Noces d'or

Sant Pau del Camp on es casaren els meus pares fa cinquanta anys

El 19 de març de 1961 fou diumenge, llavors diumenge era el dia en que es casaven les gents treballadores i també ho van fer així els meus pares. Abans d’ahir feu cinquanta anys. El 1961 hi hagué festa, cotxe blanc americà i banquet de noces, però no pas viatge. Prudents, els meus pares van invertir tots els seus estalvis en fer-se amb una vivenda que garantís el futur de la família. Eren temps on hi havia encara poca disponibilitat d’habitatge a Barcelona. Aquest vivenda era el pis del carrer Diputació on encara hi viuen. No tingueren sort amb el dia. Plogué a bots i barrals i l’acabaren amb una visita del nou matrimoni al ara desaparegut cine Fantasio on havien estrenat una pel·lícula que anava fer història, tot i que llavors no es sabia, Psicosis d’Alfred Hitchcock (unes dècades després jo i el Xavier descobriríem en aquell mateix cinema una bona part de l’obra del mestre anglès). L’endemà tots plegats, àdhuc els nuvis, anaren a treballar. Es jugà una jornada de lliga a al qual el Madrid no va poder guanyar, empatant a zero al camp de l’Oviedo. Trencava així un seguit de 15 victòries consecutives que no ha pogut ser superat en cinquanta anys fins al record del Barça a l’actual temporada (el qual estava dins d’una temporada dolenta i que acabà amb un dels partits més desgraciats de la seva història, però aquell dia va guanyar 8 a 2 al Granada). Com ara, els diaris anaven plens d’inquietud per la situació al continent africà. Burguiba acabava de tornar a Tunísia, acabava de començar la guerra d’Angola, hi havia enrenou al Sahara Espanyol i a Paris havia hagut disturbis en unes manifestacions per la independència d’Argèlia a les que havia estat ferit un diputat de la dreta anomenat Jean Marie le Pen.

Dissabte passat amb el meu germà i la seva família varen commemorar la diada. Jo no sóc molt de festes, però no en tinc dubte que aquesta s’ho val. Cinquanta anys no són cap tonteria!. Envoltats dels seus fills i nets crec que tinguérem tots plegats una bona jornada. Dissabte, a diferència de fa 50 anys, feia molt de sol i la temperatura era ben agradable, es podia sentir allò que ens marca el calendari: l’entrada imminent de la primavera. Vaig estar molt content de poder ser-hi i d’haver estat ser capaç de tornar, en una mínima part, l’afecte que em donaren els autors de tot allò que ha passat de bo a la meva vida. Pepito, Laura, moltes gràcies per tots aquest anys.

Barcelonisme

Què significa ser barcelonista després de Guardiola? Després del desencís produït pel migrat balanç de Cruiff com a jugador,la meva primera experiència definitiva com a barcelonista, ser seguidor del Barça tenia la facilitat de la previsibilitat del guió: sabies que més tard o més d’hora l’espifiarien i que quasi sempre s’ho mereixien. Cap d’aquests dues certeses val ara. Normalment se’n surten, encara que com el dimecres juguen massa amb foc, i l’esforç fet i l’excel·lència desplegada fa que sempre s’ho mereixin. Guardiola ha assolit així que la meva única i paradoxal fe, la fe a l’escepticisme, trontolli, almenys pel que fa al Barça. No sé sí això pot passar a altres àmbits de la vida i espero que no perquè el meu patiment (com sabia Hume l’entusiasme és dolent perquè fa patir) el dimecres va ser de debò (tot oblidant l’axioma evident de què el futbol és un joc d’errades i per això l’atzar pot acabar sent definitiu, tot i que en aquest sentit és més aviat un bon mirall de la vida).

