The immortalization commision

El darrer llibre de John Gray és d’entrada difícil de classificar. Mentre que els llibres anteriors oscil·laven entre l’assaig i l’article periodístic el d’enguany presenta un fil narratiu important i es deixa llegir com una novel·la tot i que allò ofert al lector no és cap ficció. El tema del llibre són els intents de superar la mort, d’assolir la immortalitat, a l’escenari immediatament post-darwinià. Gray estudia dos fenòmens no del tot deslligats entre ells: d’una banda, l’onada d’entusiasme per l’espiritisme que visqueren part de les elits britàniques al final de l’època victoriana i l’eduardiana, i de l’altra, la creença a les possibilitats del desenvolupament tecnològic mantinguda pels triomfadors de la revolució bolxevic, concretada a l’aspiració singular de ressuscitar Lenin.

El primer capítol, així, estudia aquesta edat d’or del psiquisme i, en concret, els intents efectuats per contactar amb els esperits dels morts per part de gent que pensava que el més enllà era la nova frontera destinada a la ciència. Tota aquesta inquietud és explicada com una resposta al desconcert creat per l’aparició de l’Origen de les especies. La nova ciència semblava falsar la religió tradicional però pels defensors del psiquisme el seu treball, practicat d’acord als criteris de la ciència experimental, havia de permetre compensar aquesta pèrdua. Els personatges impulsors d’aquest moviment es congregaren entorn de la Society for Physical Research de la qual foren membres gents com Henry Sigdwick, el principal filòsof ètic de l’època obsedit pel fet que sense la possibilitat d’un més enllà ja no hi havia lloc per a la noció de deure a la moral, Alfred Russell Wallace, l’home que compartí amb Darwin el descobriment de la teoria de l’evolució, o Arthur Balfour, el secretari del Foreign Office al temps de la primera guerra mundial,el qual dedicava les seves estones d’esbargiment a intentar parlar amb un amor de joventut traspassat (pels fans de Lawrence d’Aràbia és el personatge interpretat per Claude Rains). Les activitats de la societat es perllongaren durant desenes d’anys sense arribar a cap resultat rellevant.

La segon part del llibre té com a escenari la Unió Soviètica. Els comunistes, és clar, no creuen a l’ànima, però l’entusiasme revolucionari dels primers temps creà la il·lusió que si havia estat possible fer desaparèixer el mon antic, tot podia ser possible al nou. Per això, Lenin no només fou embalsamat, sinó que s’intentà, amb poc èxit, criogenitzar el seu cos. La creació de l’home nou no era només una metàfora sinó molts l’entengueren en un sentit literal. Es tractava d’accelerar la història natural per superar l’estat actual de la humanitat. Una intenció en la qual ressona més Nietzsche que no pas Marx. El Gulag i el programa d’extinció massiva dels camperols desenvolupat per Stalin són òbviament un capítol imprescindible d’aquesta història. Els dos escenaris estan connectats mitjançant dos personatges singular: H.G. Wells i la seva amant Moura, que estigué també vinculada sentimentalment a Gorki i fou agent de la policia secreta soviètica.

Gray escriu generalment de manera irònica però deixant traslluir un fort sentiment d’indignació i escàndol per la manca de lucidesa i de consciència de quin és el nostre lloc a l’univers que suposa l’aspiració a la immortalitat. De fet, crec que en un sentit molt essencial el millor que hi ha en aquest autor és la seva prolongació de la lluita que emprengueren Locke i Hume contra l’entusiasme. És clar que en el nostre present l’entusiasme no pot dirigir-se contra les institucions religioses sinó contra allò que ha acabat sent el seu substitut: les ideologies i en aquest sentit tant hi fa, el neoliberalisme com el marxisme, dues versions, menys divergents dels que sembla, de la idolatria pel canvi que caracteritza la modernitat. Sí l’eina d’aquests filòsofs fou l’assumpció d’un cert escepticisme, Gray es recolza al darwinisme per potenciar una actitud de des confiança envers tot finalisme i de ridiculització de l’humanisme. La seva faceta de competent historiador li ajuda a justificar aquest intent i l’obra té així molt de pharmakon útil i necessari. El problema, com sempre en aquest casos, és la dificultat de definir de manera precisa la dosi correcta.

The Sunset limited

Un home intenta llançar-se a la via d’una estació del metro Neoiorquí i és salvat per un altre a l’últim moment. El salvador decideix dur-lo a casa seva. Mai no sabrem els noms d’aquest dos homes. El salvat serà anomenat simplement “blanc” i el salvador ” negre”. Aquest és el punt de partida de The Sunset limited, l’obra teatral escrita per Cormac McCarthy tot i que ell hagi preferit anomenar-la una novel·la en forma dramàtica. Tots dos homes duen una existència contraposada. El negre és un ex-presidiari i ex-drogadicte que després d’haver sentit la veu de Déu fa ara de predicador. El blanc és un professor universitari que ha dut una vida regalada i que tanmateix ha optat pel suïcidi. La finalitat del primer, retenint al segon, és fer-li arribar la paraula i l’amor de Déu. El segon no té cap ganes de sentir la paraula sinó tocar el dos tan ràpid com sigui possible per tornar a l’estació. El diàleg esdevé cada cop més tens perquè tots dos s’ho acaben jugant tot, de manera no gaire metafòrica.

McCarthy ha assolit amb aquesta obreta una escenificació ben vívida del nostre naufragi espiritual. El seu magnífic us de la llengua anglesa esta evidentment molt lligat a aquesta vivacitat. És difícil identificar-se amb cap de les dues figures que d’alguna manera simbolitzen les dues grans alternatives del nostre temps. El negre és un home religiós, defensor d’una esperança sense fonament per a qualsevol persona amb un xic de seny; un fanàtic no especialment original que ha construït des de la fe un mecanisme de defensa després d’una vida miserable. El blanc però no té res a ensenyar-li. El professor és una encarnació potent del nihilisme inherent a la nostra tradició intel·lectual, un defensor del no-res i la foscor; un ser instal·lat al tedi més profund després d’haver utilitzat la força de la seva lucidesa per a la demolició de tota il·lusió. He parlat abans del nostre temps però és clar que l’obra té un sentit ben arrelat en el seu país d’origen, el lloc d’un renaixement del cristianisme i de la formació d’unes èl·lits intel·lectuals objecte de la desconfiança i la perplexitat popular. En el fons ressonen dues de les versions, de les mascares nietzschianes, l’amor a la vida i la vivència de la més paorosa manca de sentit.

