Canaletto a Londres

Vaig descobrir la pintura de Canaletto gràcies al Centre de Cultura Contemporània que fa molts anys va organitzar una exposició sobre el caràcter urbà del pintor venecià. El motiu era justificat perquè possiblement és just atribuir-li la invenció dels carrers i els paisatges ciutadans com motiu pictòric, una mena de paisatge que només havia tingut una presència episòdica als pintors anteriors. Aquest curs ha començat a la National Gallery amb una exposició sobre aquest pintor on ens compara el seu treball amb alguns dels contemporanis que varen conrear el mateix gènere, entre els quals figura el seu nebot Bernardo Bellotto, Gaspar Van Wittel, l’holandés autor de les primeres vistes de Venècia i finalment Francesco Guardi, el darrer pintor excel·lent que donà la República veneciana. Canaletto pot tenir per molts un aspecte antipàtic perquè veient la seva vida hi ha elements que recorden més un empresari triomfador que no pas un artista segons la versió romàntica. Jo crec que era un pintor extraordinari especialment per la seva habilitat per reflectir la llum a les seves obres. La fascinació del seu treball està també lligada a la despertada pel seu objecte, aquesta ciutat de Venècia que ha estat una de les realitats històriques més reeixides d’Occident com li agradava recordar a Josep Pla.

Final del quadern gris

El quadern gris està arribant al seu final. Avui he llegit les entrades del 13 i el 15 de novembre centrades ja als preparatius del viatge a Paris. Mai no havia considerat que Pla, l’home que es pensava poc donat a la narrativa, fou capaç de fornir al seu dietari amb un desenllaç, tan necessari i ben trobat com el de les millors novel•les, tot i que segurament això és l’avantatge d’escriure falsos dietaris.

Actualitat de Josep Pla

La lectura dosificada del quadern gris està resultant-me una experiència fantàstica. Vaig fruir el llibre, quan el vaig llegir per primer cop a començaments del 90. Però ara, des de lluny, i impossibilitat de fer una lectura ràpida i impacient, em sembla molt millor. Allò que fa vint anys no veia tan clar com ara és l’absoluta actualitat del text. L’entrada d’avui n’és una excel•lent mostra. No sé pas si Girbal era un bon o un mal escriptor, però em sobta la tendència del país i la facilitat per decretar morts civils, per fingir que no existeix, qui no és grat. Allò que constitueix el tret definitori d’un país petit, voluntàriament petit. L’observació final sobre els sistemes filosòfics és maliciosa, però segurament veritable.