Arsenal 2 Barça 1

Ahir vaig ser a Emirates, gràcies a l’amabilitat del Toni i de la seva companya de feina Montse. Ja coneixia l’estadi que és fantàstic. Segurament mai no he assistit a un partit amb un ambient tan extraordinari com el d’ahir. L’esforç dels 26 jugadors va ser brutal i com a espectacle el partir fou molt bo. Hi era a un corner, l’oposat a on es van fer tots els gols, i no puc dir res sobre les jugades que protesta Guardiola i la premsa del Barça. El joc del Barça té moltes virtuts i durant molts moments es varen mostrar generosament. Però un partit d’aquest nivell requereix una concentració màxima que el Barça al final no va tenir. Seguim essent favorits però les opcions de l’Arsenal són ben reals. Des d’on estava el joc en general no es seguia bé, però si les petites batalles puntuals i s’entenia molt bé, jo no en tenia però dubte, perquè Vicente de Bosque deia que l’hagués agradat ser un jugador com a Busquets. El que ell fa sobre el camp és el que jo volia fer quan jugava , però sense cap mena de talent. Començo les vacances de febrer que passaré a Barcelona i a Tanger. Reprendré el blog dins d’uns deu dies.

Pedraza

El curs 1975-1976 jo feia vuitè de bàsica a la I.C. Lumen. Fou el curs en el que va morir Franco. Ja feia anys que era al centre i no recordo ben bé per què em va tocar seure al costat d’un alumne nou, un noi tranquil i tímid anomenat Pedraza, Àngel Pedraza. Llavors es deia que era el Barça qui li pagava l’escolarització perquè el club tenia moltes expectatives en el futur. Segurament el record que tinc més viu del meu company és el contrast entre la seva superioritat en allò que molts de nosaltres ens importava més en aquell moment, jugar a futbol, i la seva absoluta manca d’arrogància. L’any següent tots dos deixarem l’escola i no ens tornarem a veure. Millor dit ell no em va veure més perquè efectivament les expectatives es confirmaren i Pedraza arribà al primer equip al temps on jo anava a veure tots els partits. A la tornada de les vacances m’ha arribat la notícia de la seva mort i valgui aquesta entrada com un petit homenatge. Demà és un dia històric pel Barça i és una pena que ell no pugui veure-ho, perquè hi ha un lligam entre el seu joc i els dels tres jugadors que demà seran assenyalats com els millors del món. Pedraza era un futbolista tècnic que hagués fet més sort si hagués nascuts uns anys més tard. Començà a ser important a l’equip a la temporada 85-86 malgrat tenir en el seu lloc el que possiblement era el millor migcampista del moment, Bernd Schuster. Malauradament aquella fou una de les temporades més desgraciades de la història del Barça i la seva qualitat no fou suficient per sobreposar-se a la dinàmica negativa que es creà llavors i sobretot al fet que l’entrenador d’aquell moment, Venables optés per fer un futbol molt directe, del tot oposat al que el Barça fa ara i que no li anava gens bé (tampoc li va anar bé al club que no va guanyar res amb aquella aposta). Que descansi en pau, el company Pedraza.

El comiat d'Ibra

Des del temps quan era secretari de la SCF i varem endegar, amb l’èxit previsible, una campanya per tal de mantenir la presència de la filosofia al batxillerat en tinc una consciència ben clara de la precarietat de la valoració pública d’aquesta disciplina (de jove, tenia això sí, una visió molt més tràgica que a hores d’ara d’aquest fet). Des de llavors les coses han anat a pitjor, tot i que no de manera massa ràpida. Ahir però a la televisió vaig veure una estació nova a la davallada, quan per primera vegada la paraula filòsof fou utilitzada directament com un insult. L’autor fou el genial Ibrahimovic, el qual pot ser comparat a Calicles, si més no, per la seva arrogància.

