India (I)

Ja fa un mes que he tornat de la India on vaig passar una part de l’estiu, concretament fent una volta pel Rajastan, que em va permetre conèixer ciutats com Udaipur, Jaipur, Jaisalmer a més d’Agra i Delhi. El meu coneixement previ sobre la India era pobre i fragmentari, de fet no només sobre la India els meus coneixements són pobres i fragmentaris, les meves lectures no completes dels Upanishads i alguna pinzellada històrica sobre l’accidentat procés de partició i independència. Amb allò llegit als Upanishads hi vaig veure poca relació en principi. Vaig visitar nombrosos temples però la meva impressió és que la religiositat india actual té una relació molt lleu amb aquest text. Únicament els temples jainistes em van fer present d’alguna manera aquest mon. El Jainisme és una religió sorgida en el període de renovació religiosa del que fan testimoni aquest text. A Jaisalmer, Lodurva i especialment Ranakpur, entre d’altres llocs, varem poder visitar-ne alguns.

La relació amb Anglaterra, la potència colonitzadora fou un motiu de reflexió més important. Viatjar a l’India serveix més o menys per entendre la India, però ben segur serveix per entendre els britànics, allò que constitueix el seu geni, la capacitat de quatre gats per apropiar-se i fer funcionar gairebé tot un continent, i també la seva barbàrie, perquè certament el record deixat de la seva presència no és gaire favorable i segurament amb justícia. En un sentit molt essencial, l’imperi, tot i estendre’s a tots els continents, era la India i la grandesa dels victorians es mesurava en la possessió d’aquest territori que s’havia resistit a Alexandre i el imperi romà, el precedent amb el que als britànics els hi agradava comparar-se. És interessant pensar que hagués passat el 1947 sí en comptes d’Atlee, el premier hagués estat Churchill, gens inclinat a acceptar les peticions dels indis. Només per això, valia la pena haver perdut les eleccions del 1945. Al capdavall, ell era un dels darrers supervivent d’una època que ni tan sols la seva victòria va servir per perpetuar. En un cert sentit la nostàlgia de aquest imperi és una realitat viva, potser anàloga, a la que un temps tingueren els catalans per Cuba, i de la que el nacionalisme en un sentit modern fa de remei.

No sé si un dia tindré temps per explicar els llocs. Segurament farem més via posant unes fotos. Ni soc en Pla, ni tinc temps per intentar-ho. Tanmateix, de les meves sensacions no en puc pas tenir fotos i d’això en puc potser parlar una mica. La majoria del turistes que van a la india semblen sortir-ne feliços i admiratius. Jo no comparteixo gaire aquest sentiment. La presència humana era aclaparadora, del tot excessiva. Potser enlloc com a la India es pot percebre el caràcter parasitari, depredador de la nostra espècie sobre la resta de la naturalesa. A tot arreu, sempre tenia la sensació d’una presència humana propera, desbordada, que posava tot en un estat d’atrotinament que em produïa una sensació sorda de cansament. El fet de veure una civilització tan vella, em duia a pensar paradoxalment si potser allò que tenia enfront dels meus ulls no era tant un passat, com un probable futur. Al costat d’això ,a la India hom pot trobar les mostres del luxe més ostentós. Veient alguns dels palaus i mansions que varem visitar, recreant amb l’ajut de la imaginació i d’allò que els sentits encara perceben la seva magnificència, és fàcil imaginar un esplendor molt superior a de qualsevol palau occidental; les corts medievals i modernes sembles austeres i senzilles en comparació. Tot això segurament té alguna cosa a veure amb el fet que entre els habitants del subcontinent ningú no s’ha cregut mai gaire aquesta curiosa afirmació occidental de la igualtat entre els humans. Jo,en canvi, no puc deixar de creure-m’ho i segurament per això sovint em vaig sentir incòmode quan parlava amb ells i tenia l’estranya sensació d’estar en una presó però a l’inrevés. El tema recurrent, una vegada i una altra, eren llurs possibilitats d’obtenir visats i deixar la India, preferentment per entrar al Regne Unit, perquè malgrat que la prosperitat del país sigui un fet cert, això encara no arriba oferir una perspectiva de vida mitjanament comparable amb la nostra a una bona part dels seus habitants.