Treballs pendents

Fructífers pel que fa a les experiències vitals no sembla, ara per ara, que els anys de Londres hagin estat productius. Des de la publicació del laberint el 2006, n’he tret ben poca cosa nova i, allò que possiblement és pitjor, no menys de cinc llibres han estat projectats i, segurament en més d’un cas, definitivament ajornats. Mantenir un bon ritme de treball m’ha estat impossible i aquí segurament Londres no ha estat un factor tan important com el pas dels anys i una tendència a la dispersió que no sembla tendir a disminuir, ans al contrari. (i tanmateix, tot i ser un obstacle, n’és també una protecció. Els fachidioten sempre són patètics, però els idiotes especialitzats a filosofia són especialment avorrits).

No han estat, però, anys buits, possiblement la llavor no termini mai de germinar, però tot considerant les meves lectures i reflexions d’aquest anys potser si he aprés alguna cosa. La meva estada a un lloc realment cosmopolita, crec que m’ha donat una consciència ben clara d’allò que Heidegger definia com el repte del pensament filosòfic futur, el seu futur que és el nostre present: la realització d’una filosofia de dimensions veritablement universals. Una fita que exigeix una obertura a l’altre més enllà del cosmopolitisme clos entre les pàgines del New York Times, Frakfurter allgemeine, i le Monde; una pluralitat més aparent que real. Aquesta obertura passa necessàriament per discernir la pretensió enunciada per Husserl entorn del caràcter essencialment europeu de la filosofia. Cal discernir, perquè certament tot i que allò enunciat per Husserl és essencialment vertader, no ho són pas les conseqüències que hom acostuma a extreure. Personalment, penso que al nostre legat, entenc el de la tradició occidental, cal discernir entre les parts de veritable abast universal, i hi posaria fonamentalment totes les possibilitats obertes des de la comprensió del valor ontològic de les matemàtiques, a d’altres del tot caducades i que a hores d’ara comencen a tenir una influència perversa, fonamentalment la filosofia hegeliana i en general tot el pensament il·lustrat centrat a la filosofia de la historia, la qual està sempre fundada en un generalització, arriscada i sense fonamen,t d’un sol cas particular a la universalitat.

En un altre moment d’aquest dietari ja vaig fer un escrit sobre la diferència entre Orient i Occident. Era un escrit insuficient i merament temptatiu, però la qüestió és vital i cal tornar-hi. Malauradament és ben difícil prosperar fins una comprensió cabdal dels missatges expressats a textos on les diferències lingüístiques són gairebé insalvables. Tanmateix, no crec agosarat afirmar que a l’Orient tingueren presència totes les nocions bàsiques de l’epistemologia, l’ètica i la metafísica occidental que han estat desenvolupades per la nostra tradició filosòfica. Hi ha però una absència important. Allò que no sembla aparèixer a cap dels àmbit diferents de l’Orient , és el problema teològic tal i com ha estat tractat a Occident des de l’edat mitjana. No hi ha demostracions de l’existència, o la inexistència de Déu, i, de fet, sembla que aquest és un tema que no ha preocupat gens. Dit d’una altra manera no hi és la tensió entre religió i filosofia que ha determinat gairebé tota la nostra història i en molts sentits encara és un element fonamental per a entendre el nostre present. De fet, no sols no es pot parlar de manca de tensió sinó de complementarietat: les línies més vigoroses de pensament oriental tendeixen a aparèixer desdoblades. El taoisme, el confucianisme o el budisme són moviments religiosos tant com filosòfics i els respectius fundadors adquireixen dimensions profètiques o estrictament filosòfics en contextos que es defineixen de manera paral·lela.

Tot plegat, però , no és tant estrany. Potser molts se n’adonaran que, malgrat l’opinió de Russell, això té més a veure amb Plató que no pas entendre els soviets com una mena de guardians ( i sí Russell tenia raó, però també en tenen Strauss i Rosen llavors és esgarrifós pensar que la realització clau en molts sentits del nostre temps ha estat dur a terme i prendre’s seriosament un acudit platònic, que no era d’humor blanc). Possiblement la idea oriental no era aliena al món grec i hi hagueren intents per anar en aquesta direcció entorn de pensadors com Pitàgores o el mateix Plató. Aquestes temptatives no reeixiren, però en un context diferent del propiciat pel triomf del cristianisme, el resultat en podria haver estat un altre. Més significatiu però és que en un moment cabdal, com el de l’aparició de la modernitat, alguns dels pensadors més significatius rebin una consideració d’exemples moral que d’alguna manera aproxima la seva figura a la dels fundadors de religions. Això és clar, en el cas de Spinoza, en el de Descartes (com explica el molt interessant llibre els ossos de Descartes) o el de Hume ( cal veure en aquest sentit les pàgines dedicades al seguiment de la seva malaltia efectuada pel públic il·lustrat de l’època del llibre de Mark G. Spencer sobre la recepció de Hume a Amèrica).

Un bon fil, doncs, per seguir llegint i pensant tot allò esdevingut als segles XVII i XVIII fora veure perquè la consolidació d’aquesta tendència no fou possible. La qüestió té un interès cabdal, perquè la meva sospita és que aquesta investigació és en el fons genealògica: el resultat del fracàs, el divorci final i paradoxal entre saviesa i filosofia, suposà el naixement d’una figura antitètica: la del professor de filosofia. Aquesta contraposició es fa palesa i conscient, crec, a l’obra d’un autor que no només la pensà, sinó també la visqué, Friedrich Nietzsche.

eleccions de carrera

A les avaluacions finals de batxillerat es discuteix com es preceptiu les notes dels alumnes. La peculiaritat del lloc on estic és que les discussions van més enllà d’aprovar o suspendre el curs, perquè les universitats britàniques sovint exigeixen unes qualificacions determinades. De vegades, les deliberacions poden ser tenses i aquest any ho han estat. En un moment donat explico que potser no cal fer un gra massa. Com a educadors entenc que la nostra preocupació essencial ha de passar pel progrés intel•lectual dels alumnes i la seva maduració com a ciutadans (per això els nostres estudis encara se’n diuen batxillerat). La preocupació pel que el nen o la nena triomfin a la vida és legitima pels nens i pels seus pares però no és essencial per a nosaltres. Al capdavall, si vivim en una societat del canvi on la validesa dels coneixements tendeix a reduir-se temporalment de manera accelerada i sí tothom sembla estar d’acord en el fet que la maduresa dels batxillers actuals ha minvat en relació amb la de generacions precedents, potser allò savi és desdramatitzar una elecció per la qual els alumnes sovint no tenen informació i, allò que més important, és impossible que la tinguin.

