Imatges de Salvador

Nostre sennyor de Bonfim i també Oxala
La platja de Boa Viagem el dia de cap d'any

Jordi a Itapoa

Interior de San Francesc
Morro de Sao Paulo
Prova de Carnaval la nit de reis a la Cidade Alta
El Largo del Pelouriho, centre neuràlgic de la Cidade alta
Ball pels carrers la vígila de cap d'any
L'elevador Lacerda

Salvador

Des de fa una setmana he reprès la meva rutina diària. Prèviament vaig passar els dies de Nadal amb la família a Barcelona i després vaig fer una setmana de vacances a la ciutat de Salvador de Bahia, un dels llocs del món que tenia més ganes de conèixer (un interès que en un cert sentit comparteixo amb el meu nebot Marc). Això em va permetre d’entrada complir una vella aspiració, veure l’altra banda del cel, cosa que no havia pogut fer mai fins a la nit d’entrada d’aquest any.

En poc temps he pogut veure poca cosa. L’estat de Bahia té unes dimensions semblants a les de França i Espanya juntes i ni tan sols podria dir que he vist una part significativa; de Brasil en general no cal parlar-ne. He vist una mica més la capital, Salvador. Les expectatives eren molt altes i no han estat decebudes. La part més antiga de la ciutat és l’anomenada Cidade Alta. Objecte d’una regeneració massiva des de finals dels vuitanta quan fou declarada patrimoni de l’humanitat, el seu aspecte a hores d’ara és magnífic i permet gaudir d’un conjunt molt assolit d’arquitectura barroca. Es diu de Salvador que té 365 esglésies, però dos són particularment interessants: la de Sant Francesc, que té la decoració més exuberant de la ciutat i la del Nostre Senyor de Bonfim., la qual, fora ja de la cidade alta, constitueix un lloc clau per fer-se alguna noció del sincretisme que, com a Cuba, predomina a la vida religiosa de Salvador. La imatge de Crist que presideix l’església no és només una representació de la segona persona de la trinitat, sinó també d’Oxalà, un dels orixes, les divinitats importades d’Àfrica, més importants.

Visitar Salvador és de fet una mica visitar Àfrica. El substrat ètnic és primordialment negre i no només la religió sinó la cuina i la música recorden aquest continent. La ciutat fou la primera capital del Brasil. Ara és només capital d’un estat que no figura entre els més pròspers del país, però manté una personalitat important en l’àmbit cultural i especialment en el musical. Les oportunitat i els llocs per gaudir-ne de la música són innumerables, especialment en aquest moment de l’any quan s’intensifica la preparació del seu carnaval que passa per ser el més celebrat del país, superant fins i tot Rio.

Salvador és una ciutat que viu del turisme, amb la qual cosa la temptació del parc mediàtic hi és certament ben present, tot i que aparegui compensada per una vitalitat associativa i cultural molt marcada. La regeneració feta a la cidade alta ajuda a corroborar aquesta impressió. Sembla que hi hagué l’habitual expulsió dels habitants originaris per fer bonic un barri que, contra allò que diu la llegenda negra, és de fet molt segur, això sí, perquè està literalment pres per la policia. La sensació canvia radicalment quan t’allunyes de la zona definida com turística i monumental i arriba a ser depriment a la cidade baixa on una molt bona part dels edificis està feta mal bé i on l’ambient én general és més aviat tristot. La diferència la cidade alta i la baixa no és metafòrica. Un ascensor de més de 50 metres d’alçada uneix els dos barris, així com diferents funiculars. Evidentment també estan units per carrers de mal passejar per diferents raons.

