels llocs més indiscutiblement propis de les classes treballadores. Alguns dels seus pacients pateixen de depressió, sovint relacionada amb problemes d’atur (que una societat tingui un índex pràcticament testimonial d’atur, tampoc vol dir que hagi feina per tothom). Sovint es tracta de gent gens ambiciosa que estava contenta amb tenir un treball i anar fent i que quant el perd es troba en una situació extrema. És temptador, i crec que no és gaire injust, afirmar que són gent, el pecat de la qual ha estat la manca d’ambició. El desplegament econòmic de la nostra cultura té una arrel clara al triomf de la reforma protestant i de la revolució burgesa, que es produí quan s’arracona la vella idea, ben present a Tomàs d’Aquino per exemple, que l’avarícia és un terrible pecat; un dels capitals. Mandeville, i també molts d’altres, posaren l’avarícia més aviat del costat de la virtut que no pas del vici. A hores d’ara, sembla clar que l’avarícia ja no és només una virtut, sinó que, atenent els nostres models, és la virtut. I això potser ha estat una grà massa, segurament perquè aquesta és l’arrel de tots els problemes de sostenibilitat.