Spinoza

Llegeixo a les estones mortes el llibre d’Alain sobre Spinoza. El text és ben interessant. Fonamentalment consisteix en una exposició dels continguts de l’Ètica. Jo no soc pas un expert a Spinoza tot i que és un autor que m’ha interessat de sempre. En tot cas, l’exposició, pel que jo recordo de l’ètica, em sembla correcte i plausible. Més enllà, però, d’una presentació fidel dels continguts és clar que allò que li interessa al filòsof francès és presentar Spinoza com un model de sant laic i racionalista, tot construint un model positiu i definidor d’un referent per a la tercera república. El llibre fou escrita al començament del segle, si fa no fa a l’època en que la qüestió de Dreyfuss estava ben viva, i fou reeditat pel seu autor el 1935, quan Alain estava plenament compromès amb la causa antifeixista.
El pròleg defineix la veritat de la filosofia spinozista com la recerca d’una salvació que només es pot trobar a la raó. Tot el llibre aclarirà llavors aquesta afirmació primera, tot proclamant que la veritat de la religió consisteix exclusivament a la filosofia, perquè l’existència de la raó és l’autèntica revelació. Sovint Spinoza ha estat llegit des d’una perspectiva, fonamentalment neokantiana, que no falsejava les seves idees però que les revestia d’una patina de intranscendència i avorriment. Aquests defectes certament no s’esdevenen en el llibre d’Alain, el qual acaba mostrant molt bé perquè Spinoza és cabdal tant per defensar el racionalisme actiu i formador de la tercera república com per fornir una vertebració espiritual al feixisme.
Quan era més jove, la meva percepció de Spinoza sempre fou en contraposició a Descartes. Alain era fonamentalment un cartesià i segurament per això presentà a Spinoza com una conseqüència necessària de la filosofia cartesiana. Ara em sembla que aquest és un camí ben plausible i del que molt segur l’amic Jean Marie Beyssade tindria també alguna cosa a dir.