Biutiful

Vaig a veure Biutiful el cap de setmana passat aquí a Londres. Com l’anterior pel·lícula que vaig comentar també aquí es tracta, en part, d’experiències paranormals, però hi ha poques més semblances. González Itarrurtu fa un film que no només presenta la peripècia d’un personatge sinó que vol retratar la misèria del mon. La pena, des del meu punt de vista, és que ho fa amb un excés de retòrica i autoimportància que va fer que la pel·lícula se m’acabés fent molt llarga. La pel·lícula es del tot un “one-man-show”, tot gira entorn del seu protagonista Javier Bardem, nominar per l’Òscar al millor actor. Fa un treball bo, però que jo no consideraria extraordinari, potser perquè la simplicitat de la història tampoc ajuda, és evident però que des d’un punt de vista artístic el seu treball és allò que dóna un sentit a la pel·lícula i pel seus admiradors, que són molts, el films és imprescindible. El film està rodat a Barcelona en un sentit ample del terme, perquè els personatges es mouen per la zona de Santa Coloma, però el col·legi dels nens del protagonista diria que és al Raval (concretament diria que és el Collaso i Gil al començament del carrer Sant Pau).

It is raining in Barcelona

Diumenge vaig poder veure per primera vegada una obra catalana a un escenari londinenc. Es deia It is raining in Barcelona i l’autor és Pau Miró que l’estrenà a Barcelona fa set anys. L’obra explora la relació entre tres personatges, Lali, una prostituta amb inquietuds culturals, el seu xulo Carlos, més interessat pel fast-food i David, un client que paga només per mirar propietari d'una llibreria. Hi ha poca història i la construcció literària dels personatges no els fa gaire creïbles. El treball dels tres actors, Rebbeca Herod, Matteau Varda i Lewis Hayes, fou però del tot convincent ben recolzats a la proximitat de l’espai físic del Cock Theatre

Darrers dies a Londres

Els banys
L'obra de teatre
La pel·lícula

Els darrers dies a Londres foren atrafegats però sense entrar en reflexions molt profundes he de deixar nota per, com a mínim, fer aquest dietari del tot complert. Divendres 17 el BFI feia la seva sessió de Screen Epiphanies. Aquest cop el protagonista fou Tim Lucas, possiblement un dels còmics més populars de UK gràcies a la sèrie televisiva Little Britain (ignoro si aquí ha estat emesa) Hom podia veure’l també com els bessons de la versió de Burton d’Alice in Wonderland. El seu film triat fou Singing in the rain. El film de Kelly i Donen deu estar entre els que he vist més vegades i penso seguir veient. És un treball simplement perfecte.

A la tarda següent al Trafalgar Studies veig una representació de l’obra End of the rainbow la qual escenifica els darrers mesos de vida de l’actriu i cantant americana Judy Garland, que morí precisament a la ciutat de Londres. No és un musical, però la protagonista canta les cançons més emblemàtiques del repertori de la mare de Liza fins acabar, òbviament, amb la cançó que inspira el títol (la més popular del segle XX pel públic americà). Tracie Bennet fa el paper de Judy i està molt i molt bé tant cantant com interpretant una vida marcada per la desgràcia (no vull dir tragèdia, perquè no sé si Judy va tenir mai opcions)

Diumenge varem anar al Porchester Hall que s’anuncià com els banys (spa per dir-ho amb terminologia neo-pija) més antics de Londres. Les instal·lacions són del segle XIX i tenen l’encant de l’antic i una estètica neo-gòtica amb elements premodernistes singular i simpàtica. Mentre em relaxava als banys de vapor intentava esbrinar quina era la raó de perquè un país ric com UK pot seguir utilitzant instal·lacions que tenen més de cent anys i a la no tan rica ciutat de Barcelona no es pugui conservar una piscina pública amb només quaranta anys d’antiguïtat i que era l’única del barri (em refereixo a l’antiga piscina del CN Montjüic on jo vaig aprendre a nedar). He de seguir llegint el Gòrgias i meditants sobre els límits de la poca-vergonya