El millor record que em duc segurament és de l’animació de les seves platges. Nosaltres estàvem hostatjats al barri de barra, just enfront del porto da barra on hi ha una platja d’aigües sorprenentment netes per ser una platja urbana. Les aigües són molt tranqui-les perquè estan dins la badia i també per això està encarada a Ponent, cosa que la fa un dels llocs més apreciats pels soteropolitans per veure la caiguda del sol. Allò sorprenent és però la seva animació. Diria que les platges són per Salvador, allò que els parcs són per Londres. Tants els dies que em vaig llevar a les sis, com les nits, a les primeres hores petites, hi havia gent banyant-se, fent esport o simplement prenent la fresca. La platja està il·luminada de nit, tant a la sorra com els primers metres del mar. Més enlla de barra, comença l’orla, vint i cinc kilòmetres de platja sovint rocosa i d’aigües més braves perquè es tracta de l’Atlàntic. La darrera d’aquestes platjes és Itapoa on Vinicius i Toquinho passaren, com a mínim, una tarda. Nosaltres també vam ser-hi una tarda, però sense la cachaça que calia no varem arribar a sentir la terra rodar.

Fora de Salvador, no hi hagué temps per gaire. Visitarem Santo Amaro, un lloc provincial i tranquil, bressol del gran Caetano Veloso; Cachoeira, tan interessant arquitectònicament com la capital i a més la capital del Camdoblé amb la seu de la germandat de la bona mort i Morro de San Paulo, una illa amb unes platges que no tenen res a envejar les de les Maldives i on no hi ha cap construcció de més de dos pisos.

Sing me a song with social significance

Pins and needles fou una obra teatral creada per la secció cultural i recreativa del ILGWU un dels sindicats mes actius i potents de New York als anys 30. Mentre que la majoria dels seus treballs eren petites peces d’agitació política amb pins and needles intentaren fer quelcom de ben diferent: una comèdia musical semblant a allò que es podia veure a Broadway diferent de propostes més previsibles en principi per gent esquerrana com la mimetització del treball de Brecht o de les produccions del federal theatre (les quals són per cert satiritzades a l’obra). La base musical fou obra del jove compositor, Harold Rome i els escriptors foren Marc Blizstein i Arthur Arent. Als seus sketchs reflectien la vida quotidiana dels treballadors, les lluites per la millora de les condicions laborals i satiritzaven les polítiques dels països imperialistes (entre els quals incloïen les potències de l’eix però també el Regne Unit) i la dreta republicana impotent envers la preeminència electoral de F.D. Roosevelt.

Durant nou mesos l’obra fou representada els vespres i els caps de setmana i malgrat no disposar de cap mena de propaganda, l'exit fou creixent fins el punt que els actors hagueren d'abandonar la fabrica per esdevenir professionals que feien vuit funcions setmanals. En 1939 l’obra fou trasllada al Windsor Theatre i encadenà 1108 representacions, la més representada fins a aquell moment a Broadway. Fou representada també a la Casa Blanca i tingué dos gires nacionals.

La primera versió anglesa es pot veure ara en un dels escenaris del circuit fringe, The Cock Tavern Theatre. El teatre és un espai minúscul situat al pis superior d’un pub de Kilburn High Road, un dels pocs que queden a la ciutat amb l’ambient de tota la vida (és a dir on ningú ve a beure coses com vi). La manca evident de mitjans i espai és substituïda per professionalitat i entusiasme. L’escriptura de l’obra ha estat actualitzada en algunes referències però hi romanen moltes coses perquè tot plegat no és tampoc tan diferent. Com llavors segueix manant una élite forassenyadament avariciosa, no tenim Mussolini, però tenim Berlusconi i el que no tenim som sindicats obrers (vull dir sindicats de debò). Allò fonamental és però el treball d’uns actors que interpreten, canten, ballen i fan música a la vegada i que no podrien estar millor. Són en concret nou actors i apunto el nom de tots ells perquè més d’un pot tenir un futur brillant (tots són molt joves): David Barnes, Mark Gillon, Laura-kate Gordon, Josephine Kiernan, Elain Lloyd, Elizabeth Pruett, Racheel Rose Reid, Matthew Rutherford i Adam Walker. Certament un treball d’aquesta qualitat no és producte de la sort sinó de l’esforç per la difusió de les activitats artístiques que es realitza a molts centres del pais. El Cock Tavern Theatre, que avui comença un seguit de representacions de la Bohème, no té cap mena de subvenció.

