Joey deFrancesco

Visitem el dijous el Ronnie Scott’s club on encara no havíem estat mai, un dels temples del jazz a la ciutat de Londres. El motiu és el retrobament d’un vell conegut, Joey deFrancesco, al qual havia vist dues vegades al Jamboree de Barcelona. Tot i que cadascun al seu àmbit els dos locals són referents en el mon del jazz, els plantejaments són diferents. El local de la plaça reial obria molt cap al tard i hi havia generalment només una actuació. A Londres en canvi el local està obert des de les sis de la tarda fins a les tres de la matinada, hi ha dos torns de l’artista principal i també actuacions dels músics de la casa, la Ronnie Scott’s all stars, que són pel que vaig veure un complement gens menyspreable, molt ben liderats pel saxo Peter King. En tota aquesta estona el públic té l’oportunitat de sopar i beure molt. Això fa que al mig de la nit l’ambient sigui certament ben diferent al del Jamboree, molt menys jazzístic, perquè quan hi ha alcohol pel mig, pels britànics tots les altres possibles atraccions esdevenen irrellevants. Nosaltres varem estar una bona estona fins al final de la segona actuació de DeFrancesco, i la nit s’ho valgué. DeFrancesco segueix estant en bona forma, fent una exhibició d’energia i vigor. El seu grup era reduït i atípic, pianista, bateria i ell mateix alternant la trompeta i el Hammond, però van mantenir el tipus a la primera part de la nit enfront d’un públic molt dispers i van estar extraordinaris a la segona quan se’ls hi va afegir un saxo americà anomenat alguna cosa així com Harry Vernon. De fer, aquí el plantejament varià i DeFrancesco adquirí un paper molt menys estel·lar. Tanmateix en tots moments va donar mostrar de la seca capacitat d’improvisació essencialment jazzística i de la seva originalitat com a intèrpret d’un instrument potser no massa freqüent, però que ha donat alguns moments de glòria al gènere jazzístic, com els propiciats per Jimmy Smith