Com és habitual ningú no va estar massa d’acord amb la meva argumentació. Potser és que tot això de la formació intel•lectual i cívica costa molt de creure i també és va adduir la comparació amb la privada, cosa que ens situa en un terreny força relliscós. Una cosa és que l’educació possibiliti l’ascens social, cosa que passava no fa gaire temps a Catalunya i estava molt bé, i una altra és definir això com la seva finalitat, cosa que equival a una condemna a un fracàs segur. Hi ha temes però en els que és clar que no ens en sortirem mai. Com a mostra el següent text, testimoni que a Nietzsche també li amoïnaven coses semblants:

nuestras escuelas «superiores», todas ellas, están organizadas para la mediocridad más ambigua, en sus maestros, en sus planes de enseñanza, en las metas de su enseñanza. Y en todas partes reina una prisa indecorosa, como si se llegase tarde a algo si el joven de veintitrés años no ha «acabado» ya, no conoce todavía la respuesta a la «pregunta principal»: ¿qué profesión? – Una especie superior de hombre, permítaseme decirlo, no ama las «profesiones», precisamente porque se sabe con una vocación… Tiene tiempo, no piensa en absoluto en haber «acabado», -a los treinta años se es, en el sentido de una cultura elevada, un principiante, un niño. –Nuestros Institutos repletos, nuestros profesores de Institutos sobrecargados, convertidos en unos estúpidos, son un escándalo: para tomar la defensa de esas situaciones, como acaban de hacerlo los catedráticos de Heidelberg, acaso se tengan causas, – pero no hay razones.

F. Nietzsche: El crepúsculo de los ídolos

Jordània (I)

La part del mosaic on es representa el riu Jordan
La terra promesa
El castell de Kerac

El darrer diumenge d’octubre fou el meu primer dia a Jordània. Pel matí, vaig visitar l’església de Sant Jordi a Madaba, la qual conté uns mosaics de l’època bizantina on és representat un mapa d’aquesta vella part del món, conservat en una molt bona part. Després enfilarem vers el Mont Nebo on, segons la tradició, Moïses va morir després d’esguardar la terra promesa. Si veié el mateix que jo, no és gens estrany que decidís morir-se, però segons em diuen foren el turcs qui alteraren completament el paisatge amb llur activíssima política de desforestalització. Després arribarem al mar mort on prenem un bany a les seves aigües. Efectivament, com havia llegit, flotar no presenta cap problema. És una experiència interessant però poc agradable. El desavantatge de flotar fàcilment és que tots els moviments són extremadament difícils i és emprenyador haver de tenir cura constantment de no empassar-se aigua o de no mullar-se els ulls. A la sortida de l’aigua, vaig tenir una sensació curiosa de brutícia perquè la presència de la sal era palesa. El lloc serveix per recordar el problema fonamental que consisteix la prioritat de la política del país, el qual ara per ara depèn quasi totalment del turisme, però està limitat per la seva manca d’aigua. Si no hi ha un miracle, al mar mort no li queden més de cinquanta anys d’existència. Retrocedeix un metre cada any. Després del bany enfilem cap al sud. El retrocés de la línia de costa s’aprecia clarament des de la carretera i és potser la línia de costa més desolada que he vist mai. Per tot arreu hi ha wadi, llits de riu sec que no porten, és clar, ni llet, ni mel ni tan sols aigua. Arribem a Kerac una antiga fortalesa dels creuats, les runes de les quals s’erigeixen imponents a més de 800 metres sobre el nivell del mar. Al centre de la ciutat hi ha una estàtua de Saladí, recordatori de la importància que aquelles campanyes tingueren pel poble àrab en una situació històrica que en molts sentits sembla repetir-se al nostre temps. Tornem per la Kings Highway una carretera que segueix la ruta asfaltada pels romans fa quasi dos mils anys. A l’esquerra comença un desert que es perllonga fins al final de la península arabiga, en termes pràctics podríem dir fins a l’infinit. Me n’adono que el desert no em fa la mateixa impressió que quan viatjar pel Sahara fa vint anys. Ho interpreto com un senyal que he aprés, una mica, a estimar la vida. Em queda pendent el repte d’estimar-me a mi mateix, tot i que ben segur aquesta és una qüestió ben petita, secundària i irrellevant en comparació amb la primària,

El crepuscle dels Deus

Dissabte vaig veure a un petit teatre de Londres anomenat Courtyard theatre, al barri d’Hackney, una representació de l’obra Twilight of the Gods, una escenificació d’un diàleg entre Nietzsche i el fantasma de Wagner, tres dies després l’atac que el portà a la reclusió en un asil psiquiàtric de Torí, i abans de caure a l’estat catatònic on es mantingué els deu darrers anys de la seva existència. L’autor Julian Doyle ha treballat fonamentalment al mon del cinema. Alguns l’han definit com el setè Pyton, ja que va col•laborar amb el famós grup en moltes ocasions.. De fet, fou el responsable de muntatge de Brazil, Brian’s life i the Meaning of Life i se’l pot veure a Monty Pyton and the Holy Grail on és l’ultima cara que veiem, ja que interpreta el policia que posa la ma sobre l’objectiu cloent la pel•lícula. La funció està dedicada als Monty Pyton, que li han permès guanyar els diners per tenir els temps de preparar l’obra.
Hi tres actors a l’escenari: el que representa Nietzsche, un altre representant el fantasma de Wagner, que apareix poc després i una actriu que de vegades representa la monja que assisteix Nietzsche i d’altres vegades el fantasma de Cosima. No he llegit, com faig normalment, el text de l’obra però la meva impressió mentre la veia és que Julian Doyle havia fet un bon treball de recerca a les obres de Nietzsche, ja que quasi tota la part del seu diàleg prové directament de les obres de l’autor de l’Així parlà Zarathustra. La visita del fantasma no és de cortesia, allò que cerca és la seva redempció (no cal explicar el final perquè potser algun dia es representarà). La seva recerca permet repassar la trajectòria i la confrontació d’aquestes dues figures que suposen un punt final, tant a la història de la música com a la història de la filosofia. Allò que òbviament més em podia interessar a priori era la representació del personatge de Nietzsche, encarnat per l’actor Jud Charlton, que ens lliure un Nietzsche del tot plausible, lúcid, humà i extremadament fràgil. L’obra pren segurament partit pel filòsof en comptes del músic, cosa que ja m’està bé perquè sento com a molt més propera la figura del darrer defensor contemporani de la virtut que no pas la del músic que d’una primera adscripció a l’anarquisme passa al més abjecte dels nacionalismes.

