9/06/2010

Treballs pendents

Fructífers pel que fa a les experiències vitals no sembla, ara per ara, que els anys de Londres hagin estat productius. Des de la publicació del laberint el 2006, n’he tret ben poca cosa nova i, allò que possiblement és pitjor, no menys de cinc llibres han estat projectats i, segurament en més d’un cas, definitivament ajornats. Mantenir un bon ritme de treball m’ha estat impossible i aquí segurament Londres no ha estat un factor tan important com el pas dels anys i una tendència a la dispersió que no sembla tendir a disminuir, ans al contrari. (i tanmateix, tot i ser un obstacle, n’és també una protecció. Els fachidioten sempre són patètics, però els idiotes especialitzats a filosofia són especialment avorrits).

No han estat, però, anys buits, possiblement la llavor no termini mai de germinar, però tot considerant les meves lectures i reflexions d’aquest anys potser si he aprés alguna cosa. La meva estada a un lloc realment cosmopolita, crec que m’ha donat una consciència ben clara d’allò que Heidegger definia com el repte del pensament filosòfic futur, el seu futur que és el nostre present: la realització d’una filosofia de dimensions veritablement universals. Una fita que exigeix una obertura a l’altre més enllà del cosmopolitisme clos entre les pàgines del New York Times, Frakfurter allgemeine, i le Monde; una pluralitat més aparent que real. Aquesta obertura passa necessàriament per discernir la pretensió enunciada per Husserl entorn del caràcter essencialment europeu de la filosofia. Cal discernir, perquè certament tot i que allò enunciat per Husserl és essencialment vertader, no ho són pas les conseqüències que hom acostuma a extreure. Personalment, penso que al nostre legat, entenc el de la tradició occidental, cal discernir entre les parts de veritable abast universal, i hi posaria fonamentalment totes les possibilitats obertes des de la comprensió del valor ontològic de les matemàtiques, a d’altres del tot caducades i que a hores d’ara comencen a tenir una influència perversa, fonamentalment la filosofia hegeliana i en general tot el pensament il·lustrat centrat a la filosofia de la historia, la qual està sempre fundada en un generalització, arriscada i sense fonamen,t d’un sol cas particular a la universalitat.

En un altre moment d’aquest dietari ja vaig fer un escrit sobre la diferència entre Orient i Occident. Era un escrit insuficient i merament temptatiu, però la qüestió és vital i cal tornar-hi. Malauradament és ben difícil prosperar fins una comprensió cabdal dels missatges expressats a textos on les diferències lingüístiques són gairebé insalvables. Tanmateix, no crec agosarat afirmar que a l’Orient tingueren presència totes les nocions bàsiques de l’epistemologia, l’ètica i la metafísica occidental que han estat desenvolupades per la nostra tradició filosòfica. Hi ha però una absència important. Allò que no sembla aparèixer a cap dels àmbit diferents de l’Orient , és el problema teològic tal i com ha estat tractat a Occident des de l’edat mitjana. No hi ha demostracions de l’existència, o la inexistència de Déu, i, de fet, sembla que aquest és un tema que no ha preocupat gens. Dit d’una altra manera no hi és la tensió entre religió i filosofia que ha determinat gairebé tota la nostra història i en molts sentits encara és un element fonamental per a entendre el nostre present. De fet, no sols no es pot parlar de manca de tensió sinó de complementarietat: les línies més vigoroses de pensament oriental tendeixen a aparèixer desdoblades. El taoisme, el confucianisme o el budisme són moviments religiosos tant com filosòfics i els respectius fundadors adquireixen dimensions profètiques o estrictament filosòfics en contextos que es defineixen de manera paral·lela.

Tot plegat, però , no és tant estrany. Potser molts se n’adonaran que, malgrat l’opinió de Russell, això té més a veure amb Plató que no pas entendre els soviets com una mena de guardians ( i sí Russell tenia raó, però també en tenen Strauss i Rosen llavors és esgarrifós pensar que la realització clau en molts sentits del nostre temps ha estat dur a terme i prendre’s seriosament un acudit platònic, que no era d’humor blanc). Possiblement la idea oriental no era aliena al món grec i hi hagueren intents per anar en aquesta direcció entorn de pensadors com Pitàgores o el mateix Plató. Aquestes temptatives no reeixiren, però en un context diferent del propiciat pel triomf del cristianisme, el resultat en podria haver estat un altre. Més significatiu però és que en un moment cabdal, com el de l’aparició de la modernitat, alguns dels pensadors més significatius rebin una consideració d’exemples moral que d’alguna manera aproxima la seva figura a la dels fundadors de religions. Això és clar, en el cas de Spinoza, en el de Descartes (com explica el molt interessant llibre els ossos de Descartes) o el de Hume ( cal veure en aquest sentit les pàgines dedicades al seguiment de la seva malaltia efectuada pel públic il·lustrat de l’època del llibre de Mark G. Spencer sobre la recepció de Hume a Amèrica).

Un bon fil, doncs, per seguir llegint i pensant tot allò esdevingut als segles XVII i XVIII fora veure perquè la consolidació d’aquesta tendència no fou possible. La qüestió té un interès cabdal, perquè la meva sospita és que aquesta investigació és en el fons genealògica: el resultat del fracàs, el divorci final i paradoxal entre saviesa i filosofia, suposà el naixement d’una figura antitètica: la del professor de filosofia. Aquesta contraposició es fa palesa i conscient, crec, a l’obra d’un autor que no només la pensà, sinó també la visqué, Friedrich Nietzsche.

Etiquetes de comentaris: , , , , , , , , , , ,

2 Comments:

Blogger Teresa Costa-Gramunt said...

Molt interessant la teva reflexió. Sintetitzant, i molt, perquè el tema mereixeria l'escriptura d'un llibre, crec que el tema que allunya Occident d'Orient és la concepció de l'ego, afirmat a Occident fins al paroxisme, i relativitzat a Orient, que el considera una mera pantalla que oculta la realitat de l'Ésser.

9:18 a. m.  
Blogger Cristina said...

Home, dir que el teu pas per Londres no ha estat fructífer em sembla una immensa tonteria.

Et conec prou com per saber que han estat el 6 anys més aprofitats de la teva vida.

Mentre es viu i es tenen experiències no es pot "escriure", i en el teu cas no ha estat ni tan sols així. El dietari londinenc és prou extens com per dir que has escrit 5 llibres seguits.

Potser el que hauríem d'entendre és que l'escriptura ha canviat des que ha aparegut internet, i el teu problema de dispersió és general. Les fonts d'informació són tantes i estàn tan a l'abast que és difícil focalitzar.

En resum, viatges per tot el món, llibres llegits, teatre, cine, musicals, concerts, excursions, canvis personals, aprenentatge d'una altra cultura més a fons, un diteari per internet, etc, etc, etc. És això poc frucífer?

9:42 a. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home