20 X Gato

Faig cap a una de les activitats de la Mercè per primera vegada des de no sé fa quant temps. Vaig a la plaça de Sant Jaume on es fa un concert d’homenatge al Gato Pèrez. Aviat farà vint anys de la seva mort que es produí en un moment on l’interès pel seu treball era mínim. Encara en faltaven dos anys pels Jocs Olímpics i la revifalla de la rumba catalana. La plaça estava plena però es podia respirar. Hi havia una mica de tot. Públic del parc temàtic que no entenia gaire res i passava l’estona mirant de fer uns precaris castells (una dimensió de la catalanitat poc relacionada amb la desenvolupada a l’escenari), gent jove del país que volia ballar i alguns com jo, de més edat, possiblement nostàlgics dels temps quan el Gato actuava a les festes. Entre aquest públic més madur a dos metres davant meu hi havia en Carles Flavià, el qual s’ho semblava passar molt bé (després sortiria a l’escenari a la cloenda de l’acte per cantar Gitanitos y morenos amb tots els artistes de la nit). Vaig recordar una altra de les vegades que vaig coincidir amb Flavià en un acte públic,de caire diferent però també relacionat amb una manca prematura: la lliçó inaugural impartida per Bartomeu Forteza al carrer del Carme fa també molts anys.

El fonament de l’actuació era Sabor de Gracia, els quals acompanyaven altres cantants, relacionats amb el panorama actual de la rumba o antics companys d’activitat artística de Xavier P. Pérez com el cantant de la Plateria, Manel Josep. No sempre tot sonà bé, però en alguns moments sonaren molt bé. Els cantants s’apropiaren d’unes cançons que tant per la seva proposta rítmica com per les seves lletres es mantenen encara molt fresques. Fou reconfortant, quan està caient el que està caient, recordar i mostrar que la cultura gitana és un dels components fonamentals i més autèntics de la identitat barcelonina.

Alemanya en Primavera

L'esglesia de Sant Tomàs a Leipzig, on treballà i està enterrat J.S. Bach
La catedral i el castell de Dresden
El zwinger de Dresden
La Frauenkirche de Dresden
Interior del Reichstag
La porta del mercat de Pergam
El sony center a Berlin

He passat les darreres vacances de Half-term, a finals de maig, a Alemanya i he estat extraordinàriament a gust. És una qüestió per pensar a fons, perquè després d'una setmana ja em semblava que començava a articular un cert discurs mental en alemany, mentre que després de sis anys, ben bé en anglès no ho he fet mai. Potser és una qüestió relacionada amb l'estructura del meu cap i la lògica de tots dos idiomes. En tot cas, van ser uns dies ben aprofitats. Primer vaig fer cap a Berlin, on vaig tornar a alguns dels llocs que més m'havien agradat a la meva primera estada. Entre les coses noves per a mi, la més extraordinària fou sense dubte el bust de Nefertiti que no estava exposat quan vaig arribar per primera vegada. Sense dubte és un dels objectes més fascinants que hagi vist mai.

Després vaig arribar a Dresden, anomenda pels alemanys, la Florència de l'Elba. La comparació no és gaire exagerada. La reconstrucció ha estat molt reeixida i la ciutat és una fita indispensable, especialment pels amants de l'arquitectura barroca. Leipzig és menys monumental però més animada. La ciutat ofereix oportunitats com la de fer un àpat a un edifici de restauració citat per Goethe al Faust que encara perviu, però allò més important a Leipzig és tot el que té relació amb la història de la música. Wagner és el seu fill més anomenat, però la figura més vinculada a la ciutat és la de J.S.Bach, el qual visqué gairebé trenta anys a la ciutat, on tingué un moment de fecunditat incomparable que el dugué a composar una cantata per setmana durant quatre anys. Deixo per a una altra entrada parlar d'alguns dels museus que vaig veure aquells dies.