Le tragique et la pitié

Le tragique et la pitié recull el discurs de recepció de Rene Girard a l’academia francesa i la resposta que li donà Michel Serres. Com es preceptiu Girard feu l’elogi del seu antecessor el pare Carré, del qual glossà la trajectòria biogràfica i reflexiona sobre la seva relació amb el misticisme, assolint, tot fent el seu elogi, fer un retret al caràcter totalitzador de la nostra cultura, més predisposada a reclamar allò que ens manca que no pas a celebrar allò que tenim.
La resposta de Serres, seguint el mateix protocol, és un elogi de Girard, al qual saluda com l’home que fa possible allò que Nietzsche va prometre sense realitzar: descobrir quin és l’origen de la tragèdia. El mimetisme i la violència que engendra és la clau de volta que permet entendre el mon que ens envolta, tot prenent com a base la noció més primitiva del cristianisme però despullant-la del seu caràcter mític per reflectir la seva veritat fàctica: la noció de pecat original.

Laconversion de l'art

La conversion de l’art és un recull dels articles que Girard ha fet durant la seva carrera relacionats amb la qüestió artística. No és pas un llibre d’estètica perquè, com ell mateix confessa, l’art no l’interessa tant en ell mateix, com en el que té de revelació de les nostres angoixes. Els cinc primer articles són de començaments dels anys 50, és a dir, del moment previ a l’elaboració de la teoria mimètica. Hi tenen com a fil conductor la qüestió de la mort de la novel•la. La figura més freqüentada en aquests articles és la d’André Malraux. D’entrada hi ha una lloança de les seves darreres novel•les que per Girard constitueixen un himne a l’acció de l’home, entesa com a possibilitat de fer un camí entre la finitud i la infinitud, però finalment la seva obra és presa com a exemple del final de la novel•la, que ve expressat pel fet que aquest gènere literari acabi essent percebut com poca cosa més que metafísica diluïda. La crisi de la novel•la francesa dels cinquanta és fruit d’una certa intolerància metafísica que ha acabat suprimit la polaritat entre subjectiu i objectiu que constituïa el seu dinamisme generador. Tot i que en un altre sentit podríem fer més via simplement dient que la mort de la novel•la ve marcada per la impossibilitat de superar Proust.
Mentre que aquest primers articles tenen interès fonamentalment per a traçar la trajectòria del pensament de Girard, els que clouen el llibre són molt més substancials, tot mostrant el millor d’aquest autor, el coratge de fer les preguntes que s’han de fer i tocar els temes que s’han de tocar, i el pitjor, la tendència apoteòsica a presentar un sistema on s’explica tot. El primer d’aquests articles es diu Proust i el mite del narcisisme i constitueix un intent de corregir la noció freudiana de narcisisme des de la perspectiva oberta per la novel•lística proustiana. El narcisisme és vist com un últim intent de mitificació del desig d’autonomia que en el fons constitueix un emmascarament del autèntic caràcter mimètic del desig. El narcisisme és el fruit, al capdavall, de la manca de resistència de Freud envers la naturalesa mítica de l’objecte del seu desig. Parlar de desig narcisista és una contradicció terminològica. Hi ha una incompatibilitat entre el narcisisme i la consciència humana i precisament per això, l’èxit teòric del narcisme ens està dient gairebé tot sobre els problemes del nostre temps.
El segon article gira entorn a la relació entre Nietzsche i Wagner. Des de la perspectiva girardiana, Nietzsche és el filòsof més interessant perquè la seva obsessió pel cristianisme ha estat una manera paradoxal de fer-li justícia, en contraposició al silenci esglaiador que ha estat la postura de la major part dels filòsofs. Girard analitza la seva relació amb Wagner tot mostrant que no cal esforçar-se gaire per veure que Nietzsche està manipulant les dades objectives de la relació i fent un esforç per fer veure l’existència d’una distància que no sempre havia estat tan gran. Un text clau sobre aquesta qüestió es troba en una carta adreçada a la seva germana on, reconeixent l seva admiració per l’obertura de Parsifal, fa un elogi inesperat però difícilment no considerable com a sincer del cristianisme. Tot això està evidentment en relació a la seva tesi general que fa de la relació entre Nietzsche i Wagner un clar exemple de rivalitat mimètica. Nietzsche, però, la visqué prou malament com per quedar tancat en la posició d’escriptor romàntic i incapaç d’arribar a l’estadi novel•lesc, és a dir, fer el que feu Dostoeivski a les seves memòries soterrànies on assolí donar veu a la part més difícil d’expressar d’un mateix, aquella amb l’existència de la qual no ens sabem mai avenir massa bé del tot. La conclusió paradoxal és que en Nietzsche hi ha una vacil•lació entre Dionisi i el crucificat que resta amagada sistemàticament per un esforç de la seva escriptura. (Tot plegat pot fer recordar una mica l’argument-parany de Marion fa quinze anys a la facultat de teologia de Barcelona, quan definia Nietzsche i Marx com els dos teòlegs més importants del segle XIX, és cert però, que Nietzsche ha parlat massa de la seva sinceritat com per què ens la podem prendre seriosament).
El darrer article és un estudi de l’anell del Nibelung de Wagner on malda per mostrar que aquesta reconstrucció de les mitologies germànica i escandinava és alhora un exercici de deconstrucció dels mecanismes pels que es constitueixen les religions arcaiques. La seva anàlisi posa la creació de Wagner en un registre semblant al de Shakespeare a Troilus i Cressida.
Finalment el darrer article podria valer com a compendi de tota l’obra de Girard, el concepte central de la qual és la finitud del desig, cosa que el situa en una relació de directe oposició amb Freud però també amb Plató i Descartes. Aquesta finitud fa lícit parlar d’un nihilisme consubstancial a la situació humana. En aquesta situació el cristianisme es perfila com a única via possible, camí del mig entre l’autosuficiència del jo, pròpia de l’ètica occidental forjada a l’helenisme, i l’anihilació del jo, budisme. És reconèixer la veritat del mimetisme però definint un bon model. A partir d’aquí hi hauria en el context contemporani un altre model per excel•lència, Proust , l’escriptura del qual és analitzada com a exemple de conversió, i un contramodel absolut, la figura de Nietzsche, l’adorador de Dionisos i per tant de la religiositat arcaica, un culte que presentant-se com a reivindicador de la salut i la veritat acaba apostant per la malaltia i la mentida.