20 X Gato

Faig cap a una de les activitats de la Mercè per primera vegada des de no sé fa quant temps. Vaig a la plaça de Sant Jaume on es fa un concert d’homenatge al Gato Pèrez. Aviat farà vint anys de la seva mort que es produí en un moment on l’interès pel seu treball era mínim. Encara en faltaven dos anys pels Jocs Olímpics i la revifalla de la rumba catalana. La plaça estava plena però es podia respirar. Hi havia una mica de tot. Públic del parc temàtic que no entenia gaire res i passava l’estona mirant de fer uns precaris castells (una dimensió de la catalanitat poc relacionada amb la desenvolupada a l’escenari), gent jove del país que volia ballar i alguns com jo, de més edat, possiblement nostàlgics dels temps quan el Gato actuava a les festes. Entre aquest públic més madur a dos metres davant meu hi havia en Carles Flavià, el qual s’ho semblava passar molt bé (després sortiria a l’escenari a la cloenda de l’acte per cantar Gitanitos y morenos amb tots els artistes de la nit). Vaig recordar una altra de les vegades que vaig coincidir amb Flavià en un acte públic,de caire diferent però també relacionat amb una manca prematura: la lliçó inaugural impartida per Bartomeu Forteza al carrer del Carme fa també molts anys.

El fonament de l’actuació era Sabor de Gracia, els quals acompanyaven altres cantants, relacionats amb el panorama actual de la rumba o antics companys d’activitat artística de Xavier P. Pérez com el cantant de la Plateria, Manel Josep. No sempre tot sonà bé, però en alguns moments sonaren molt bé. Els cantants s’apropiaren d’unes cançons que tant per la seva proposta rítmica com per les seves lletres es mantenen encara molt fresques. Fou reconfortant, quan està caient el que està caient, recordar i mostrar que la cultura gitana és un dels components fonamentals i més autèntics de la identitat barcelonina.

Carrer Casanova

Viatjant s’aprenen coses. De vegades, fins i tot coses sorprenents. Divendres quan tornava d’Alemanya vaig mirar-me que deia la revista d’easy jet sobre la meva ciutat natal. Informaven del pas per la ciutat al segle XVIII del famós cavaller venecià Giacomo Casanova, el qual, segons l’articulista havia passat una temporada a la ciutat comtal on va passar per la presó. No en tenia ni idea. D’entrada Casanova el relaciono més amb els llocs on hi havia cort i ambient il•lustrat. A la Barcelona del XVIII potser hi havia una miqueta del segon, però gens del primer. En tot cas, potser, atesa la tendència del venecià a fer de vegades el brètol, va preveure que aquesta ciutat seria algun dia la capital mundial del bretolisme, òbviament anti-il•lustrat. Segurament el Ramon deu saber alguna cosa més del pas per Barcelona de Casanova. Allò més interessant de l’article era, però la seva conclusió, quan afirmava que per a recordar aquest pas, un dels carrers més cèntrics de Barcelona, centre ara de l’escenari gai de la ciutat, havia estat dedicat a l’aventurer italià. No sé si l’articulista pensarà potser que Rafael és la traducció catalana, o directament espanyola, de Giacomo.

16 de novembre

El cap de setmana passat volem a Barcelona per passar-hi una breu estada. El motiu era ben especial: l’aniversari de la meva mare, que feia 70 anys. De passada, mentre tornem, sento a una televisió que diumenge és també l’aniversari d’un esdeveniment històric important: el final de la batalla de l’Ebre que s’escaigué també el 16 de novembre. Tots dos fets estan íntimament connectats, perquè mentre naixia la meva mare, el meu avi Miquel era precisament a l’Ebre formant part de l’exèrcit republicà perdedor. O potser estava venint, la cronologia de la història no m’és molt precisa, perquè la única persona que ho visqué, la meva mare, òbviament no en té records directes. El fet cert és que el naixement de la seva filla Laura li va treure al meu avi les ganes que li quedaven, si tal vegada havia tingut algunes, de deixar-se matar a la massacre inútil que fou aquella batalla. Se’n va venir cap a Barcelona. Ràpidament va ser delatat i tornat al front, a primera línia. Però va poder escapolir-se una altra vegada i passar la fi de la guerra amagat. El 26 de gener no canvià especialment la seva situació. De ser un desertor de l’exèrcit republicà va passar a ser un dels soldats vençuts amb un futur probable, en el millors dels casos, a un camp de concentració o a un servei militar etern. Un cop de sort, en forma d’un militar amagat a la mateixa escala on ell i la seva família havien passat allò que teòricament fou la batalla de Catalunya, el permeté obtenir un salconduit i reprendre una existència normal, dins del que era possible en aquella Barcelona trista i depriment, en aquell barri de vençuts en el que es va convertir això que ara anomenem “Raval” (segons explicà Vazquez Montalban original del carrer Botella a cent metres d’on vivien els meus avis). Avui llegia que a Barcelona es fa un congrés sobre l’any 1938, un dels anys més negres d’una dècada prou fosca en ella mateixa, però fins i tot dels períodes més negres en resta alguna cosa positiva, per exemple, aquella noia que va poder sobreviure, créixer i convertir-se en una dona magnifica, la meva mare Laura.