2001 al Royal Festival Hall

Celebro el meu aniversari assistint a un esdeveniment ben extraordinari. El Royal Festival Hall va fer una projecció de 2001 amb una banda sonora remasteritzada on només s'han conservat els diàlegs i els sorolls d'acompanyament, cosa que va permetre una interpretació en directe de la música executada per la philarmonia Orchestra i el seu cor dirigits per André de Ridder. Tant l'orquestra com el cor són protagonistes habituals de l'escena musical londinenca. El públic va respondre i l'escenari estava ple de gom a gom. Fou la vídua de Kubrick, Christiane (l'alemanya que canta una canço al final de Paths of glory), l'encarregada d'introduir l'acte.

Crec que ja he explicat que potser no he gaudit mai tant d'una pel·lícula com quan vaig veure 2001 a la pantalla del traspassat Florida Cinerama, l'any que el Barça de Cruiff va guanyar la lliga (és a dir a la segona estrena del film). D'una altra manera vaig fruir també d'aquesta altra projecció diferent i més intensa perquè el caràcter directe de la música creava un producte nou, d'una immediatesa més gran. Kubrick fou valent en trencar la convenció existent al cine americà entorn la creació de bandes sonores i quasi totes les seves decisions s'han acabat mostrant brillants: l'efecte de la introducció dels valsos de Strauss segueix sent extraordinari i no cal oblidar que fou el film el responsable de la popularització de l'Also sprach Zarathustra i de l'augment de la difusió de la música de Ligeti. Ambdues músiques guanyaren en intensitat i riquesa amb la interpretació de la Philarmonia. el seu caliu constituïa una excel.lent compensació per allò que podria ser l'únic defecte atribuïble al cine de Kubrick la, de vegades, seva excessiva fredor.

Els set samurais

Dissabte assisteixo a una classe de cine sobre els set samurais impartida per Mamoun Hassan, guionista de pel·lícules com La buena vida i Machuca i antic cap de producció del BFI. Prèviament el dimarts havia vist una projecció del film, que recordava més o menys bé, però que em seguí produint molt d'efecte per la seva intensitat i tensió. La lliçó de Hassan estigué en bona part dedicada a explicar perquè això era així. En un temps on domina la xerrameca més buida sobre quasi tot és un fet joiós sortir d'un auditori amb la sensació d'haver après alguna cosa i aquest fou el motiu de la meva satisfacció dissabte passat.

Hassan adoptà un mètode analític de comentar escena per escena. Com que el curs durava tres hores no vam comentar tota la pel·lícula. De fet, no varem veure més enllà dels primers deu minuts. Tingué temps però per unes consideracions generals com, per exemple, la riquesa històrica de la pel·lícula que la fa ocupar un lloc excepcional a la història del cine. Sense renunciar a ser allò que Wilder deia una movie, i és certament molt entretinguda i sovint emocionant, ens ofereix una reflexió històrica de primer ordre sobre la desaparició d'una classe social i l'emergència d'un mon nou. Per això, la impressió final produïda pel film du a que l'espectador a una certa perplexitat: la victòria dels samurais és un pas endavant a la seva desfeta final, al seu trànsit a les escombraries de la història.

Hasssan dóna algunes claus per entendre el treball en general de Kurosawa, el seu passat com a pintor (parà molta atenció sobre els títols de crèdit, fàcilment obviables pels que no sabem japonès, però molt significatius per la seva disposició en diagonal en comptes de la verticalitat pròpia de l'escriptura japonesa) i també de la col·laboració amb el músic Hayasaka, no menys important per a la seva obra que Herrman per Hitchcock o Rota per Fellini. És una pena que la manca de temps no permeté col·laborar l'aportació d'un altre geni singular, indispensable a la seva trajectòria: Toshiro Mifune, el qual fa potser en aquest film el seu millor treball, definint un personatge pirandellià: el samurai que no és samurai però precisament per això té un coneixement ben précis del mon real.