Nietzsche i Pla

Com els iogurts també els ambaixadors tenen data de caducitat. A Londres hem canviat d’ambaixador no fa gaire. Del que hi havia fins ara, en Carlos Miranda, tenia un molt bon concepte. Recordo especialment la seva presència a l’homenatge als brigadistes internacionals, el juliol del 2006, la primera vegada que un representant del govern espanyol acudia a aquest acte i el seu discurs correcte, sota una bandera constitucional envoltada de banderes de la República. El nou ambaixador és una figura també curiosa. És un català de San Cugat del Vallés amb una llarga carrera diplomàtica i un currículum com a escriptor força apreciable constituït per varies novel·les i llibres de narració i un assaig intitulat Pla i Nietzsche. Afinitats i coincidències. Pel que he vist, em sembla que la seva escriptura alterna l’ús del català i el castellà, cosa que, atès com està el pati, sembla una refinada forma de suïcidi social, però imagino que des de un profitós exercici de la carrera diplomàtica hom es pot permetre aquests luxes. Vaig conèixer l’ambaixador el dia 3 amb motiu de la visita de la ministra. La conversa fou ateses les circumstàncies perfectament intranscendent. M’he llegit també el seu assaig, del que no coneixia l’existència, òbviament interessat per aquest dos autors fonamentals des de tots els punts de vista. El llibre es fonamentalment una juxtaposició de cites, Casajuana s’amaga molt decididament darrera les paraules del autors, maldant mostrar els punts de convergència entre ambdós Atesa la vàlua literària de tots dos i la seva facilitat per dir coses de manera breu i concisa, no cal dir que el llibre es deixa llegir d’una manera plaent. Els 13 primer capítols, parlen de les coincidències i el darrer està dedicat als punts de dissentiment. Tot i que per Casajuana són menys, des del meu punt de vista resulten molt més importants. Pla està òbviament influït per un cert Nietzsche (diferent del que per exemple en Morey m’explicava a la facultat). Aquesta influència és un fet fatal, necessari e inevitable Possiblement cap membre de la seva generació podia escapar d’alguna manera a la seva influència. Els propòsits finals no tenen res a veure. Nietzsche és essencialment un revolucionari, un home caracteritzat per una ambició gegantina. Només des d’aquesta ambició es podria emprendre la tasca de refutar el platonisme (en el seu cas que tingué una comprensió cabdal del platonisme, hi ha també refutadors trivials del platonisme que es basen en no entendre res de Plató). En comparació amb ell, Pla és humil, i molt més ajustat als límits. Dir d’una altra manera, sempre he pensat que la relació de Nietzsche amb el romanticisme és ben ambigua, la de Pla no ho és en absolut, no sembla dubtar del caràcter malaltís d’aquest moviment. Crec que el llibre és molt més reeixit pel que fa a Pla. Si més no, compleix amb el propòsit del seu autor de mostrar que Pla no és un simple pagès reaccionari (com cert corrent del progressisme nacionalista català manté a hores d’ara i mantenia amb més virulència fa uns anys quan es va escriure l’assaig) sinó un dels intel·lectuals menys simplistes que ha produït el nostre país. Les obres de Nietzsche però són figues d’un altre paner. Fins i tot pels especialistes és un autor terriblement relliscós. No cal haver-lo llegit gaire per saber que amb les cites de Nietszsche descontextualitzades es pot construir quasi qualsevol cosa, en aquest sentit l’aproximació de Casajuana resulta potser un xic atabalada i mancada de rigor.

Plató a l'aula

Com cada any explico Plató a classe i me’n surto més o menys com puc. Em sembla però que en un cert sentit es impossible explicar la filosofia antiga o almenys molt més difícil d’explicar que Galileu, Descartes, Kant o Hegel (descomptant les dificultats fonamentalment tècniques d’aquestes dues darreres per exemple). Els problemes dels moderns no ens són aliens i són fàcilment abordables . El problema que es planteja la filosofia grega, la cura de l’ànima en sentit patockià, és probablement inaprehensible a l’adolescència. Nietsche, en canvi, és un bon autor per adolescents, sempre que es tingui la precaució d’assumir que d’entrada tot el que diu s’entendrà a l’inrevés. Al capdavall el romanticisme no és una cosa tan allunyada de la varicel·la.

racionalitat

Escrivíem fa més o menys vint anys entorn de la contraposició entre l’ésser històric de l’home i l’ésser racional. L’operació de dubte de la primera meditació és el moment en què el segon es defineix en contraposició al primer. Això és un fet no només a la realitat del text cartesià sinó possiblement a la vida dels que cerquen alguna cosa així com aclarir-se. Com passa sovint, les possibilitats de valoració són contradictòries. Hom pot assumir-ho en un sentit paulí, fora el cas de Descartes i optar per la via épica-agonística, no vull utilitzar aquests termes en cap sentit pejoratiu, també hom pot considerar que aquesta operació equival sempre a una mena d’auto-amputació, el camí transitat pel nietzschianisme. Aquesta fou l’opció majoritària al segle anterior, des d’on ens hem fet, la raó per la qual el radicalisme cartesià ha quedat condemnat a un anacronisme extravagant.