Tardor

Avui el Quadern gris publica una anotació excel·lent, impressionant sobre la tardor, simplement perfecte. Certament, et treu les ganes de tocar el tema, però per algun atzar ahir al vespre jo també estava pensant sobre la qüestió. Un dels motius que des de que soc aquí em permet pensar-me com afortunat, és el retrobament de la tardor. A Barcelona, la tardor era purament un record d’infància; un esdeveniment que ja no es produïa mai. El nostre calendari escolar, tot i afavorir tant el professorat, no ens permet fer vacances a la tardor. Aquí al Regne Unit sí que en tenim (sense que s’hagi obert cap debat, els anglesos tenen prou clara la distinció entre col·legi i guarderia). Això m’ha permès fruir d’una estació que a hores d’ara és la meva preferida, especialment al bosc, on es viu el moment més extraordinari de l’any des d’un punt de vista cromàtic. Recordo a la tardor passada els boscos del sud d’Escòcia, extraordinaris. Però de fet, no fa falta anar gaire lluny per gaudir de la tardor. Des de la finestra on escric, la simple contemplació de l’arbre dels meus veïns és un exercici del to gratificant. És una pena que només poguí retrobar-me amb aquest vell amic els caps de setmana!

L'esmentat arbre
Imatge tardorenca des del castell de Praga

Barcelona a la BBC

Per primera vegada des de que soc aquí Barcelona és objecte d’un reportatge de tres minuts a l’informatiu de la BBC. Com és d’esperar el tema no és ni Montilla, ni Mas, ni Carod, ni Guardiola ni cap altre dels nostres herois locals, sinó la sequera. Els anglesos van poder veure les imatges dels vaixells transportant aigua, varem veure una ecologista local exigint que l’administració assumeixi les seves responsabilitats i imatges del pantà de Sau, amb el poble novament emergit de les aigües. En general, el comentarista expressava perplexitat pel fet que una ciutat teòricament a l’avantguarda d’Europa en molts aspectes pogués patir una situació tan precària. Tot i que hom hagi parlat neuroticament d’una campanya mediàtica contra Catalunya, crec que la notícia s’entén més en clau intern perquè aquí la inquietud per qüestions com la de l’escalfament global és molt real, a diferència del nostre país on en general només ha estat una ocasió de fer retòrica, amb els resultats que tots coneixem