El començament del film fou prou però, per ajudar a Hassan a establir la seva tesi central: cinc anys abans de Godard i del seu A bout de souffle, Kurosawa n'era ben conscient i aprofità les possibilitats expressives que proporcionava el trencament de la continuïtat visual en el muntatge. És aquest l'instrument fonamental per a fer dels set samurais una pel·lícula del tot densa, una simfonia de la dissonància. La diferència amb la Nouvelle vague és en tot cas la seva discreció, tant en el film mateix, com fora. Kurosawa sempre refusà parlar d'aquestes qüestions. No era una qüestió només personal, el fet que Kurosawa fos una persona humil, de fet no ho era gens, sinó el senyal d'una de les diferències més bàsiques entre Orient i Occident. Entre els orientals no existeix la nostra adoració pel canvi i els hi és aliena, la pressió per reinventar el cine cada pocs anys, característica de la nostra cultura.

Sovint hom li feu a Kurosawa, des del seu país, el retret de ser massa occidental. L'anàlisi de la seva obra ajuda a mostrar pel contrari la seva profunda japonesitat, això sí, acompanyada d'un profund coneixement de la cultura occidental. És significatiu per exemple que assenyalés Haydn com el seu compositor preferit. Tot i que ara ningú discuteix la importància d'aquest músic les seves obres tenien una difusió molt petita en el temps de la joventut de Kurosawa. La figura de Kurosawa esdevé així un exemple de creuament cultural real en un moment, el nostre, en què la massa utilitzada noció de multiculturalisme acaba esdevenint sinònim de la de banalitat.

Wynton Marsalis al Barbican

Dijous passat al Barbican actuà Wynton Marsalis i la orquestra de jazz del Lincoln Centre. És el primer d’una sèrie de concerts que tindran lloc aquesta setmana i l’inici d´una col•laboració entre la institució de New York i la londinenca, que convertiran el grup en resident al Barbican. Les actuacions són temàtiques i la del dijous es dedicà a la música de l’època de les Big Bands. Fou un concert, però també una classe i totes dues foren magistrals. De fet, la finalitat d’aquesta residència és la difusió del jazz i la seva història i el concert feu una selecció d’alguna de les cançons més significatives de l’època, potser el darrer gran moment de l’ara desapareguda categoria de música popular. Marsalis mostrà el domini del seu instrument, ben conegut, però cedí el protagonisme als seus músics, tots ells excel•lents. Jo no he pogut sentir en directe cap de les grans orquestres al seu moment, però pel que conec dels discos ,les versions del dijous al vespres no devien quedar gaire lluny. Fou una nit de joia però també d’una certa melangia, perquè el treball de Marsalis, tot i la seva brillantor, fa palès que aquella època i la seva música ha passat avall. La dèria de Marsalis és fer arribar el jazz al jovent. Mentre ho sentia em va venir el cap un alumne COU de l’institut de Bellvitge (no diré pas el nom) que tot i concedir-me que robar no estava bé, feia una excepció per poder assolir els CD de Marsalis sense haver de pagar les tres mil pessetes que llavors costaven. Ara, ningú dels meus alumnes sap qui és Marsalis i els que hi érem dijous a Barbican, en general, no ens podíem qualificar ben bé com a joves.

Kyle Eastwood a Ronnie Scott's

Ahir al vespre. veig l’actuació de Kyle Eastwood al Ronnie Scott’s club de Londres. Ha d’estar tres dies i ahir i avui ha exhaurit les entrades. Kyle lidera un grup de músics californians més o menys de la seva edat, nascut el 1968, d’un nivell pel que varem poder apreciar força alt. El seu concert sabé defugir els dos perills bàsics d’un concert de jazz: la nostàlgia i l’avorriment. Kyle toca el baix i alternà a la seva actuació l’elèctric amb el tradicional. Gairebé tot el concert estigué ocupat per material gravat per la seva banda els darrers anys i només hi hagué una mostra del seu treball cinematogràfic com a col•laborador del seu pare: una interpretació del tema central de Letters from Iwo-jima. Ben segur que el seu treball ha de ser un motiu d’orgull per Clint, un defensor de la idea que el jazz, junt amb el western, ha estat l’aportació més valuosa del EEUU a la cultura del segle XX.