Nietzsche versus Buda

A la primera sessió del curs de comparació entre el pensament occidental i l’oriental que estic ara fent a Birbeck va aparèixer el vell Nietzsche. Es tractava de determinar la procedència (Orient o Occident) d’una sèrie de textos que venien sense autor. El de Nietzsche pertanyia a la Gaia Ciència i estava clarament posat per despistar, de fet gairebé tothom amb una única excepció pensà que el text era oriental. D’alguna manera però l’error és explicable, Nietzsche que pertany a una generació amb un cert coneixement sobre l’Orient, té com a mínim un tret ben oriental que el fa una excepció entre els pensadors occidentals: la seva tendència a practicar un sistemàtic rebaixament i qüestionament del jo. En d’altres aspectes però no té res d’oriental i no és d’estranyar que veiés el budisme com una forma per excel·lència de nihilisme. De fet, em sembla que entre els ensenyaments de Buda i Nietzsche estan expressades de la manera més consistents les dues posicions vitals més radicals i enfrontades: la concepció de la vida com Dukha (patiment) que és el motor de la reflexió budista del seu ensenyament destinat a defugir aquest dolor i l’amor a la vida amb l’acceptació de tot el que suposa en qualsevol circumstància que és, crec, el darrer missatge de la filosofia de Nietzsche

Catalunya des de Londres

Divendres dino al cafe garcia, on tenen premsa espanyola. Com que estic sol i no tinc pressa, em llegeixo a fons La Vanguardia. La impressió és del tot depriment. Quan miro els diaris per Internet tot va com molt més ràpid i em fa menys efecte. No sembla que el país tingui gaire futur. Dissabte The Guardian dedica les pàgines centrals del suplement de cultura a Barcelona, amb motiu de l’exposició que el MET neoiorquí exhibirà aquesta primavera. Robert Hughes recorda i argumentà amb riquesa i seguretat que Barcelona va estar en el seu moment més gloriós una de les capitals artístiques d’occident. Gaudi, Casals, Picasso,Miró i Dalí són els cinc “catalans universals” on es fonamenta la seva disquisició i certament molt poques ciutats han estat simultàniament el bressol de gent d’aquesta categoria. Les arrels de la nostra mediocritat no són, així, del tot històriques. Tanmateix el fet cert és que la major part de l’article es centra a Gaudi, el qual es caracteritzà, segons Pla, per no compartir cap tret amb els seus contemporanis; per ser, en quasi tots els sentits, la seva perfecta antiimatge. Potser però això tampoc és inhabitual i Nietzsche tenia raó quan deia que qualsevol país es salva sempre per les seves excepcions.

Ressentiment

No escoltàrem Plató en el seu moment i tampoc no escoltem d’altres més moderns i que ens haurien de ser més propers. Llegeixo al The Guardian un informe on s’adverteix un cop més del perill de l’apropament de la joventut britànica a l’islamisme que es pensa pot contribuir a la tensió social i un increment del ressentiment. Com deia Nietzsche hi ha gent que només sembla capaç de pensar des de la confusió sistemàtica de la causa amb l’efecte.

Berlin, per acabar

Això del viatge a Berlín, ja s’està fent una mica llarg i avui acabaré parlant només d’un dels llocs de la ciutat, sobre els que encara no he dit res: el Reichstag. La visita és molt fàcil, ja que està obert al públic normalment fins a les onze del vespre. L’objecte de la visita no és el lloc de treball dels parlamentaris, sinó la cúpula afegida per Norman Foster al seu sostre, una gran estructura de vidre i metall amb una passarel·la en espiral al seu interior, des de la que es domina tota la ciutat de Berlin. El reichstag és potser el lloc més adient per a fer un recordatori de l’experiència històrica alemanya. Un dels símbols del segon Reich, fou bastit per fer de parlament de la finalment unificada alemanya, dedicat al poble alemany l’any 1916, amb una gran inscripció Dem Deutsche Volke, que fou feta per dos artesans jueus que moririen trenta anys després a un camp d’extermini; és el lloc on començà l’escalada de terror del nazisme amb l’atribució del seu incendi als comunistes, i que motivà també la que potser és la replica més divertida d’una de les pel·lícules més brillantment dialogades de la història del cinema, one, two, three, i finalment després de la partició, és el lloc on es feren normalment les manifestacions de protesta contra la partició de la ciutat des del costat occidental i crec recordar, el lloc des d’on J.F. Kennedy pronuncià el seu afortunat: Ich bin ein berliner.
La cua per entrar-hi era llarga, gairebé trenta minuts i va estar amenitzada per la conversa de les meves predecessores a la filera, les qual provenien d’alguna part de la península i expressaven les seves opinions amb la confiança que dona saber-te en terra estranya i que els altres no t’entenguin. Durant vint minuts van estar-se pensant si valia la pena entrar-hi o no. El fet que hi hagués una cua tan llarga era un indici que el lloc era important però ninguna tenia la més remota idea de per què. En un moment donat es va pensar que la lectura de la guia que portaven podia servir per a trencar la divisió entre les que volien fer la cua, sense saber que hi ha havia al darrera de la porta, i les que, no sense seny, pensaven que és absurd fer una cua que no saps on et du. Van començar a llegir l’article però va haver unanimitat en què era massa llarg i això va determinar la decisió final de deixar la cua. Imagino que quan el meu amic Ferran blasma el turisme està pensant en gent més o menys així i segurament resulta difícil treure-li la raó. Tanmateix és un fet paradoxal que es produeixen aquests gran desplaçaments i que els llocs de memòria històrica esdevinguin centres de peregrinació mentre que l’interès real per la història és cada cop més petit. No deixa de ser un misteri perquè la gent passa el seu temps entre significats que els són incomprensibles perquè de fet no els interessen. La resposta segurament és el gregarisme i també un puntet d’hipocresia que no és res de negatiu, perquè, com en tots els casos, la hipocresia és l’homenatge del vici a la virtut. Penso a més que no cal ser gaire tolerant, envers el menyspreu que molt gent sent per la història, tan sovint manifestat a totes les èpoques per tanta gent. Menysprear la història, és sobretot mostra de desinterès pel proïsme i d’alienament. Es com pensava Nietzsche una de les característiques d’ una època post-humana.
Tanmateix no estic gens penedit d’haver-hi anat. Ans, al contrari. Berlín ha estat no un lloc de descobriment sinó un lloc de retrobament. Després de trenta anys llegint sobre la seva experiència històrica, les pàgines dels filòsofs que visqueren als seus carrers, les obres dels seus literats, allò que finalment retrobes són parts de tu mateix, fragment de la teva identitat, dispersa fràgil i inestable; mai un horitzó obert sinó un paisatge intricat amb una multiplicitat de racons i amagatalls. És difícil ser qui ets, perquè sovint ens falten, no tenim a l’abast, totes les claus per saber-ho
No sé com, ni quan, però un dels meus reptes fonamentals és mantenir els meus lligams amb la cultura alemanya. Malgrat el caràcter guanyador de la cultura anglosaxona crec, com pensava Patocka, que l’experiència més radical de la modernitat és la germànica; el lloc on l’ideal il·lustrat es realitza potser més completament tot construint un estat dirigit per unes elits tecnocràtiques i científiques; els que inventen el Welfare state i també és clar els que decideixen viure trencant radicalment amb tot ideal il·lustrat; el lloc on s’han plantejat totes les preguntes, tot i que ara per ara no sembla que des d’allà se n’hagi de produir cap resposta.