Elogi del vianant

He llegit darrerament l’elogi del vianant que Manuel Delgado publicà fa tres anys. No és pas un moment inoportú llegir alguna cosa sobre el Forum precisament ara quan estem cridats per fer balanç d’aquest període a les urnes. Tanmateix, tres anys són molt de temps per a un país on, segons enquestes com les que publicava diumenge passat El Pais, coses que van passar fa tres mesos ja semblen estar del tot oblidades. Suposo que tampoc hauríem de fer-nos gaires creus si la gent és feliç amb el que té. Hom no pot estar d’acord amb molts dels enfocaments realitzats pel professor d’antropologia, però la seva dissensió és francament saludable en un país ple d’estomacs agraïts. Els continguts del llibre són interessants com a recordatori d’allò que ha estat passant a Barcelona i és d’interès per a tots els que tinguin una vincle especial amb aquesta ciutat; al capdavall, el lligam amb la ciutat per a molts és més fort que el lligam amb el país. El llibre m’ha interessat perquè dona una clau important per entendre Catalunya: la idea de la col·lisió entre dos nacionalismes és insuficient. De fet, enfront del discurs nacionalista català i l’opció espanyolista, hi ha hagut una tercera via que fora la del discurs on la centralitat cultural es reduïda a una ciutat que bé és presentada com essencialment diferent del país o bé redueix el país a ser tan sols el seu hinterland. Aquest tercer actor a l’escenari del país és un element fonamental per entendre que ha succeït als darrers quinze anys. Tot i que el punt de partida és un sentiment difús com aquell amb el que m’he identificat, hi ha hagut, bàsicament per cercles propers a l’ajuntament i al PSC, intents seriosos (dins del que el país dona de si) de sistematització d’aquesta proposta. Un bon conjunt de literatura que segurament ningú s’ha mirat gaire, però l’estudi de la qual no fora debades per qui tingui temps o ganes (cosa que certament no és el meu cas).

tip de l'AVE

Bona part de la setmana passada l’he passat a Barcelona ocupant-me d’afers diversos tot i que coincidents en el seu caràcter de inajornables. Baixar-hi em fa, cal confessar-ho, mandra. Baixar en època de precampanya electoral m’ha resultat encara més dur del que em pensava. Particularment molest ha estat tot l’enrenou viscut aquesta setmana amb l’arribada de l’AVE. Se’m fa difícil pensar en un senyal de provincialització més potent que l’atenció dispensada a aquest nou mitjà de comunicació, dissenyat des de la certesa a la legitimitat moral de la subordinació de la perifèria al centre. Igualment significativa és la irrellevància social de l’esdeveniment. Quan llegim les xifres resulta clar no sols que l’AVE no tindrà cap incidència remarcable a la vida de la major part dels catalans, la qual cada cop té menys a veure amb allò del que parlen els diaris, sinó que tan sols serà especialment important per les 60000 persones que cada dia viatgen entre Barcelona i Madrid, una quantitat ara per ara del tot inabastable pel nou mitjà de transport.

Barcelona i Londres

Les comparacions que Hoggart establia entre Barcelona i Londres, sempre a favor de la primera, eren les següents:
1/ la ja esmentada de l’alcohol
2/ La netedat dels carrers de Barcelona en comparació amb els londinencs.
3/ La fiabilitat del servei de metro.
4/ la possibilitat de fruir d’àpats de primera qualitat pel mateix preu que a Londres es poden adquirir només pizzes o hamburgueses més aviat greixoses.
5/ La Boqueria
Algunes d’aquestes raons son evidents, com la quarta i la cinquena, i no requereixen grans explicacions. D’altres poden resultar sorprenents però no estan fora de lloc. Els barcelonins no acostumen a tenir una percepció de la seva ciutat com a neta, però el fet és que resisteix molt bé la comparació amb alguns espais públic londinencs que són desoladors, per exemple, els pisos superiors dels busos després de les nou del vespre. En una ciutat on la gent pot estar dues hores per arribar a casa, plegar tard de la feina no et deixa gaire més opcions que sopar una de les esmentades pizzes o hamburgueses dins del bus on normalment acaben quedant-se les deixalles. Indirectament, Bin Laden i l’IRA, són també culpables de la brutícia londinenca. Hom pot caminar hores per Londres sense veure una paperera. Sembla que han estat retirades per fer més efectiva la lluita antiterrorista. Pel que fa la qüestió del metro, crec que Hoggart té raó. El metro barceloní és escarransit i esquifit, però quan entres a una estació les possibilitats d’arribar al teu destí són molt altes. De fet, no et planteges seriosament que això no pugui passar. Un altre cosa s’esdevé al privatitzat servei de metro londinenc, especialment els caps de setmana quan sovint es tanquen línies senceres per fer treballs de manteniment.

