Tensa espera

Anul•lada qualsevol altra dimensió de la meva personalitat, que d’altra banda cada cop en té menys, i obligat a romandre enfront de l’ordinador tota la tarda, quedo reduït a la meva condició de barcelonista acèrrim mentre el temps s’escola molt, massa, poc a poc. Les nostres baixes en defensa no em deixen ser optimista, però després d’haver seguit l’equip molts partits aquest any, sí tinc la tranquil•litat de saber que es complirà amb l’exigència mínima i essencial que enuncià Menotti quan era entrenador del Barça: es guanyi o es perdi l’equip haurà donat la cara (malauradament no sempre fou així en el temps de Menotti). La premsa aquí no està menys obsedida amb el partit que la catalana. De tot el llegit em sembla interessant la lectura “política” del partit feta des del Guardian (diari com esquerrà i, en el seu origen, mancunià) on veuen el partit com l’enfrontament entre una concepció neoliberal, la del MU, i una que podríem dir comunitarista, representada pel Barça. Efectivament, mentre que el MU pertany a un grup de companyies americanes, el Barça és propietat dels seus socis. Els afeccionats del MU són només, en canvi, consumidors, clients de l’entitat. A això cal afegir que el Barça és l’únic dels grans clubs europeus que no porta publicitat a la samarreta, cosa que constitueix un altre argument pel comentarista, David Conn. Tant de bo, avui es faci efectiu el pregonat esfondrament del neoliberalisme, ni que sigui només per aquesta tarda.