tip de l'AVE

Bona part de la setmana passada l’he passat a Barcelona ocupant-me d’afers diversos tot i que coincidents en el seu caràcter de inajornables. Baixar-hi em fa, cal confessar-ho, mandra. Baixar en època de precampanya electoral m’ha resultat encara més dur del que em pensava. Particularment molest ha estat tot l’enrenou viscut aquesta setmana amb l’arribada de l’AVE. Se’m fa difícil pensar en un senyal de provincialització més potent que l’atenció dispensada a aquest nou mitjà de comunicació, dissenyat des de la certesa a la legitimitat moral de la subordinació de la perifèria al centre. Igualment significativa és la irrellevància social de l’esdeveniment. Quan llegim les xifres resulta clar no sols que l’AVE no tindrà cap incidència remarcable a la vida de la major part dels catalans, la qual cada cop té menys a veure amb allò del que parlen els diaris, sinó que tan sols serà especialment important per les 60000 persones que cada dia viatgen entre Barcelona i Madrid, una quantitat ara per ara del tot inabastable pel nou mitjà de transport.