Guerra dels boers

Per Barcelona hi havia alguns establiments que sorprenentment semblaven rememorar la guerra dels boers. Recordo, per exemple, un bar Boher molt a prop de casa dels meus pares al carrer Consell de Cent. També existia, potser encara hi és, una sastreria anomenada Transvaal al carrer Hospital. Vaig imaginar sempre que eren establiments mols antics que van ésser anomenats seguint l’actualitat del moment i que després restaren com a un curiós anacronisme,essent com semblava ser la guerra dels boers, un incident menor; una més a la molt llarga llista de guerres que hem fet els europeus contra nosaltres mateixos, encara que aquesta fora d’Europa. Tanmateix la guerra dels boers no fou un incident menor i algunes de les invencions que defineixen el segle XX, entenent aquest com un període que comença el 1914, ja es manifestaren llavors, en concret dues: la guerra de trinxeres i els camps de concentració. Tot i que hom atribueix normalment al geni del poble germànic aquest invents, foren els britànics els primers que començaren a encerclar grans grups de gent, població civil, entre filferros. És cert que no profunditzaren tant a la qüestió com per arribar a l’avenç que suposen els camps d’extermini, però, atès que l’index de mortalitat dels residents en aquests camps fou d’un 34%, tampoc no es varen quedar gaire lluny.

Barcelona and Modernity

Mentre estic a New York coincideixo amb l’exposició al Metropolitan sobre Barcelona i la Modernitat. La puc veure a més en condicions especials, un dia feiner fora de la temporada turística i acabat d’obrir el museu, és a dir, que jo i la Cristina es trobem sols a moltes sales. Ja de tornada a Londres, veig per alguns blocs que hi ha hagut una certa polèmica entorn de l’exposició acusada simultàniament de propagandisme nacionalista i d’anticatalanisme. Pels primers, com l’insigne diplomàtic Inocencio Arias, l’exposició difon el missatge d’una Catalunya diferent de la resta d’Espanya i certament la procedència dels artistes emfatitzà l’origen català des d’un punt de vista nacional. Així Picasso és presentat no com a andalús (una dada que he trobat a algunes informacions i és errònia) sinó com a espanyol, Torres Garcia com a uruguaià i Miró i Dalí (per posar alguns exemples) com catalans. La crítica dels segons rau en el títol i el plantejament centrat a la ciutat de Barcelona i no al país, Catalunya. No penso pas que l’exposició amagui el fet del nacionalisme català com un dels element fonamentals de l’espectre ideològic on tingueren lloc el desenvolupament artístic que l’exposició tracta de reflectir, tot i que també queda clar que no fou l’únic. En tot cas la pràctica habitual a la disciplina tendeix a centrar-se més a ciutats, llocs concrets i reals, que no pas a països, entitats més o menys abstractes. Des de que hi soc aquí he vist un bon grapat d’exposicions centrades a Paris i això no vol dir pas menystenir la realitat nacional francesa.
En tot cas, allò innegable és que l’exposició és extraordinària Abastà una dotzena d’àmbits que descriuen el període comprés entre el quatre gats i l’eclosió del modernisme i la guerra civil i l’ocupació per Catalunya dels altres nacionalistes el 1939, tot fent un repàs de la pintura, l’escultura, l’arquitectura, el disseny i l’urbanisme d’aquest període històric. Les obres aplegades són de molts diverses fonts, fins al punt que allò vingut des de Catalunya no és ni molt menys majoritari i mai allò que resulta més espectacular o cridaner. Molt bona part de l’exposició prové de museus i centres culturals de ciutat americanes com Cleveland, llocs amb institucions culturals de primer ordre, però que acostumen a estar fora de les rutes turístico-culturals habituals. Així per exemple hom pot veure el retrat d’Erik Satie que Ramon Casas pintà a finals del segle XIX i que normalment és a Illinois. La presència fonamental és la de Picasso, la catalanitat del qual és mostrada no a partir de les anècdotes sobre la seva aficció a parlar en català, sinó per la rigurosa coherència entre la seva evolució personal i la de l’art català: ell és l’únic artista que es troba representat a tots els períodes: modernisme, noucentisme i avantguarda. Personalment allò que més em va sobtar fou la contemplació de la Masia de Miró, normalment a la National Gallery de Washington, un treball de primer ordre tant per la seva execució com per les seves ressonàncies cosmològiques, molt allunyat de l’estereotip del que potser el pintor abusà als seus darrers temps.

