Treballs pendents

Fructífers pel que fa a les experiències vitals no sembla, ara per ara, que els anys de Londres hagin estat productius. Des de la publicació del laberint el 2006, n’he tret ben poca cosa nova i, allò que possiblement és pitjor, no menys de cinc llibres han estat projectats i, segurament en més d’un cas, definitivament ajornats. Mantenir un bon ritme de treball m’ha estat impossible i aquí segurament Londres no ha estat un factor tan important com el pas dels anys i una tendència a la dispersió que no sembla tendir a disminuir, ans al contrari. (i tanmateix, tot i ser un obstacle, n’és també una protecció. Els fachidioten sempre són patètics, però els idiotes especialitzats a filosofia són especialment avorrits).

No han estat, però, anys buits, possiblement la llavor no termini mai de germinar, però tot considerant les meves lectures i reflexions d’aquest anys potser si he aprés alguna cosa. La meva estada a un lloc realment cosmopolita, crec que m’ha donat una consciència ben clara d’allò que Heidegger definia com el repte del pensament filosòfic futur, el seu futur que és el nostre present: la realització d’una filosofia de dimensions veritablement universals. Una fita que exigeix una obertura a l’altre més enllà del cosmopolitisme clos entre les pàgines del New York Times, Frakfurter allgemeine, i le Monde; una pluralitat més aparent que real. Aquesta obertura passa necessàriament per discernir la pretensió enunciada per Husserl entorn del caràcter essencialment europeu de la filosofia. Cal discernir, perquè certament tot i que allò enunciat per Husserl és essencialment vertader, no ho són pas les conseqüències que hom acostuma a extreure. Personalment, penso que al nostre legat, entenc el de la tradició occidental, cal discernir entre les parts de veritable abast universal, i hi posaria fonamentalment totes les possibilitats obertes des de la comprensió del valor ontològic de les matemàtiques, a d’altres del tot caducades i que a hores d’ara comencen a tenir una influència perversa, fonamentalment la filosofia hegeliana i en general tot el pensament il·lustrat centrat a la filosofia de la historia, la qual està sempre fundada en un generalització, arriscada i sense fonamen,t d’un sol cas particular a la universalitat.

En un altre moment d’aquest dietari ja vaig fer un escrit sobre la diferència entre Orient i Occident. Era un escrit insuficient i merament temptatiu, però la qüestió és vital i cal tornar-hi. Malauradament és ben difícil prosperar fins una comprensió cabdal dels missatges expressats a textos on les diferències lingüístiques són gairebé insalvables. Tanmateix, no crec agosarat afirmar que a l’Orient tingueren presència totes les nocions bàsiques de l’epistemologia, l’ètica i la metafísica occidental que han estat desenvolupades per la nostra tradició filosòfica. Hi ha però una absència important. Allò que no sembla aparèixer a cap dels àmbit diferents de l’Orient , és el problema teològic tal i com ha estat tractat a Occident des de l’edat mitjana. No hi ha demostracions de l’existència, o la inexistència de Déu, i, de fet, sembla que aquest és un tema que no ha preocupat gens. Dit d’una altra manera no hi és la tensió entre religió i filosofia que ha determinat gairebé tota la nostra història i en molts sentits encara és un element fonamental per a entendre el nostre present. De fet, no sols no es pot parlar de manca de tensió sinó de complementarietat: les línies més vigoroses de pensament oriental tendeixen a aparèixer desdoblades. El taoisme, el confucianisme o el budisme són moviments religiosos tant com filosòfics i els respectius fundadors adquireixen dimensions profètiques o estrictament filosòfics en contextos que es defineixen de manera paral·lela.

Tot plegat, però , no és tant estrany. Potser molts se n’adonaran que, malgrat l’opinió de Russell, això té més a veure amb Plató que no pas entendre els soviets com una mena de guardians ( i sí Russell tenia raó, però també en tenen Strauss i Rosen llavors és esgarrifós pensar que la realització clau en molts sentits del nostre temps ha estat dur a terme i prendre’s seriosament un acudit platònic, que no era d’humor blanc). Possiblement la idea oriental no era aliena al món grec i hi hagueren intents per anar en aquesta direcció entorn de pensadors com Pitàgores o el mateix Plató. Aquestes temptatives no reeixiren, però en un context diferent del propiciat pel triomf del cristianisme, el resultat en podria haver estat un altre. Més significatiu però és que en un moment cabdal, com el de l’aparició de la modernitat, alguns dels pensadors més significatius rebin una consideració d’exemples moral que d’alguna manera aproxima la seva figura a la dels fundadors de religions. Això és clar, en el cas de Spinoza, en el de Descartes (com explica el molt interessant llibre els ossos de Descartes) o el de Hume ( cal veure en aquest sentit les pàgines dedicades al seguiment de la seva malaltia efectuada pel públic il·lustrat de l’època del llibre de Mark G. Spencer sobre la recepció de Hume a Amèrica).

