Retorn accidentat

De Valladolid a Londres hi ha, si fa no fa, 1600 km. És una dada més aviat inútil, però que expressa un fet cert, segons he constatat aquest dos darrers dies en els que m’he dedicat, junt amb l’Encarna i la seva filla Violeta, a fer aquest recorregut. La causa d’aquest passeig pel nord de la península i França ha estat l’erupció volcànica i el consegüent tancament de l’espai aeri britànica. La notícia em va sorprendre a Lanzarote, des d’on divendres havia de tornar a casa. Afortunadament, tenia un vol amb Iberia, cosa rara ja que tendeixo a evitar la companyia bandera nacional, i això em va permetre com a mínim arribar a Madrid. Després d’un cap de setmana coneixent Valladolid varem veure clar que si volíem estar al lloc de treball ràpid, de fet en calia, l’opció més clara era la carretera. El viatge va ser relativament fàcil. Sortírem ben passada la una del migdia del dilluns i vaig arribar a Londres a temps de veure sencera la semifinal, malauradament. La situació m’ha permès conèixer l’eurotunnel, cosa que no és una gran experiència, però és una experiència (molt preferible al ferry des delmeu punt de vista). Avui he complert el meu horari de treball però he fet molt poca cosa perquè érem molts pocs professors i els alumnes grans no han vingut. De fet, els de segon estan majoritàriament a Espanya. Tot plegat m’ha fet no estar cansat però si de molt mal humor. Potser és per la semifinal esmentada, o pel fet de haver corregut per arribar a un lloc on ja no tinc cap gana de ser-hi, passant de llarg per molts lloc on m’hagués estat ben grat aturar-me. La vall del Loire, aquell país que tot ell sembla ser un jardí, com va escriure el seu fill més il•lustre, fa quasi 400 anys.