Música llatina al Barbican

D'esquerra a dreta, Tito Rodríguez jr i Machito jr.

Diumenge passat el Barbican feu una concert dedicat a la música llatina, en concret, a la barreja entre ritmes tropicals i jazz que definí la música del les big band llatines del cinquanta. De jove, vaig tenir molta tirada per aquesta música i en vaig fer una certa col•lecció, que a hores d’ara deu estar prou dispersa pels llocs on he viscut. La part principal del concerta era l’actuació de la Big Three Palladium Orchestra, la qual recull el nom del mític local neoiorquí on es feren sentir les orquestres de Tito Puente, Machito i Tito Rodríguez. Precisament els fills dels dos últims eren els líders d’aquesta formació.
Prèviament actuaren un grup del Bronx anomenat la excelencia. La seva proposta s’inscriu dins d’una concepció més contemporània de la música llatina que en aquest cas sí que es pot dir pròpiament salsa. Tot i que no crec que sigui del tot nou, aquest grup presenta com a tret distintiu el caràcter reivindicatiu de llurs lletres, les quals en alguns casos tenien una gràcia evident. El problema és que el so fou contundent, massa contundent, i sovint quedaren ofegades les veus dels solistes. La seva proposta agradà molt al públic, la seva relació amb allò que ara es balla com a salsa era més clara que en el cas de l’atracció principal, i tot i ser els teloners la seva actuació es perllongà fins al punt de que l’atracció principal hagué de retallar la seva actuació. (en total el concert durà quatre hores)
Des del meu de vista fou certament una pena. La qualitat de l’orquestra del Palladium es mostrà amb escreix a la seva actuació. D’entrada assumí la direcció Tito Rodríguez jr,el qual és mostrà com un timbaler digne de dur el nom de son pare. Els convidats especials foren segurament el millor de la nit. En primer lloc, Jimmy Bosch, el llegendari trombonista de la Fania all Stars que està en plena forma en tots els sentits i després Larry Harlow, sota la direcció del qual s’esdevingueren els millors moments de la nit, fent tornar a viure una de les manifestacions musicals més plaents del segle passat.

Messiah

Dimarts al vespre anem al Coliseum de Londres a veure i sentir el Messies de Handel en una versió de l’English National Opera. Handel és per Londres allò que Brahms és per Hamburg, o Bethoven per Bonn. La major part de la seva carrera tingué lloc en aquesta ciutat treballant per la dinastia alemanya que finalment regí el destí del Regne Unit (tot i que de fet el Messiah fou estrenat a Dublin). Els responsables de l’ENO decidiren fer una representació diferent que defugís el caràcter estàtic d’aquesta mena de representacions i optaren per fer una posada en escena dinàmica, amb els solistes i el cor en moviment escenificant cadascun dels moments de l’obra. Aquesta decisió no ha entusiasmat una part de la crítica anglesa que s’ha mostrat reticent, però en general ha agradat molt el públic. Tothom me n’havia parlat molt bé i la nit que vaig ser-hi el públic respongué amb entusiasme. Certament té una justificació històrica ja que Handel en el moment d’escriure l’oratori era fonamentalment un compositor d’òperes. Allò del que hi ha poques dubtes era de la qualitat del treball musical presentat per l’ENO. En tot cas, un punt interessant i un xic paradoxal és l’entusiasme amb què un públic majoritàriament desvinculat de la religió cristiana assumí una obra, la raó de ser de la qual consistïa en fer una apologia de la figura de Jesús, en un context on la religiositat del moment pensava que calia donar respostes als avenços del pensament heterodox i llibertí. Hom por parlar de la independència de les idees estètiques, cosa legítima però que resultaria del tot incomprensible per Handel i tots els que estigueren darrera de la composició d’aquesta obra.

