stamford bridge

Per les seves dimensions Stamford Bridge recorda una mica el vell estadi de Sarrià. És també un estadi de capacitat mitjana de formes agradables i molt encaixat dins del barri. Curiosament les dimensions del terreny de joc són més aviat petites. De fet, el Chelsea és una mica allò que l’Espanyol va voler ser en algun moment de la seva desorientació perpetua, un equip de primera línea, però de barri pel que fa al seu suport popular. Malgrat el resultat advers,i des del meu punt de vista merescut, m’ho vaig passar bé. Sempre que vaig a un estadi no deixo de sorprendre’m de la diferent visió del joc. En un cert sentit és impossible veure el futbol per televisió, on tan sols reps una interpretació del joc feta pel realitzador. Només dins de l’estadi és possible una visió sinòptica del moviment de tots els jugadors. La meva plaça a més era a la tribuna superior, just per sobre de la llotja i la visió era magnífica. L’estadi estava molt ple i la directiva de l’equip londinenc li va donar un tractament especial, repartint milers de banderes de l’equip. Després de la victòria final, l’ambient recordava més aviat una final que no un partit on no es jugaven res de definitiu, tot i que si important. Li tenien moltes ganes al Barça i van quedar satisfets. L’afició del Chelsea que va veure ahir el partit no tenia un aspecte massa associat als tristament famosos hooligans. La presència de parelles de mitjana edat era important. L’ambient en general era prou festiu i això hi contribuïa molt l’himne del Chelsea que recordava alguna de les cançons dels pitjor moments de Tom Jones. Em cridà molt l’atenció els seguidors del Barça. Quasi tots eren molt joves, adolescents, i suportaren amb l’estoïcisme adient la seva reclusió després del partit. Si els pagava el papa o s’ho feien d’alguna manera, no ho sé pas, però em va sorprendre que una quantitat de gent jove pugui fer front a la despesa que suposa un desplaçament d’aquestes característiques. El Barça em desagradà sobre tot tàcticament amb uns puntes que li feien bona part del treball al Chelsea en romandre estàtics. De fet, la victòria del Chelsea és coherent amb la marxa en general del futbol, on cada cop em sembla que hi ha menys possibilitats de projectes a mig termini. En aquest sentit el contrast entre l’esforç econòmic del Chelsesa aquest estiu i el del Barça fora difícil que no s’hagués notat.