Nietzsche i Pla

Com els iogurts també els ambaixadors tenen data de caducitat. A Londres hem canviat d’ambaixador no fa gaire. Del que hi havia fins ara, en Carlos Miranda, tenia un molt bon concepte. Recordo especialment la seva presència a l’homenatge als brigadistes internacionals, el juliol del 2006, la primera vegada que un representant del govern espanyol acudia a aquest acte i el seu discurs correcte, sota una bandera constitucional envoltada de banderes de la República. El nou ambaixador és una figura també curiosa. És un català de San Cugat del Vallés amb una llarga carrera diplomàtica i un currículum com a escriptor força apreciable constituït per varies novel·les i llibres de narració i un assaig intitulat Pla i Nietzsche. Afinitats i coincidències. Pel que he vist, em sembla que la seva escriptura alterna l’ús del català i el castellà, cosa que, atès com està el pati, sembla una refinada forma de suïcidi social, però imagino que des de un profitós exercici de la carrera diplomàtica hom es pot permetre aquests luxes. Vaig conèixer l’ambaixador el dia 3 amb motiu de la visita de la ministra. La conversa fou ateses les circumstàncies perfectament intranscendent. M’he llegit també el seu assaig, del que no coneixia l’existència, òbviament interessat per aquest dos autors fonamentals des de tots els punts de vista. El llibre es fonamentalment una juxtaposició de cites, Casajuana s’amaga molt decididament darrera les paraules del autors, maldant mostrar els punts de convergència entre ambdós Atesa la vàlua literària de tots dos i la seva facilitat per dir coses de manera breu i concisa, no cal dir que el llibre es deixa llegir d’una manera plaent. Els 13 primer capítols, parlen de les coincidències i el darrer està dedicat als punts de dissentiment. Tot i que per Casajuana són menys, des del meu punt de vista resulten molt més importants. Pla està òbviament influït per un cert Nietzsche (diferent del que per exemple en Morey m’explicava a la facultat). Aquesta influència és un fet fatal, necessari e inevitable Possiblement cap membre de la seva generació podia escapar d’alguna manera a la seva influència. Els propòsits finals no tenen res a veure. Nietzsche és essencialment un revolucionari, un home caracteritzat per una ambició gegantina. Només des d’aquesta ambició es podria emprendre la tasca de refutar el platonisme (en el seu cas que tingué una comprensió cabdal del platonisme, hi ha també refutadors trivials del platonisme que es basen en no entendre res de Plató). En comparació amb ell, Pla és humil, i molt més ajustat als límits. Dir d’una altra manera, sempre he pensat que la relació de Nietzsche amb el romanticisme és ben ambigua, la de Pla no ho és en absolut, no sembla dubtar del caràcter malaltís d’aquest moviment. Crec que el llibre és molt més reeixit pel que fa a Pla. Si més no, compleix amb el propòsit del seu autor de mostrar que Pla no és un simple pagès reaccionari (com cert corrent del progressisme nacionalista català manté a hores d’ara i mantenia amb més virulència fa uns anys quan es va escriure l’assaig) sinó un dels intel·lectuals menys simplistes que ha produït el nostre país. Les obres de Nietzsche però són figues d’un altre paner. Fins i tot pels especialistes és un autor terriblement relliscós. No cal haver-lo llegit gaire per saber que amb les cites de Nietszsche descontextualitzades es pot construir quasi qualsevol cosa, en aquest sentit l’aproximació de Casajuana resulta potser un xic atabalada i mancada de rigor.

Tardor

Avui el Quadern gris publica una anotació excel·lent, impressionant sobre la tardor, simplement perfecte. Certament, et treu les ganes de tocar el tema, però per algun atzar ahir al vespre jo també estava pensant sobre la qüestió. Un dels motius que des de que soc aquí em permet pensar-me com afortunat, és el retrobament de la tardor. A Barcelona, la tardor era purament un record d’infància; un esdeveniment que ja no es produïa mai. El nostre calendari escolar, tot i afavorir tant el professorat, no ens permet fer vacances a la tardor. Aquí al Regne Unit sí que en tenim (sense que s’hagi obert cap debat, els anglesos tenen prou clara la distinció entre col·legi i guarderia). Això m’ha permès fruir d’una estació que a hores d’ara és la meva preferida, especialment al bosc, on es viu el moment més extraordinari de l’any des d’un punt de vista cromàtic. Recordo a la tardor passada els boscos del sud d’Escòcia, extraordinaris. Però de fet, no fa falta anar gaire lluny per gaudir de la tardor. Des de la finestra on escric, la simple contemplació de l’arbre dels meus veïns és un exercici del to gratificant. És una pena que només poguí retrobar-me amb aquest vell amic els caps de setmana!

L'esmentat arbre
Imatge tardorenca des del castell de Praga

antinòmies

Hi ha d’altres semblants però l’entrada d’avui del quadern gris a més de concisa em sembla magistral i esplèndida pel seu ús repetit i magistral de les antinòmies. No hi cap escrit decent ni que valgui la pena llegir si no mostra la capacitat de construir, respectar i valorar el raonament oposat (quan això es fa en conseqüència, llavors qualificar un punt de vista com a propi acaba sent ben relatiu). Això és el que em proposo fer cada any amb els meus alumnes de batxillerat, fracassant de manera rutinària. Aquest és també el criteri mínim amb el que podem descartar gairebé la totalitat del que avui publiquen diaris, revistes i blogs.

