El gran inquisidor

Aquesta nit al Barbican he pogut presenciar per primera vegada un muntatge del llegendari Peter Brook, una adaptació d’un fragment del germans Karamazov; un text ben popular entre el públic filosòfic: el gran inquisidor. El treball de Brook és d’una gran austeritat. Un actor fa el paper d’Inquisidor i alhora de narrador. És l’única veu de la funció. Enfront d’ell donant-li la replica sense dir res ni moure un múscul fins al final de la funció, l’actor que fa el paper del crist baixat de nou a la terra. Tots dos disposats en un petita tarima amb dos tamborets com a seients. Tota la força a la interpretació de l’actor Meiers, l’anglesa és una llengua meravellosa dita per individus amb una dicció tan perfecta, i a la naturalesa del text de increïble riquesa i que fou una font per gent tan diversa com Nietzsche, hi ha clarament una anticipació de la teoria del darrer home, Brecht, erst kommt das fressen, dann kommt die moral, o Freud, un dels temes de fons és en definitiva la dificultat d’ésser cristià. La línia general de la disquisició de l’inquisidor és un examen de l’episodi de les tres temptacions: convertir les pedres en pans, deixar-se caure a l’abisme i tenir tot el poder del món. Per l’inquisidor la resposta de Crist fou sempre l’equivocada, perquè tingué una idea massa elevada dels homes, però l’església va poder rectificar-ho, usurpant el seu nom per fer tot el contrari del que el natzaré predicava; la única manera de portar la felicitat als homes suprimint la seva llibertat i prenent cura del seu benestar material. En definitiva, una gran nit de teatre que s’ha perllongat a la sortida. L’obra era prou curta per permetre’m veure la segona part del Chelsea Barça i ha estat un plaer indescriptible cantar el gol d’Eto’o a un pub anglès rodejat d’afeccionats del Celsea bel·ligerants però cada cop més resignats enfront de l’exhibició del Barça.