Retorn accidentat

De Valladolid a Londres hi ha, si fa no fa, 1600 km. És una dada més aviat inútil, però que expressa un fet cert, segons he constatat aquest dos darrers dies en els que m’he dedicat, junt amb l’Encarna i la seva filla Violeta, a fer aquest recorregut. La causa d’aquest passeig pel nord de la península i França ha estat l’erupció volcànica i el consegüent tancament de l’espai aeri britànica. La notícia em va sorprendre a Lanzarote, des d’on divendres havia de tornar a casa. Afortunadament, tenia un vol amb Iberia, cosa rara ja que tendeixo a evitar la companyia bandera nacional, i això em va permetre com a mínim arribar a Madrid. Després d’un cap de setmana coneixent Valladolid varem veure clar que si volíem estar al lloc de treball ràpid, de fet en calia, l’opció més clara era la carretera. El viatge va ser relativament fàcil. Sortírem ben passada la una del migdia del dilluns i vaig arribar a Londres a temps de veure sencera la semifinal, malauradament. La situació m’ha permès conèixer l’eurotunnel, cosa que no és una gran experiència, però és una experiència (molt preferible al ferry des delmeu punt de vista). Avui he complert el meu horari de treball però he fet molt poca cosa perquè érem molts pocs professors i els alumnes grans no han vingut. De fet, els de segon estan majoritàriament a Espanya. Tot plegat m’ha fet no estar cansat però si de molt mal humor. Potser és per la semifinal esmentada, o pel fet de haver corregut per arribar a un lloc on ja no tinc cap gana de ser-hi, passant de llarg per molts lloc on m’hagués estat ben grat aturar-me. La vall del Loire, aquell país que tot ell sembla ser un jardí, com va escriure el seu fill més il•lustre, fa quasi 400 anys.

Retorn a Barcelona

Dissabte deixo Londres un cop acabades les classes del trimestre. No ho tenia del tot clar perquè cap dels meus companys, dels que havien volgut deixar Londres el dia d'acabament de les classes ho havia assolit. Comfortat per un dia extremadament clar, el viatge amb el tren des de Victoria suposa la visió d'un paisatge completament nou. Els barris meridionals estan molt més enfarinats que el centre i el mateix s'esdevé amb les poques escletxes sense urbanitzar que es poden trobar en el trajecte a Gatwick. La neu més aviat porta maldecaps, especialment en aquest país, però tot plegat fa força goig. L'aeroport està ple a vessar, impensable trobar alguna taula a un dels restaurants. Però finalment puc sortir només amb un retard de dues hores. Això em fa perdre quasi tota la final de la copa del món,. menys la part bona. M'emociono amb els plors de Guardiola i després, mentre passejo tot buscant una mica d'aire fresc, tot passant per la Rambla me n'adono que és el primer títol que puc veure festejar en deu anys. Tot i així, decideixo allunyar-me de la festa pel carrer Tallers. Aquesta serà una estada breu fins dimarts quan volaré a Mèxic. Reprendré el dietari amb l'any nou, fins llavors bon Nadal a tothom.

Tensa espera

Anul•lada qualsevol altra dimensió de la meva personalitat, que d’altra banda cada cop en té menys, i obligat a romandre enfront de l’ordinador tota la tarda, quedo reduït a la meva condició de barcelonista acèrrim mentre el temps s’escola molt, massa, poc a poc. Les nostres baixes en defensa no em deixen ser optimista, però després d’haver seguit l’equip molts partits aquest any, sí tinc la tranquil•litat de saber que es complirà amb l’exigència mínima i essencial que enuncià Menotti quan era entrenador del Barça: es guanyi o es perdi l’equip haurà donat la cara (malauradament no sempre fou així en el temps de Menotti). La premsa aquí no està menys obsedida amb el partit que la catalana. De tot el llegit em sembla interessant la lectura “política” del partit feta des del Guardian (diari com esquerrà i, en el seu origen, mancunià) on veuen el partit com l’enfrontament entre una concepció neoliberal, la del MU, i una que podríem dir comunitarista, representada pel Barça. Efectivament, mentre que el MU pertany a un grup de companyies americanes, el Barça és propietat dels seus socis. Els afeccionats del MU són només, en canvi, consumidors, clients de l’entitat. A això cal afegir que el Barça és l’únic dels grans clubs europeus que no porta publicitat a la samarreta, cosa que constitueix un altre argument pel comentarista, David Conn. Tant de bo, avui es faci efectiu el pregonat esfondrament del neoliberalisme, ni que sigui només per aquesta tarda.