India (I)

Ja fa un mes que he tornat de la India on vaig passar una part de l’estiu, concretament fent una volta pel Rajastan, que em va permetre conèixer ciutats com Udaipur, Jaipur, Jaisalmer a més d’Agra i Delhi. El meu coneixement previ sobre la India era pobre i fragmentari, de fet no només sobre la India els meus coneixements són pobres i fragmentaris, les meves lectures no completes dels Upanishads i alguna pinzellada històrica sobre l’accidentat procés de partició i independència. Amb allò llegit als Upanishads hi vaig veure poca relació en principi. Vaig visitar nombrosos temples però la meva impressió és que la religiositat india actual té una relació molt lleu amb aquest text. Únicament els temples jainistes em van fer present d’alguna manera aquest mon. El Jainisme és una religió sorgida en el període de renovació religiosa del que fan testimoni aquest text. A Jaisalmer, Lodurva i especialment Ranakpur, entre d’altres llocs, varem poder visitar-ne alguns.

La relació amb Anglaterra, la potència colonitzadora fou un motiu de reflexió més important. Viatjar a l’India serveix més o menys per entendre la India, però ben segur serveix per entendre els britànics, allò que constitueix el seu geni, la capacitat de quatre gats per apropiar-se i fer funcionar gairebé tot un continent, i també la seva barbàrie, perquè certament el record deixat de la seva presència no és gaire favorable i segurament amb justícia. En un sentit molt essencial, l’imperi, tot i estendre’s a tots els continents, era la India i la grandesa dels victorians es mesurava en la possessió d’aquest territori que s’havia resistit a Alexandre i el imperi romà, el precedent amb el que als britànics els hi agradava comparar-se. És interessant pensar que hagués passat el 1947 sí en comptes d’Atlee, el premier hagués estat Churchill, gens inclinat a acceptar les peticions dels indis. Només per això, valia la pena haver perdut les eleccions del 1945. Al capdavall, ell era un dels darrers supervivent d’una època que ni tan sols la seva victòria va servir per perpetuar. En un cert sentit la nostàlgia de aquest imperi és una realitat viva, potser anàloga, a la que un temps tingueren els catalans per Cuba, i de la que el nacionalisme en un sentit modern fa de remei.

No sé si un dia tindré temps per explicar els llocs. Segurament farem més via posant unes fotos. Ni soc en Pla, ni tinc temps per intentar-ho. Tanmateix, de les meves sensacions no en puc pas tenir fotos i d’això en puc potser parlar una mica. La majoria del turistes que van a la india semblen sortir-ne feliços i admiratius. Jo no comparteixo gaire aquest sentiment. La presència humana era aclaparadora, del tot excessiva. Potser enlloc com a la India es pot percebre el caràcter parasitari, depredador de la nostra espècie sobre la resta de la naturalesa. A tot arreu, sempre tenia la sensació d’una presència humana propera, desbordada, que posava tot en un estat d’atrotinament que em produïa una sensació sorda de cansament. El fet de veure una civilització tan vella, em duia a pensar paradoxalment si potser allò que tenia enfront dels meus ulls no era tant un passat, com un probable futur. Al costat d’això ,a la India hom pot trobar les mostres del luxe més ostentós. Veient alguns dels palaus i mansions que varem visitar, recreant amb l’ajut de la imaginació i d’allò que els sentits encara perceben la seva magnificència, és fàcil imaginar un esplendor molt superior a de qualsevol palau occidental; les corts medievals i modernes sembles austeres i senzilles en comparació. Tot això segurament té alguna cosa a veure amb el fet que entre els habitants del subcontinent ningú no s’ha cregut mai gaire aquesta curiosa afirmació occidental de la igualtat entre els humans. Jo,en canvi, no puc deixar de creure-m’ho i segurament per això sovint em vaig sentir incòmode quan parlava amb ells i tenia l’estranya sensació d’estar en una presó però a l’inrevés. El tema recurrent, una vegada i una altra, eren llurs possibilitats d’obtenir visats i deixar la India, preferentment per entrar al Regne Unit, perquè malgrat que la prosperitat del país sigui un fet cert, això encara no arriba oferir una perspectiva de vida mitjanament comparable amb la nostra a una bona part dels seus habitants.

aspiracions no reeixides

Mirar el cel, sentir les orenetes, badar,
contemplar la vaguetat de la vida de les coses,
desfà els nervis. La joventut és trista perquè
aquesta edat només es té receptivitat --em penso--
per a les coses inconcretes, és a dir,
per al no-res.