Quasthoff

Dissabte passat vaig al Barbican a sentir la creació de Haydn per l’orquestra barroca de Freiburg. La sala principal estava del tot atapeïda, com és habitual. Mancat de competència per fer un judici tècnic, el treball de l’orquestra em sembla de primer ordre, però fou en part anul•lat per l’actuació del baix-bariton que cantava la part de Rafael i Adan, Thomas Quasthoff. Aquest cantant alemany de 43 anys és una de les víctimes de la talidomida, la qual cosa fa que estigui pràcticament mancat de braços i que la seva alçada no arribi als 1,45 cm. Això, l’obligà a desenvolupar la seva formació de manera autodidacta ja que el conservatori de Hannover feia obligatori uns estudis de piano que òbviament no podia emprendre. En tot cas, aprengué molt pel seu compte i avui és un dels cantants més reconeguts. L’actuació del dissabte fou extraordinària per la seva emotivitat, capaç d’extreure tota la riquesa emocional d’un text i una música que constitueixen unes celebracions de la realitat pràcticament inconcebibles a la nostra desemparada realitat. Si parlar de revelació té alguna mena de sentit, jo i molts espectadors del Barbican el dissabte em varem tenir una.

Caetano Veloso

“Hi ha massa cançons al mon. Jo n’he escrit una quantitat ridículament gran” amb aquestes paraules Caetano Veloso obria la presentació de l’escrit amb el que acompanyà la presentació del seu nou disc a Londres. Caetano ha fet, o ha de fer, aquest any 65, l’edat de la jubilació, però el seu aspecte no ho demostra pas. Més aviat sembla pertànyer a aquesta raça privilegiada d’individus als quals no els sembla afectar el pas dels anys, i si ho fa mínimament, encara els millora. Els exemples més clars d’aquesta mena de gent foren Cary Grant i Ramon Masià. Quan va morir Sinatra, vaig pensar que potser aquest senyor de Bahia era el candidat més ferm per obtenir la plaça de millor cantant del mon, que en aquest context vol dir el que més m’agrada. No he canviat gaire de parer, però el concert de dilluns passat tampoc m’ajuda a mantenir aquest punt de vista. Caetano es presenta amb un grup petit: ell mateix, guitarra, piano i bateria per oferir un concert fonamentalment rocker. Només tres cançons mostraren el seu perfil més intimista, aquell amb el qual em trobo més a gust. Certament no és un concert incoherent, si considerem el conjunt de la seva carrera iniciada en el moviment tropicalia i per tant amb arrels ben clares a la música popular dels seixanta. En tot cas si jo i els meus acompanyants van quedar una mica desplaçats, el públic s’ho va passar molt bé. Els brasilers, molt nombrosos, varen veure el seu ídol i van poder fer la típica explosió de parafernàlia nacionalista que no ve gaire al cas, però amb la que la gent s’ho passa d’allò més bé. El anglesos van trobar un registre musical molt més proper i fàcil d’assimilar per ells que una proposta més essencialment llatina. De fet, Veloso mateix advertia que Londres és la única ciutat del món on no creu que s’entengués el projecte de fer unes Noves cançoes sentimentais.

Joey deFrancesco

Visitem el dijous el Ronnie Scott’s club on encara no havíem estat mai, un dels temples del jazz a la ciutat de Londres. El motiu és el retrobament d’un vell conegut, Joey deFrancesco, al qual havia vist dues vegades al Jamboree de Barcelona. Tot i que cadascun al seu àmbit els dos locals són referents en el mon del jazz, els plantejaments són diferents. El local de la plaça reial obria molt cap al tard i hi havia generalment només una actuació. A Londres en canvi el local està obert des de les sis de la tarda fins a les tres de la matinada, hi ha dos torns de l’artista principal i també actuacions dels músics de la casa, la Ronnie Scott’s all stars, que són pel que vaig veure un complement gens menyspreable, molt ben liderats pel saxo Peter King. En tota aquesta estona el públic té l’oportunitat de sopar i beure molt. Això fa que al mig de la nit l’ambient sigui certament ben diferent al del Jamboree, molt menys jazzístic, perquè quan hi ha alcohol pel mig, pels britànics tots les altres possibles atraccions esdevenen irrellevants. Nosaltres varem estar una bona estona fins al final de la segona actuació de DeFrancesco, i la nit s’ho valgué. DeFrancesco segueix estant en bona forma, fent una exhibició d’energia i vigor. El seu grup era reduït i atípic, pianista, bateria i ell mateix alternant la trompeta i el Hammond, però van mantenir el tipus a la primera part de la nit enfront d’un públic molt dispers i van estar extraordinaris a la segona quan se’ls hi va afegir un saxo americà anomenat alguna cosa així com Harry Vernon. De fer, aquí el plantejament varià i DeFrancesco adquirí un paper molt menys estel·lar. Tanmateix en tots moments va donar mostrar de la seca capacitat d’improvisació essencialment jazzística i de la seva originalitat com a intèrpret d’un instrument potser no massa freqüent, però que ha donat alguns moments de glòria al gènere jazzístic, com els propiciats per Jimmy Smith

