Canaletto a Londres

Vaig descobrir la pintura de Canaletto gràcies al Centre de Cultura Contemporània que fa molts anys va organitzar una exposició sobre el caràcter urbà del pintor venecià. El motiu era justificat perquè possiblement és just atribuir-li la invenció dels carrers i els paisatges ciutadans com motiu pictòric, una mena de paisatge que només havia tingut una presència episòdica als pintors anteriors. Aquest curs ha començat a la National Gallery amb una exposició sobre aquest pintor on ens compara el seu treball amb alguns dels contemporanis que varen conrear el mateix gènere, entre els quals figura el seu nebot Bernardo Bellotto, Gaspar Van Wittel, l’holandés autor de les primeres vistes de Venècia i finalment Francesco Guardi, el darrer pintor excel·lent que donà la República veneciana. Canaletto pot tenir per molts un aspecte antipàtic perquè veient la seva vida hi ha elements que recorden més un empresari triomfador que no pas un artista segons la versió romàntica. Jo crec que era un pintor extraordinari especialment per la seva habilitat per reflectir la llum a les seves obres. La fascinació del seu treball està també lligada a la despertada pel seu objecte, aquesta ciutat de Venècia que ha estat una de les realitats històriques més reeixides d’Occident com li agradava recordar a Josep Pla.