Si hom cerqués alguna cosa així com un programa vital em sembla que difícilment en podrà trobar cap de millor. Corol·lari pedantesc en relació a una possible filosofia de la història: malaurades les èpoques on només la joventut es considera digna d’una vida plausible

dove cottage

Dove cottage és el nom de la casa on el poeta Wordsworth visqués durant gairebé vuit anys a la vora del llac Grasmere, un dels molts que li han valgut a la regió de Cumbria, ésser coneguda com a Lake district. És una de les quatre cases on residí el poeta que poden ser visitades pel públic. La visita és guiada per uns guies molt entusiastes de l’obra i la vida del poeta. Les seves explicacions incidien a les dificultats de combinar el compromís amb la poesia exigit per l’ideari romàntic amb les trivialitats i les exigències de la vida domestica. De fet, la raó d’abandonar la casa fou el creixement de la família. Es visita una bona part de la casa on es troben mobles de l’època i objectes que pertanyeren a la família. Un dels més interessants era el del passaport del poeta que contenia una descripció física amb la que jo mateix podia sentir-me identificat així com el 90% dels homes que conec, cosa que em feu pensar a la poca fiabilitat que podien tenir els passaports a l’època anterior a la invenció de la fotografia. (de la qual cosa es pot inferir que l’època de la llibertat enyorada per Pla no fou tant el producte de conviccions més liberals, com ell sembla insinuar, sinó de l’endarreriment tecnològic i si això és així, em sembla que el futur el tenim ben magre). No he llegit gaire Wordsworth; quan em vaig interessar pel romanticisme anglès foren Coleridge i Blake entre els poetes els que ocuparen la meva atenció. Sempre vaig preferir però el romanticisme anglès a l’alemany, massa tendent a la grandiloqüència i massa influït per la filosofia alemanya (no he pogut estar-me mai de pensar que la bogeria de Hölderlin fos un fet desconnectat de la seva íntima i jovenívola amistat amb Schelling i Hegel).En tot cas em resulta agradable veure el paisatge que els envoltava i que constituí la seva inspiració, la imatge de la natura des de la que modelaren la seva concepció. No vull pecar d’ingenu i per tant negar que com a tot arreu també aquí podem fàcilment trobar estratègies de mercadotècnia ben desenvolupades, però en un cert sentit em sembla molt digne d’ésser envejat, aquesta resolució en mantenir viva la memòria dels seus autors o simplement el fet que un poeta de fa dos segles sigui prou conegut per esdevenir l’objecte d’un destí turístic.

