El parlament

Aquest cap de setmana he tingut família i això m’ha permès recuperar el pols de la ciutat amb les patejades que són de rigor en aquest cas. El temps era un xic plujòs i així hem tingut una atmosfera molt neta. Tres dies de passejos han tingut la coincidència que en tots un moment o l’altre, he acabant passant pel riu, lloc d’atracció màxim per mi. Un altre lloc habitual és el parlament, un lloc privilegiat des de molts punts de vista. El parlament no és només un edifici espectacular que sobresurt en el paisatge de Westminster, és també l`’edifici més emblemàtic de la capital anglesa i precisament per això el seu significat polític és profund. Aquest lloc emblemàtic no és cap palau, ni cap temple, sinó la llar per excel·lència de la democràcia. Aquí el contrast amb la meva ciutat natal que té com a edifici emblemàtic un moralment sinistre temple expiatori és un altre cop molt acusat. Vaig tenir la sort de veure des de a banda sud, el capvespre. Ara al setembre es sol es posa precisament per darrera del parlament i a la tarda nebulosa, el to rogent de la llum, era exactament el que havia pintat Monet fa més de segle i mig. L’esteticisme com casi tot de la vida quan es pren massa seriosament és una bajanada, però aquesta habilitat, ara fins i tot menystinguda, de saber trobar el color adient, és una de les coses que al capdavall podria justificar l’humanitat en conjunt.