Elogi de Josep Lluís nuñez

Després d’una setmana a Grècia la tornada a Luton la matinada d’un diumenge, amb la perspectiva de tornar a classe set hores, després una nit entre boirosa i de pluja resulta més aviat depriment. Tanmateix ja soc aquí al meu altre país que durant uns dies comparteix obsessió amb Catalunya: la lliga de campions. El partit del dimecres és molt important i les meves vibracions són dolentes, potser perquè futbolísticament associo la diada de Sant Jordi amb uns dels meus desenganys més grans com a barcelonista: la desfeta enfront del Leeds, l’any 1975, quan l’equip on jugava Johan Cruiff va perdre l’única oportunitat de la que disposà per ser campió d’Europa. En tot cas més enllà de qualsevol record trist, ara per ara, el joc de l’equip és el pitjor dels averanys. Després de tants anys sé que seguir el Barça és una de les activitats de les que no em podré desentendre mai i cal reconèixer que passen els anys i les directives però el sainet segueix essent de primer ordre. Amb el temps però reconsideres algunes coses i me n’adono per exemple de la injustícia amb la que va ésser tractat l’antic president Nuñez. Personalment no em queia bé i segueix sense fer-ho, però tot plegat assolí construir un patrimoni pel club i la seva gestió fou honesta. El període de Laporta ha mostrat per contrast quins eren els seus dos grans pecats: no pertànyer al grup dels destinats, pel seu cognom i ideologia, a remenar les cireres i haver acabat amb el fons de rèptils instituït des de temps immemorials al Barça per tenir del costat certa premsa. Probablement no en sabia gaire de futbol, cosa més difícil segurament del que sembla, però tampoc és clar que els que l’han succeït en sàpiguen gaire. Nuñez tenia una idea clara, mantenir al club al marge de la política, i possiblement ho acabà pagant car. Segurament no és que el cas del Barça sigui especialment important, però sí és simptomàtic d’un error que repetim massa sovint i que acaba posant en perill coses molt més importants.