Una crítica sense solta ni volta

Mentre passejava desvagat i fent temps per veure una pel·lícula al NFT vaig entrar a la petita sucursal de Foyle’s al south bank. Tafanejant hi trobo un curiós llibre que promet fer una recensió de les pitjors 101 pel·lícules de la història del cine. Sobtat per l’ambició del propòsit, segurament més difícil que esbrinar les cent millors pel·lícules, l’examino durant uns minuts. La majoria de les pel·lícules són prou contemporànies, i diria que per aquí anem bé, però a la llista trobo algunes que m’agraden prou. Una d’aquestes és Bird de Clint Eastwood. Llegeixo la petita recensió d’Alan Smithe, és a dir estem parlant d’un llibre anònim, el qual objecta a la biografia de Charly Parker que Eastwood mai no fa clar, per què Charly Parker era millor que el saxofonista que toca a l’estació de metro que ell utilitza habitualment. Certament, probablement jo no he sentit aquest saxofonista però recordo prou bé que el saxo que es sent a la pel·lícula no és de cap passavolant sinó enregistraments del mateix Parker. Sembla que l’estratègia d’Eastwood per presentar la música de Parker era la més senzilla i honesta, deixar-ho sonar, i la crítica de Smith més aviat sembla assenyalar altres problemes sobre la seva capacitat per establir un criteri musical potser extensible als seus criteris cinematogràfics.

Cachao

Ahir al Barbican vaig poder presenciar el debut londinenc d’Israel López “Cachao”. L’edat del “maestro de maestros”, com fou presentat ,és incerta. El programa del concert parlava de 86 anys, però segons les dades de la biografia de la Wikipedia, en fa aquest any 89. El seu aspecte és molt fràgil, encongit per l’edat, és molt més petit que el seu instrument i és clar que ja no pot gosar, com als discos gravats amb Andy Garcia, l’any 93, cantar alguna cançó. De fet, necessità ajuda per entrar i sortir de l’escenari, però l’espectacle no tenia res de patètic, perquè aquell home n’estava fruint de debò, potser pel fet del reconeixement tardà després de molts anys de foscor. Cabrera Infante comparà Cachao amb Duke Ellington per mostrar la importància que aquest havia tingut a la música cubana: com a instrumentista, com a compositor i com a líder d’una banda. Quan ara està tan de moda parlar de la noció de fusió, Cachao assolí una de les fructíferes i riques del segle, associant el “danzón” cubà als ritmes i les percussions africanes. Fou el seu aspecte de líder i la seva capacitat per marcar el ritme allò que es feu més palès diumenge nit. Sortí acompanyat de nou músics, alguns d’ells coneguts dels discos que va gravar als noranta Alfredo Valdes jr. o Rafael “tata” palau, músics molt veterans, els quals però al seu costat poden passar per relativament jovenívols. En tot cas, instrumentistes molt bons. El concert durà gairebé dues hores, hi ell es mantingué de peu, completament lliurat a la seva feina i protagonitzant de tant en tant “controvèrsies” amb altres instrumentistes, duels de virtuosisme plens de sentit de l’humor i de ganes de jugar.