El gran inquisidor

Aquesta nit al Barbican he pogut presenciar per primera vegada un muntatge del llegendari Peter Brook, una adaptació d’un fragment del germans Karamazov; un text ben popular entre el públic filosòfic: el gran inquisidor. El treball de Brook és d’una gran austeritat. Un actor fa el paper d’Inquisidor i alhora de narrador. És l’única veu de la funció. Enfront d’ell donant-li la replica sense dir res ni moure un múscul fins al final de la funció, l’actor que fa el paper del crist baixat de nou a la terra. Tots dos disposats en un petita tarima amb dos tamborets com a seients. Tota la força a la interpretació de l’actor Meiers, l’anglesa és una llengua meravellosa dita per individus amb una dicció tan perfecta, i a la naturalesa del text de increïble riquesa i que fou una font per gent tan diversa com Nietzsche, hi ha clarament una anticipació de la teoria del darrer home, Brecht, erst kommt das fressen, dann kommt die moral, o Freud, un dels temes de fons és en definitiva la dificultat d’ésser cristià. La línia general de la disquisició de l’inquisidor és un examen de l’episodi de les tres temptacions: convertir les pedres en pans, deixar-se caure a l’abisme i tenir tot el poder del món. Per l’inquisidor la resposta de Crist fou sempre l’equivocada, perquè tingué una idea massa elevada dels homes, però l’església va poder rectificar-ho, usurpant el seu nom per fer tot el contrari del que el natzaré predicava; la única manera de portar la felicitat als homes suprimint la seva llibertat i prenent cura del seu benestar material. En definitiva, una gran nit de teatre que s’ha perllongat a la sortida. L’obra era prou curta per permetre’m veure la segona part del Chelsea Barça i ha estat un plaer indescriptible cantar el gol d’Eto’o a un pub anglès rodejat d’afeccionats del Celsea bel·ligerants però cada cop més resignats enfront de l’exhibició del Barça.

Passejant per Kent

Dissabte passat vaig apuntar-me a una excursió de Philosophy for all, una organització dedicada a la divulgació del pensament filosòfic. La idea és fer un recorregut per un lloc més o menys silvestre i esperar que la bellesa i la quietud del lloc serveixin per inspirar una conversa filosòfica. En el meu cas el viatge fou per diversos paisatges del comtat de Kent, en concret, des de l’estació d’East Malling fins a Maidstone una població mitjana equivalent a les nostres capitals comarcals. L’extensió de la caminada fou d’unes vuit milles, les tres primeres al matí, foren bàsicament a traves de camps cultivats i de boscs, després d’un àpat a un pub, varem fer les cinc milles restants tot seguint la vora del riu Medway. Fou el moment més interessant del viatge, perquè el paisatge era d’una dolçor extrema, la corrent era molt suau i l’ambient ben frondós. Poca gent, alguns, molt pocs, passejant i alguns més pescant al riu. Una imatge idíl·lica de la vida rural anglesa no gaire diferent de la que hem vist a les pel·lícules. El passeig, com a tal, em va agradar molt. Una altra cosa va ser la qüestió de la conversa filosòfica. Hi érem set persones: dos angleses, una polonesa, un suec, un català i dues més que no vaig esbrinar d’on eren, tot i que em penso que possiblement eren angleses. Amb l’excepció de la dóna polonesa, molt loquaç, la resta tendien més aviat al laconisme. Jo ja m’imaginava que seria difícil mantenir una conversa, ateses les limitacions del meu anglès. Però de fet, amb l’excepció ja esmentada, entre ells tampoc parlaven i la major part de la caminada tothom restà en silenci. Fins i tot a l’hora de dinar al pub. Certament, a diferència dels pobles llatins, són molt menys comunicatius, tot i que, al seu favor, cal dir que el silenci que es produeix no té la naturalesa opressiva, que de vegades té el que es produeix a les converses a casa nostra. No sembla estrany callar, sobretot quan es té el sentiment, que no hi ha res especial a dir i jo amb això no estaria pas en desacord. Tanmateix, Eva la polonesa estava en un altra línia i la seva loquacitat compensava el laconisme dels meus companys. Interessada especialment a Nietzsche, és psiquiatra i sembla estar treballant en diversos projecte de reconstrucció biogràfica del personatge, tot refent per exemple els seus viatges per Europa. Per cert, la seva teoria és que la famosa infecció sifilítica que fou la causa del col·lapse definitiu de 1889, des del seu punt de vista és un pura faula. La infecció cerebral produïda per la sífilis té una simptomatologia molt definida i no hi ha documentació, ni d’un sol d’aquests símptomes.