Amsterdam (I)

Des d’ahir soc a Amsterdam. He arribat amb el tren, passant per Brussel·les. Primer amb l’eurostar i després amb un Intercity. El meu pas per Brussel·les va ser poc gloriós. L’ambient al voltat de l’estació és un xic depriment i després de les 10 del vespre ni als llocs de Kebab estaven disposats a fer un sopar. A Amsterdam tot ha estat diferent. Estic hostatjat a l’hotel Den Filosoof. La propietària és del gremi i ha volgut relacionar les habitacions amb temes o autors filosòfics. Jo tinc la dedicada als enciclopedistes. No hagués estat la meva primera elecció, però no em desagrada del tot. Entre les cites que decoren l’habitació destaco una de Voltaire al moment de la seva mort ,quan fou requerit a renegar del dimoni i les seves obres i respongué al capellà que aquell no era moment de fer enemics. Una de Spinoza està pintada en grans dimensions al mur de l’hotel que dona al carrer: l’home raonable no concep un altre desig per a si que el que també concebria per a la resta de la humanitat. Ben enraonat i molt kantià.
He passejat molt per aquesta ciutat d’ambient sorprenentment agradable per ésser protestant i d’una harmonia i bon gust arquitectònic evident. Vaig visitar ahir l’Amstelkrieg, un museu ubicat al lloc on durant dos segles hi hagué una església catòlica clandestina. També la sinagoga portuguesa i l’adjacent museu del judaisme. Aquest matí el Rijksmuseum. Una hora de cua, però un cop dins, l’ambient permetia veure les obres amb certa tranquil·litat. El museu esta en obres, però totes les obres fonamentals s’exhibeixen en una part de l’edifici, cosa que t’estalvia la sensació d’aclaparament que, per exemple, sempre tinc al Louvre. Avui, en canvi m’ho he passat molt bé veient uns autors que a més de la seva excel·lència pictòrica mostren perfectament allò del que parlaven, per exemple, l’altra dia a la presentació d’Hermenèutica i modernitat. També vaig veure ahir el Barça en un bar del barri vermell ple de joves madridistes que havien vingut a aquesta ciutat, al que es ve a aquesta ciutat, però que van fer una pausa per veure l’equip dels seus amors. Amb tot el que duien estaven molt agressius i jo i l’únic altre barcelonista, un noi de Vallecas curiosament, van mirar de passar desapercebuts. Sortosament els jugadors del Barça ens van ajudar.

Elogi de Josep Lluís nuñez

Després d’una setmana a Grècia la tornada a Luton la matinada d’un diumenge, amb la perspectiva de tornar a classe set hores, després una nit entre boirosa i de pluja resulta més aviat depriment. Tanmateix ja soc aquí al meu altre país que durant uns dies comparteix obsessió amb Catalunya: la lliga de campions. El partit del dimecres és molt important i les meves vibracions són dolentes, potser perquè futbolísticament associo la diada de Sant Jordi amb uns dels meus desenganys més grans com a barcelonista: la desfeta enfront del Leeds, l’any 1975, quan l’equip on jugava Johan Cruiff va perdre l’única oportunitat de la que disposà per ser campió d’Europa. En tot cas més enllà de qualsevol record trist, ara per ara, el joc de l’equip és el pitjor dels averanys. Després de tants anys sé que seguir el Barça és una de les activitats de les que no em podré desentendre mai i cal reconèixer que passen els anys i les directives però el sainet segueix essent de primer ordre. Amb el temps però reconsideres algunes coses i me n’adono per exemple de la injustícia amb la que va ésser tractat l’antic president Nuñez. Personalment no em queia bé i segueix sense fer-ho, però tot plegat assolí construir un patrimoni pel club i la seva gestió fou honesta. El període de Laporta ha mostrat per contrast quins eren els seus dos grans pecats: no pertànyer al grup dels destinats, pel seu cognom i ideologia, a remenar les cireres i haver acabat amb el fons de rèptils instituït des de temps immemorials al Barça per tenir del costat certa premsa. Probablement no en sabia gaire de futbol, cosa més difícil segurament del que sembla, però tampoc és clar que els que l’han succeït en sàpiguen gaire. Nuñez tenia una idea clara, mantenir al club al marge de la política, i possiblement ho acabà pagant car. Segurament no és que el cas del Barça sigui especialment important, però sí és simptomàtic d’un error que repetim massa sovint i que acaba posant en perill coses molt més importants.

