20 X Gato

Faig cap a una de les activitats de la Mercè per primera vegada des de no sé fa quant temps. Vaig a la plaça de Sant Jaume on es fa un concert d’homenatge al Gato Pèrez. Aviat farà vint anys de la seva mort que es produí en un moment on l’interès pel seu treball era mínim. Encara en faltaven dos anys pels Jocs Olímpics i la revifalla de la rumba catalana. La plaça estava plena però es podia respirar. Hi havia una mica de tot. Públic del parc temàtic que no entenia gaire res i passava l’estona mirant de fer uns precaris castells (una dimensió de la catalanitat poc relacionada amb la desenvolupada a l’escenari), gent jove del país que volia ballar i alguns com jo, de més edat, possiblement nostàlgics dels temps quan el Gato actuava a les festes. Entre aquest públic més madur a dos metres davant meu hi havia en Carles Flavià, el qual s’ho semblava passar molt bé (després sortiria a l’escenari a la cloenda de l’acte per cantar Gitanitos y morenos amb tots els artistes de la nit). Vaig recordar una altra de les vegades que vaig coincidir amb Flavià en un acte públic,de caire diferent però també relacionat amb una manca prematura: la lliçó inaugural impartida per Bartomeu Forteza al carrer del Carme fa també molts anys.

El fonament de l’actuació era Sabor de Gracia, els quals acompanyaven altres cantants, relacionats amb el panorama actual de la rumba o antics companys d’activitat artística de Xavier P. Pérez com el cantant de la Plateria, Manel Josep. No sempre tot sonà bé, però en alguns moments sonaren molt bé. Els cantants s’apropiaren d’unes cançons que tant per la seva proposta rítmica com per les seves lletres es mantenen encara molt fresques. Fou reconfortant, quan està caient el que està caient, recordar i mostrar que la cultura gitana és un dels components fonamentals i més autèntics de la identitat barcelonina.