Neo-noir

Com ja vaig anunciar inserto el darrer treball que he fet per la universitat de Birbeck. És un petit assaig per relfexionar sobre les diferències entre el cine negre i les noves aportacions dels anys setanta
The aim of this essay is to think abut the relationship between the genre, baptized by the French as film noir, and some films made in the reborn Hollywood of the seventies, which could be designed as neo-noir. I am going to treat mainly four films: Double Indemnity, Out of the past, Taxi Driver and Chinatown. It has been written a lot about these films but for sake’s brevity, I will treat only two aspects: how they differ in their representation of the American anomy and how has changed from the forties to the seventies, the role of the director.

ANOMY
The film noir is a consequence of the american crisis of the thirties, the big depression, which supposed a lost of its primitive innocence. Maybe, at last, America could not be the paradise, the Promised Land. The trust in America was betrayed and this originated a gender absolutely different in its pessimism from the mainstream of the Hollywood production and more closed to a social reality, which was more complex and plenty of dark sides than what has been shown till then. One feature used to characterize film noir is anomy. These films perceived their society as a place where there was no more universal ethical rules; following Nietzsche’s well-known image, as a place where God was dead. I think this is right true, when I remember Double Indemnity. As the character played by Fred McMurray said, “I have made all for money and a woman”. Sexual lust and money, main forms of the lust of power, seem to be the only thinkable reason to keep on moving, to live. Nothing essential different happens in Out of the past, although Jeff Bailey tries to make his live in another way, he can not run away from his tragic fate.
Nonetheless, both films could be seen as relatively optimistic if we compare them with the films of the seventies. Both, each one in its own way, are films deeply nihilistic. In them, anomy is not only the possibly hidden truth but the only word, which serves to describe the society’s moral bankrupt, where the possibility of law has vanished. In noir films anomy is only suspected; in Chinatown or Taxi Driver is affirmed.
In Chinatown, anomy is the main issue, because is the word which serves to solve the title’s riddle. Why is Chinatown the name’s film, if the plot has no special relationship with Chinatown or Chinese things? The 131 minutes of the films are to define what is Chinatown: a state of mind attached to the discovery that all quest of truth is senseless because the truth is something to be ignored and the awareness that no rule of civilization has value anymore. Is not by chance that the truth finally found concerns incest, the most primitive sin, whose interdiction, according Levi-Strauss, means the founding of civilization. For Jack Gittes, Chinatown is simply the world.
Taxi Driver is a story belonging to a narrative tradition, which starts maybe in Dostoievski, very close to nihilism too. After thirty years it continues to be a powerful disturbing film. Like some other noir films his main character has an alienated mind. Since the beginning, we can perceive than Travis is a man in the edge of a nervous break-down and the playing of De Niro is always suggesting that we have not seen still the worse. The most remembered scene of the film allows identifying Travis as a schizophrenic. De Niro is talking to a mirror and is unable to recognize himself. The scene is shouted in a very simple and effective way. The camera takes the place of the mirror and then, we, the spectators, are the alter ego of this sick mind. In this moment is revealed the truth about ourselves. We are not different from Travis and it is owing to this fact than Travis can be recognized by the media as an American Hero. His madness is not different from our madness. If his life is void, the reason is certainly that his surrounding world has nothing to offer.
This nihilistic approach becomes obvious if we look at the end of both films. Neither Double Indemnity nor Out of the Past has a happy end. Both are the story of a failure, whose consequence is the death of the main characters. Nonetheless, we can imagine in both cases that there has been something like an evil’s defeat. (Being this evil introduced by the “femme fatale”. The preservation of a certain moral order demands the lack of success of her intentions) and at least, this is very clear in Out of the past, we can understand the story in terms of fate. Mitchum is a not so bad boy with a very bad luck. These ways of consolation are not allowed to modern films’ spectators. Taxi Driver’s ending is openly cynical: the Newspapers claim that he is a hero, but in the last scene, when he meets Betsy again, we can find out that nothing has changed. He is still unable to talk with a woman (In fact, this could be one of the main subjects of the film: the breakdown of masculinity’s ideals) and the last shot shows Travis absolutely closed in his own world. Chinatown’s ending is much more devastating and touching. The hero reveals himself as a passive and powerless character, which plays no role in the resolution of the plot. The success of Evil is absolute. Noah Archer, the incestuous father and the responsible of an ecological disaster achieves his main aim and recovers his daughter/ grand-daughter, while her other daughter Evelyn is shot dead by the police, owned by him. It is interesting that the personification of evil now is a man, a corrupted father, and that Ewelyn, presented in the beginning, as a classical femme fatale is finally the most decent human being of this dark tale.



AUTORSHIP

My second claim differentiate neo-noir from the films of the forties is that my two examples are autheur’s film and, what is more important, both have been made by directors, who believed to be auteurs, whereas it is a matter of opinion if Jacques Tourneur or Billy Wilder could be considered in this way. Billy Wilder, for instance, used to talk about himself as a craftsman, more than like an auteur. Of course, we are not compelled to believe him and there are reasons to think that his work could be considered in some other way. But in fact the Hollywood where he lived and worked did not believe in stars-directors. The cases of Orson Welles, exiled and ignored, or John Ford, always pretending to be an honest craftsman, were very symptomatic and Wilder was a very clever man. Tourneur has possibly lesser options. He was always condemned to work very different genres in the line between the series A and B, without being able to choose the actors or the script.
Scorsese and Polanski learned to direct in a school cinema. They had the will to be artists and to show a personal and pessimistic point of view about reality (in fact Polanski struggled and succeeded to change the happy ending of the original script in Chinatown). Both films share several features according to this point:
1. They looked like more European films. His rhythm is often slower (more in Chinatown than in Taxi Driver,. there are longer shots and lesser use of ellipsis.
2. They are more self-conscious. A good example concerns the question of the subjective point of view. Classic films have this tendency but it was not a dogma. So, in Out of the past, only the central flash-back is subjective. The beginning and the end seems told by the classical omniscient narrator. In Chinatown the point of view is always subjective and in Taxi Driver is also subjective with an only exception: the scene in which Jodie Foster dances with her pimp, played by Harvey Keitel.
3. In both films we can find shots that discover the will of authorship, characterizing both directors. Maybe the most famous example could be found in Taxi Driver: a shot with Travis and his comrades in the Deli where they meet usually. He takes an alka-seltzer and the camera leaves De Niro to make a very short close-up of the glass with the effervescent pill, an astonishing and brilliant metaphor of his state of mind