Antoni Vives

Ahir sento una conferència d’Antoni Vives al centre d’estudis Canyada Blanch sobre Barcelona, identitat i Europa. El conferenciant donà una bona impressió. El seu anglès està molt per sobre de la mitjana dels intel·lectuals ibèrics que es passegen per aquestes terres i tingué l’encert d’interrompre sovint la lectura del seu text, sempre necessàriament monòtona però quan no utilitzes la teva llengua tampoc tens d’altres opcions, amb comentaris enriquidors i que posaven una nota de distensió. També fou apreciable el seu propòsit, que mantingué, d’adoptar una òptica que estigués més enllà de les picabaralles partidistes. Atès l’auditori això era de sentit comú, però sovint veus polítics que simplement semblen incapaços de fer-ho. No fou aquest el cas. La seva tesi era que Barcelona (i Catalunya) constitueixen un exemple privilegiat per a la resta d’Europa a la tasca de definir una identitat integradora i reconciliada amb un destí històric que en el cas d’Europa ja no pot ser brillant. Em sobtà l’optimisme de Vives sobre el futur del país que jo, com per exemple la Montse Guibernau també present a la taula, em vaig incapaç de compartir. És bo però que al país hi hagi de tot. Personalment penso que la integració dels nous vinguts es dóna en una situació molt diferent de la que funcionà a Catalunya quan algunes onades foren “absorbides” amb èxit. Hi ha una diferència entre la integració que es pot produir quan conviuen dues cultures que quan conviuen dues-centes , una situació on no participar de la identitat majoritària no constitueix cap mena d’excepció, sinó sovint el cas més comú. Un altre tema és si en aquesta situació el català pot exercir de llengua franca, com clarament ho és l’anglès a la multicultural Londres. Però aquesta llengua franca, en una situació com aquesta, no suposa de cap mena el fonament de cap tipus d’identitat. En tot cas sembla clar que, si mirem el passat i com subratlla sovint el President Pujol, la bona marxa de l’economia fou un element clau a la integració i ara per ara el futur econòmic del Principat, per no ser pessimistes del tot, direm que no és del tot clar. Allò que em sobtà més però de la intervenció d’en Vives fou el seu optimisme en identificar el nacionalisme català amb allò que genèricament podríem anomenar valors republicans. Una identificació que sense ser del tot arbitrària, tampoc em sembla del tot justificada històricament. Em sembla que aquí es manifesta un altre cop el nostre vici de creure’ns massa els mites que nosaltres mateixos inventem. Un dels llibres que m’agradaria escriure, tot i que difícilment em sembla que pugui tenir mai temps, fora La Ideologia Catalana, la qual és un mica més complexa del que hom sovint diu i certament no es pot reduir a ser una còpia de la francesa

Catalunya des de Londres

Divendres dino al cafe garcia, on tenen premsa espanyola. Com que estic sol i no tinc pressa, em llegeixo a fons La Vanguardia. La impressió és del tot depriment. Quan miro els diaris per Internet tot va com molt més ràpid i em fa menys efecte. No sembla que el país tingui gaire futur. Dissabte The Guardian dedica les pàgines centrals del suplement de cultura a Barcelona, amb motiu de l’exposició que el MET neoiorquí exhibirà aquesta primavera. Robert Hughes recorda i argumentà amb riquesa i seguretat que Barcelona va estar en el seu moment més gloriós una de les capitals artístiques d’occident. Gaudi, Casals, Picasso,Miró i Dalí són els cinc “catalans universals” on es fonamenta la seva disquisició i certament molt poques ciutats han estat simultàniament el bressol de gent d’aquesta categoria. Les arrels de la nostra mediocritat no són, així, del tot històriques. Tanmateix el fet cert és que la major part de l’article es centra a Gaudi, el qual es caracteritzà, segons Pla, per no compartir cap tret amb els seus contemporanis; per ser, en quasi tots els sentits, la seva perfecta antiimatge. Potser però això tampoc és inhabitual i Nietzsche tenia raó quan deia que qualsevol país es salva sempre per les seves excepcions.

