Antoni Vives

Ahir sento una conferència d’Antoni Vives al centre d’estudis Canyada Blanch sobre Barcelona, identitat i Europa. El conferenciant donà una bona impressió. El seu anglès està molt per sobre de la mitjana dels intel·lectuals ibèrics que es passegen per aquestes terres i tingué l’encert d’interrompre sovint la lectura del seu text, sempre necessàriament monòtona però quan no utilitzes la teva llengua tampoc tens d’altres opcions, amb comentaris enriquidors i que posaven una nota de distensió. També fou apreciable el seu propòsit, que mantingué, d’adoptar una òptica que estigués més enllà de les picabaralles partidistes. Atès l’auditori això era de sentit comú, però sovint veus polítics que simplement semblen incapaços de fer-ho. No fou aquest el cas. La seva tesi era que Barcelona (i Catalunya) constitueixen un exemple privilegiat per a la resta d’Europa a la tasca de definir una identitat integradora i reconciliada amb un destí històric que en el cas d’Europa ja no pot ser brillant. Em sobtà l’optimisme de Vives sobre el futur del país que jo, com per exemple la Montse Guibernau també present a la taula, em vaig incapaç de compartir. És bo però que al país hi hagi de tot. Personalment penso que la integració dels nous vinguts es dóna en una situació molt diferent de la que funcionà a Catalunya quan algunes onades foren “absorbides” amb èxit. Hi ha una diferència entre la integració que es pot produir quan conviuen dues cultures que quan conviuen dues-centes , una situació on no participar de la identitat majoritària no constitueix cap mena d’excepció, sinó sovint el cas més comú. Un altre tema és si en aquesta situació el català pot exercir de llengua franca, com clarament ho és l’anglès a la multicultural Londres. Però aquesta llengua franca, en una situació com aquesta, no suposa de cap mena el fonament de cap tipus d’identitat. En tot cas sembla clar que, si mirem el passat i com subratlla sovint el President Pujol, la bona marxa de l’economia fou un element clau a la integració i ara per ara el futur econòmic del Principat, per no ser pessimistes del tot, direm que no és del tot clar. Allò que em sobtà més però de la intervenció d’en Vives fou el seu optimisme en identificar el nacionalisme català amb allò que genèricament podríem anomenar valors republicans. Una identificació que sense ser del tot arbitrària, tampoc em sembla del tot justificada històricament. Em sembla que aquí es manifesta un altre cop el nostre vici de creure’ns massa els mites que nosaltres mateixos inventem. Un dels llibres que m’agradaria escriure, tot i que difícilment em sembla que pugui tenir mai temps, fora La Ideologia Catalana, la qual és un mica més complexa del que hom sovint diu i certament no es pot reduir a ser una còpia de la francesa