Cachao

Ahir al Barbican vaig poder presenciar el debut londinenc d’Israel López “Cachao”. L’edat del “maestro de maestros”, com fou presentat ,és incerta. El programa del concert parlava de 86 anys, però segons les dades de la biografia de la Wikipedia, en fa aquest any 89. El seu aspecte és molt fràgil, encongit per l’edat, és molt més petit que el seu instrument i és clar que ja no pot gosar, com als discos gravats amb Andy Garcia, l’any 93, cantar alguna cançó. De fet, necessità ajuda per entrar i sortir de l’escenari, però l’espectacle no tenia res de patètic, perquè aquell home n’estava fruint de debò, potser pel fet del reconeixement tardà després de molts anys de foscor. Cabrera Infante comparà Cachao amb Duke Ellington per mostrar la importància que aquest havia tingut a la música cubana: com a instrumentista, com a compositor i com a líder d’una banda. Quan ara està tan de moda parlar de la noció de fusió, Cachao assolí una de les fructíferes i riques del segle, associant el “danzón” cubà als ritmes i les percussions africanes. Fou el seu aspecte de líder i la seva capacitat per marcar el ritme allò que es feu més palès diumenge nit. Sortí acompanyat de nou músics, alguns d’ells coneguts dels discos que va gravar als noranta Alfredo Valdes jr. o Rafael “tata” palau, músics molt veterans, els quals però al seu costat poden passar per relativament jovenívols. En tot cas, instrumentistes molt bons. El concert durà gairebé dues hores, hi ell es mantingué de peu, completament lliurat a la seva feina i protagonitzant de tant en tant “controvèrsies” amb altres instrumentistes, duels de virtuosisme plens de sentit de l’humor i de ganes de jugar.