llibres

Aquest darrer mes d’abril m’ha donat alguna oportunitat més de les de costum per llegir. Un dels llibres amb els que he ocupat el meu temps, fou El desafio del nihilismo de la doctora Remedios Avila, professora de la facultat de Granada. Feia temps ara que no llegia una monografia filosòfica estrictament parlant i la veritat és que m’ha resultat una experiència mes aviat decebedora. El títol no és gaire cosa més que un esquer, per presentar una recopilació de les lliçons que aquesta doctora deu impartir a les seves aules granadines. No és gens fàcil oferir una lectura potent i creadora, però no sé si això és prou excusa per mantenir el joc de combinació de tòpics, que constitueix la trama bàsica d’aquesta mena de llibres. Malauradament, probablement tampoc és culpa de ningú. Tothom sap que cal publicar, quan ets a la universitat,encara que no tinguis res a dir i en aquests temps d’inflació dels discursos tampoc no ja no ve d’un llibres més. Em preocupa, però, estar potser perdent allò que m’havia de donar la carrera i que més o menys vaig tenir un temps, la possibilitat de saber distingir si un llibre valia la pena o no llegint una mica la contraportada. Potser en el fons de tot plegat esta la difícil relació que a hores d’ara tinc amb l’activitat filosòfica, a la que em sap greu renunciar-hi totalment però a la que tampoc vull reduir la meva vida, ni tampoc, convertir-me en alguna cosa així com un filòsof professional.
Més entretingut m’ha resultat el llibre de Felipe Fernández Armesto. Barcelona. Mil años de historia, traducció castellana d’un llibre original en llengua anglesa publicada abans de les Olimpiades. Fernández Armesto és un prestigiós historiador d’Oxford del qual coneixia ja alguns textos de temàtica propera a l’antropologia. No coneixia però aquesta incursió a la història barcelonina. Com a tots els seus textos, l’autor mostra la seva erudició i un bon coneixement de textos capitals de la cultura catalana. El llibre quasi sempre és deixa llegir, tot i que a vegades em resulta una mica dispers, molt pendent d’explicar històries més enllà del tema central. No sempre però estan mancades d’interès, per exemple, són molt interessants les seves argumentacions entorn de la sobrevaloració del legat àrab a la cultura espanyola. D’alguna manera el propòsit central del llibre és mostrar l’espanyolitat de la ciutat de Barcelona, cosa que no els fa aptes pel lector de l’e-noticies, però la solidesa de les seves argumentacions és molt sovint contundent i sanament desmitificadora, sense que aquesta tasca de desmitificació esdevingui un argument de deslegitimació de les propostes nacionalistes. En un llenguatge propi d’antropoleg, Fernández parla de l’especificitat ètnica catalana, tot plantejant-se que aquesta havia en un cert sentit de reinventar-se a si mateixa, ja que el canvi polític de la transició suposa el final definitiu del mite de la Catalunya i Barcelona europees enfront de l’Espanya, aliena a Europa.

El parlament

Aquest cap de setmana he tingut família i això m’ha permès recuperar el pols de la ciutat amb les patejades que són de rigor en aquest cas. El temps era un xic plujòs i així hem tingut una atmosfera molt neta. Tres dies de passejos han tingut la coincidència que en tots un moment o l’altre, he acabant passant pel riu, lloc d’atracció màxim per mi. Un altre lloc habitual és el parlament, un lloc privilegiat des de molts punts de vista. El parlament no és només un edifici espectacular que sobresurt en el paisatge de Westminster, és també l`’edifici més emblemàtic de la capital anglesa i precisament per això el seu significat polític és profund. Aquest lloc emblemàtic no és cap palau, ni cap temple, sinó la llar per excel·lència de la democràcia. Aquí el contrast amb la meva ciutat natal que té com a edifici emblemàtic un moralment sinistre temple expiatori és un altre cop molt acusat. Vaig tenir la sort de veure des de a banda sud, el capvespre. Ara al setembre es sol es posa precisament per darrera del parlament i a la tarda nebulosa, el to rogent de la llum, era exactament el que havia pintat Monet fa més de segle i mig. L’esteticisme com casi tot de la vida quan es pren massa seriosament és una bajanada, però aquesta habilitat, ara fins i tot menystinguda, de saber trobar el color adient, és una de les coses que al capdavall podria justificar l’humanitat en conjunt.