Retrobament amb Joan Fuster

He estat llegint darrerament Joan Fuster en concret un llibre intitulat Contra Unamuno i tots els altres, una recopilació de diversos articles apareguts als diaris. Feia temps que no llegia aquest autor, tot i que havia fruït molt d’alguns dels seus llibres d’assaig com el diccionari per a ociosos (del qual vaig adquirir fa poc una traducció anglesa) i tinc la sensació que Fuster és un personatge a hores d’ara poc llegit i un cert incòmode. Mentre que per exemple un autor proper com Pla és a hores d’ara un referent indiscutible i hi ha un consens prou ferm sobre el valor de la seva obra no passa el mateix amb Fuster. Potser té a veure el fet que la truita ha girat i ens resulta més políticament correcte el conservadorisme de Josep Pla que no pas el progressisme de Fuster, tot i que ambdós termes requeririen matisacions. Tampoc ajuda el fet que Fuster fos valencià i els catalans ara per ara no sabem gaire que fer ni que pensar dels nostres veïns del sud potser molt semblants, però del tot oposats a llurs eleccions polítiques. En tot cas, si algú vol començar a hores d’ara amb Fuster, el diccionari esmentat seria una molt millor introducció que no pas la recopilació que motiva aquest post. Els textos foren escrits a mitjans dels setanta en castellà, com Pla Fuster havia de guanyar-se la vida escrivint, i han estat traduïts per Ferran Garcia Oliver. El resultat no és imponent potser perquè, com diu el traductor, el castellà de Fuster no era gran cosa i també perquè em sembla que l’espai dels articles sovint resulta massa limitat per poder pensar a fons. Fuster era un assagista i el gènere requereix una llibertat que el format periodístic no sempre és capaç de fornir. Al traductor li molesten o li resulten curioses algunes eleccions de Fuster. Jo no ho veig tan clar. Potser no era gens distingit veure Ironside, però als setanta ho feia gairebé tothom. Preferir Frank Capra a Ingmar Bergman és una elecció discutible, però del tot raonable. Ser un autodidacta filosòfic que posa com el seu llibre preferit El convit platònic, des del meu punt de vista demostra sensibilitat filosòfica tot i que hagués estat més fàcil posar l’Althusser o el Popper de torn ... En tot cas recomano el primer article per a tots els que com jo estem traumatitzats per aquests escrits que a la península ibèrica passen per Filosofia: la retòrica buida orteguiana o la pirotecnia de don Miguel. Fuster s’atura molt a una de les seves sentències escrites precisament contra Jaume Balmes: prefiero desbarrar con ingenio a acertar con ramploneria. És d’agrair que algú sigui capaç d’escriure una frase així. Ell mateix t’estalvia el treball de fer-ne la crítica.

John E. Millais

John Everett Millais és un dels pintors més importants del XIX anglès, potser el més significatiu de la generació següent a Turner. Membre de la germandat pre-rafaelita i molt vinculat al teòric John Ruskin, la seva dona Effie havia estada casada primer amb Ruskin. La seva carrera fou llarga i plena d’èxit, tot i que no gaudí gairebé mai d’encàrrecs de la casa reial. La Tate Britain li has estat dedicant una exposició antològica partint de l’ample fons del que disposa i d’obres que es poden veure a altres museus britànics. La sales més interessants són pel meu gust, la primera i la última. A la primera hi ha les mostres de la seva connexió amb els pre-rafaelites. En aquesta sala ha estat ubicat el retrat d’Ofelia que és potser la seva obra més coneguda i que normalment ja es pot veure a la Tate. És un testimoni interessant d’un grup de pintors que volien ser deliberadament arcaics per les seves propostes i que eren radicalment moderns per la justificació que feien de la seva pràctica artística des d’un programa teòric-estètic. La darrera sala està dedicada als paisatges escocesos que constituïren el seu motiu favorit, exercitat a les seves vacances quan fugia dels seus treballs més comercials. Són quadres normalment de gran format, que excel·leixen en la recreació d’una lluminositat molt original i al mateix temps molt propi de la tardor a les terres del nord de l’illa. Entre mig hi ha una mica de tot. Obres més reeixides i d’altres més convencionals, sempre però amb un grau de destresa tècnica considerable. El retrat té molt sovint un interès limitat. Són un objecte molt trillat i sovint acaben essent simplement ridículs, com ja advertia Pla dels retrats fotogràfics. Alguns dels de Millais sense caure en aquest extrem són intranscendents; d’altres com el que pintà de Ruskin , amb el rerefons d’una cascada, són excel·lents, com molts dels que tenen com objecte noies en el trànsit de l’adolescència a la joventut. El que més copsa la meva atenció fou el dedicat a una noia sonàmbula. Proper a la teoria desenvolupada a finals del nou-cents anglès de l’art per l’art Millais hagué de veure la utilització d’un dels seus quadres, un retrat del seu net fent bombolles de sabó, com a motiu publicitari. Tot i que intenta recórrer a la justícia fou debades. No havia pensat mai a fer cap copyrigth, cosa que el defineix definitivament com un artista del passat.