1/02/2010

Duent la llum

He fet aquest darrers dies una nova aproximació a la literatura de McCarthy. La primera fou la versió castellana de la seva novel·la ambientada a l'Oest americà, Meridiano de sangre. Hi vaig arribar quan estava escrivint el capítol del laberint, dedicat a Wild Bunch. Harold Bloom comparava el film de Peckinpah amb aquesta narració de McCarthy, per assenyalar el caràcter de la primera com a una obra radicalment nihilista. Certament el judici de Bloom mereix poca discussió, el film de Peckinpah manté una inspiració humanista i per això acaba esdevenint una mínima, però vigorosa, apologia dels valors de l'amistat i la solidaritat. Al relat protagonitzat pèl jutge Holden, significativament precursor de la teoria de l'evolució, la humanitat es redueix a ser una animalitat corrupta. El pessimisme és aclaparador, fins al punt que la meva impressió sobre el llibre no fou del tot positiva.
Molt més agradable ha estat l'experiència d'aquests dies. El llibre que he llegit és The Road i la meva percepció ha estat molt més favorable. Crec que és una gran novela, un text que possiblement perdurarà. Potser un dels motius que em du a fer aquesta afirmació, és que aquest cop he llegit l'original i he entès que l'estil de McCarthy suporta malament una traducció. McCarthy renuncia completament a la subordinada, i aposta per una senzillesa i un laconisme, difícils de reflectir en altres llengües. La novel·la té pràcticament només dos protagonistes, un pare i un fill, que marxen cap al sud en un paisatge ple de desolació després d'una catàstrofe. Res del nostre mon ha restat dempeus i les possibilitats de trobar companyia passen quasi exclusivament per bandes dedicades al canibalisme. En un paisatge post-humà, aquesta parella cerca salvar, en el sentit més positiu del terme, la humanitat. Es significatiu que tracti d'un pare i un fill, una relació que, des d'un punt de vista que als nostres dies es pot considerar gairebé ortodox, és pot definir més com cultural que natural, cosa que, em sembla, d'alguna manera subratlla la defensa del coratge i la virtut que constitueixen el fons d'aquesta història
El llibre és adient al nostre temps en un sentit banal, la enraonada i raonable preocupació per l'esdevenir dels nostre medi ambient, i un altre de més profund, perquè la preocupació per l'apocalipsi és en definitiva un dels temes claus de la nostra literatura. Potser perquè des d'una perspectiva individualista l'apocalipsi no és una realitat remota, sinò que el final dels temps sempre s'està produint. En tot cas, resulta del tot emocionant veure la capacitat de McCarthy per inspirar una sensació de tendresa enmig d'aquest sanguinolent i cruel apocalipsis. La lectura de les darreres pàgines, de les quals no revelaré el contingut, ha estat un moment veritablement emocionant, i com deia un dels ressenyadors, redemptor.

Etiquetes de comentaris: , , ,

2 Comments:

Blogger lola said...

Del tot d'acord sobre The road. És un llarg poema, impressionant; i això que l'he llegit traduïda al castellà. De les meves lectures literàries, és la que més m'ha agradat en força temps.
A veure què tal la pel.lícula. En Mortensen em sembla, d'entrada, un encert de casting, però m'ho sembla sempre, amb aquest actor.
Bon any nou.

8:39 a. m.  
Blogger Jordi said...

Jo també penso que és la millor elecció possible. Tot i que per què toca i per conveciment valoro el desacord, estic ben content que coincidim tan sovint. Feliç 2010

10:56 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home