Messiah

Dimarts al vespre anem al Coliseum de Londres a veure i sentir el Messies de Handel en una versió de l’English National Opera. Handel és per Londres allò que Brahms és per Hamburg, o Bethoven per Bonn. La major part de la seva carrera tingué lloc en aquesta ciutat treballant per la dinastia alemanya que finalment regí el destí del Regne Unit (tot i que de fet el Messiah fou estrenat a Dublin). Els responsables de l’ENO decidiren fer una representació diferent que defugís el caràcter estàtic d’aquesta mena de representacions i optaren per fer una posada en escena dinàmica, amb els solistes i el cor en moviment escenificant cadascun dels moments de l’obra. Aquesta decisió no ha entusiasmat una part de la crítica anglesa que s’ha mostrat reticent, però en general ha agradat molt el públic. Tothom me n’havia parlat molt bé i la nit que vaig ser-hi el públic respongué amb entusiasme. Certament té una justificació històrica ja que Handel en el moment d’escriure l’oratori era fonamentalment un compositor d’òperes. Allò del que hi ha poques dubtes era de la qualitat del treball musical presentat per l’ENO. En tot cas, un punt interessant i un xic paradoxal és l’entusiasme amb què un públic majoritàriament desvinculat de la religió cristiana assumí una obra, la raó de ser de la qual consistïa en fer una apologia de la figura de Jesús, en un context on la religiositat del moment pensava que calia donar respostes als avenços del pensament heterodox i llibertí. Hom por parlar de la independència de les idees estètiques, cosa legítima però que resultaria del tot incomprensible per Handel i tots els que estigueren darrera de la composició d’aquesta obra.