3/21/2011

Noces d'or

Sant Pau del Camp on es casaren els meus pares fa cinquanta anys

El 19 de març de 1961 fou diumenge, llavors diumenge era el dia en que es casaven les gents treballadores i també ho van fer així els meus pares. Abans d’ahir feu cinquanta anys. El 1961 hi hagué festa, cotxe blanc americà i banquet de noces, però no pas viatge. Prudents, els meus pares van invertir tots els seus estalvis en fer-se amb una vivenda que garantís el futur de la família. Eren temps on hi havia encara poca disponibilitat d’habitatge a Barcelona. Aquest vivenda era el pis del carrer Diputació on encara hi viuen. No tingueren sort amb el dia. Plogué a bots i barrals i l’acabaren amb una visita del nou matrimoni al ara desaparegut cine Fantasio on havien estrenat una pel·lícula que anava fer història, tot i que llavors no es sabia, Psicosis d’Alfred Hitchcock (unes dècades després jo i el Xavier descobriríem en aquell mateix cinema una bona part de l’obra del mestre anglès). L’endemà tots plegats, àdhuc els nuvis, anaren a treballar. Es jugà una jornada de lliga a al qual el Madrid no va poder guanyar, empatant a zero al camp de l’Oviedo. Trencava així un seguit de 15 victòries consecutives que no ha pogut ser superat en cinquanta anys fins al record del Barça a l’actual temporada (el qual estava dins d’una temporada dolenta i que acabà amb un dels partits més desgraciats de la seva història, però aquell dia va guanyar 8 a 2 al Granada). Com ara, els diaris anaven plens d’inquietud per la situació al continent africà. Burguiba acabava de tornar a Tunísia, acabava de començar la guerra d’Angola, hi havia enrenou al Sahara Espanyol i a Paris havia hagut disturbis en unes manifestacions per la independència d’Argèlia a les que havia estat ferit un diputat de la dreta anomenat Jean Marie le Pen.

Dissabte passat amb el meu germà i la seva família varen commemorar la diada. Jo no sóc molt de festes, però no en tinc dubte que aquesta s’ho val. Cinquanta anys no són cap tonteria!. Envoltats dels seus fills i nets crec que tinguérem tots plegats una bona jornada. Dissabte, a diferència de fa 50 anys, feia molt de sol i la temperatura era ben agradable, es podia sentir allò que ens marca el calendari: l’entrada imminent de la primavera. Vaig estar molt content de poder ser-hi i d’haver estat ser capaç de tornar, en una mínima part, l’afecte que em donaren els autors de tot allò que ha passat de bo a la meva vida. Pepito, Laura, moltes gràcies per tots aquest anys.

Etiquetes de comentaris: , ,

3 Comments:

Blogger Cristina said...

L'enhorabona. Me n'alegro que ho passéssiu bé. Aquest escrit és preciós, i els teus pares, unes grans persones, les quals estimaré sempre.

Jo també els dono les gràcies per tot. Són meravellosos.

6:26 p. m.  
Blogger Teresa Costa-Gramunt said...

Felicitats al Pepito i la Laura.
50 anys de matrimoni és un regal.

10:01 a. m.  
Blogger Ramon said...

enhorabona als teus pares, i una abraçada.

Ramon

12:09 a. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home