stamford bridge

Per les seves dimensions Stamford Bridge recorda una mica el vell estadi de Sarrià. És també un estadi de capacitat mitjana de formes agradables i molt encaixat dins del barri. Curiosament les dimensions del terreny de joc són més aviat petites. De fet, el Chelsea és una mica allò que l’Espanyol va voler ser en algun moment de la seva desorientació perpetua, un equip de primera línea, però de barri pel que fa al seu suport popular. Malgrat el resultat advers,i des del meu punt de vista merescut, m’ho vaig passar bé. Sempre que vaig a un estadi no deixo de sorprendre’m de la diferent visió del joc. En un cert sentit és impossible veure el futbol per televisió, on tan sols reps una interpretació del joc feta pel realitzador. Només dins de l’estadi és possible una visió sinòptica del moviment de tots els jugadors. La meva plaça a més era a la tribuna superior, just per sobre de la llotja i la visió era magnífica. L’estadi estava molt ple i la directiva de l’equip londinenc li va donar un tractament especial, repartint milers de banderes de l’equip. Després de la victòria final, l’ambient recordava més aviat una final que no un partit on no es jugaven res de definitiu, tot i que si important. Li tenien moltes ganes al Barça i van quedar satisfets. L’afició del Chelsea que va veure ahir el partit no tenia un aspecte massa associat als tristament famosos hooligans. La presència de parelles de mitjana edat era important. L’ambient en general era prou festiu i això hi contribuïa molt l’himne del Chelsea que recordava alguna de les cançons dels pitjor moments de Tom Jones. Em cridà molt l’atenció els seguidors del Barça. Quasi tots eren molt joves, adolescents, i suportaren amb l’estoïcisme adient la seva reclusió després del partit. Si els pagava el papa o s’ho feien d’alguna manera, no ho sé pas, però em va sorprendre que una quantitat de gent jove pugui fer front a la despesa que suposa un desplaçament d’aquestes característiques. El Barça em desagradà sobre tot tàcticament amb uns puntes que li feien bona part del treball al Chelsea en romandre estàtics. De fet, la victòria del Chelsea és coherent amb la marxa en general del futbol, on cada cop em sembla que hi ha menys possibilitats de projectes a mig termini. En aquest sentit el contrast entre l’esforç econòmic del Chelsesa aquest estiu i el del Barça fora difícil que no s’hagués notat.

Barça-Arsenal

No sé si vivint a un altre ciutat em seria més fàcil abstreure’m del partit d’aquesta tarda, però el fet és que el partit es juga contra l’Arsenal de Londres i per tant són equips de les meves dues ciutats els que juguen. Sovint, m’han preguntat com es viu el partit per aquí i la resposta és que amb força intensitat, tot i que suposo no tanta com a Barcelona. Londres és una ciutat molt dividida futbolísticament amb cinc equips que recordi ara mateix a la premier league i alguns a segona divisió amb bona tirada popular, com el del meu barri, el QPR. Les divisions no són exacerbades com a Catalunya i per tant aquesta nit gairebé tothom estarà a favor de l’Arsenal, tot i que probablement de manera menys apassionada que al Principat. De fet, aquí la final és com una mena d’aperitiu d’un esdeveniment molt més esperat que és el proper mundial de futbol. Ja fa temps que s’ha iniciat la campanya, “we can do it” i hi ha una confiança generalitzada que Anglaterra pot ser la propera campiona mundial, un sentiment cal dir-ho bastant sorprenent quan es veu la composició i el joc de la selecció anglesa. En tot cas, avui es veien pels carrers més creus de Sant Jordi del que és habitual. Evidentment, vull que guanyi el Barça, però no ho veig del tot clar. Coincideixo en el meu judici com a espectador amb els que pensen que el Barça és superior. Però no estic segur que aquesta superioritat tingui gaire sentit en un partit a cara o creu, sobretot considerant el fet que les valoracions del jugadors de futbol, sovint estan molt sobreestimades i que les diferències reals entre els jugadors no es corresponen a la diferències entre els seus salaris o la seva repercussió mediàtica. Crec que encara que siguin potser pitjors, l’Arsenal té un avantatge de caire diguem-ne cultural. Els seus jugadors sortiran aquesta nit sabent que si perden no s’acaba el món, mentre que la mentalitat catalana és molt més agonística i això em sembla que no és cap ajuda pels nostres jugadors i és un factor dels que expliquen que tan sovint les coses no ens hagin anat bé Afortunadament, no sempre ens han anat malament, esperem que aquesta sigui una d’aquestes. Visca el Barça!