Un bon fil, doncs, per seguir llegint i pensant tot allò esdevingut als segles XVII i XVIII fora veure perquè la consolidació d’aquesta tendència no fou possible. La qüestió té un interès cabdal, perquè la meva sospita és que aquesta investigació és en el fons genealògica: el resultat del fracàs, el divorci final i paradoxal entre saviesa i filosofia, suposà el naixement d’una figura antitètica: la del professor de filosofia. Aquesta contraposició es fa palesa i conscient, crec, a l’obra d’un autor que no només la pensà, sinó també la visqué, Friedrich Nietzsche.

Spinoza

Llegeixo a les estones mortes el llibre d’Alain sobre Spinoza. El text és ben interessant. Fonamentalment consisteix en una exposició dels continguts de l’Ètica. Jo no soc pas un expert a Spinoza tot i que és un autor que m’ha interessat de sempre. En tot cas, l’exposició, pel que jo recordo de l’ètica, em sembla correcte i plausible. Més enllà, però, d’una presentació fidel dels continguts és clar que allò que li interessa al filòsof francès és presentar Spinoza com un model de sant laic i racionalista, tot construint un model positiu i definidor d’un referent per a la tercera república. El llibre fou escrita al començament del segle, si fa no fa a l’època en que la qüestió de Dreyfuss estava ben viva, i fou reeditat pel seu autor el 1935, quan Alain estava plenament compromès amb la causa antifeixista.
El pròleg defineix la veritat de la filosofia spinozista com la recerca d’una salvació que només es pot trobar a la raó. Tot el llibre aclarirà llavors aquesta afirmació primera, tot proclamant que la veritat de la religió consisteix exclusivament a la filosofia, perquè l’existència de la raó és l’autèntica revelació. Sovint Spinoza ha estat llegit des d’una perspectiva, fonamentalment neokantiana, que no falsejava les seves idees però que les revestia d’una patina de intranscendència i avorriment. Aquests defectes certament no s’esdevenen en el llibre d’Alain, el qual acaba mostrant molt bé perquè Spinoza és cabdal tant per defensar el racionalisme actiu i formador de la tercera república com per fornir una vertebració espiritual al feixisme.
Quan era més jove, la meva percepció de Spinoza sempre fou en contraposició a Descartes. Alain era fonamentalment un cartesià i segurament per això presentà a Spinoza com una conseqüència necessària de la filosofia cartesiana. Ara em sembla que aquest és un camí ben plausible i del que molt segur l’amic Jean Marie Beyssade tindria també alguna cosa a dir.

Amsterdam (I)

Des d’ahir soc a Amsterdam. He arribat amb el tren, passant per Brussel·les. Primer amb l’eurostar i després amb un Intercity. El meu pas per Brussel·les va ser poc gloriós. L’ambient al voltat de l’estació és un xic depriment i després de les 10 del vespre ni als llocs de Kebab estaven disposats a fer un sopar. A Amsterdam tot ha estat diferent. Estic hostatjat a l’hotel Den Filosoof. La propietària és del gremi i ha volgut relacionar les habitacions amb temes o autors filosòfics. Jo tinc la dedicada als enciclopedistes. No hagués estat la meva primera elecció, però no em desagrada del tot. Entre les cites que decoren l’habitació destaco una de Voltaire al moment de la seva mort ,quan fou requerit a renegar del dimoni i les seves obres i respongué al capellà que aquell no era moment de fer enemics. Una de Spinoza està pintada en grans dimensions al mur de l’hotel que dona al carrer: l’home raonable no concep un altre desig per a si que el que també concebria per a la resta de la humanitat. Ben enraonat i molt kantià.
He passejat molt per aquesta ciutat d’ambient sorprenentment agradable per ésser protestant i d’una harmonia i bon gust arquitectònic evident. Vaig visitar ahir l’Amstelkrieg, un museu ubicat al lloc on durant dos segles hi hagué una església catòlica clandestina. També la sinagoga portuguesa i l’adjacent museu del judaisme. Aquest matí el Rijksmuseum. Una hora de cua, però un cop dins, l’ambient permetia veure les obres amb certa tranquil·litat. El museu esta en obres, però totes les obres fonamentals s’exhibeixen en una part de l’edifici, cosa que t’estalvia la sensació d’aclaparament que, per exemple, sempre tinc al Louvre. Avui, en canvi m’ho he passat molt bé veient uns autors que a més de la seva excel·lència pictòrica mostren perfectament allò del que parlaven, per exemple, l’altra dia a la presentació d’Hermenèutica i modernitat. També vaig veure ahir el Barça en un bar del barri vermell ple de joves madridistes que havien vingut a aquesta ciutat, al que es ve a aquesta ciutat, però que van fer una pausa per veure l’equip dels seus amors. Amb tot el que duien estaven molt agressius i jo i l’únic altre barcelonista, un noi de Vallecas curiosament, van mirar de passar desapercebuts. Sortosament els jugadors del Barça ens van ajudar.