Caetano Veloso

“Hi ha massa cançons al mon. Jo n’he escrit una quantitat ridículament gran” amb aquestes paraules Caetano Veloso obria la presentació de l’escrit amb el que acompanyà la presentació del seu nou disc a Londres. Caetano ha fet, o ha de fer, aquest any 65, l’edat de la jubilació, però el seu aspecte no ho demostra pas. Més aviat sembla pertànyer a aquesta raça privilegiada d’individus als quals no els sembla afectar el pas dels anys, i si ho fa mínimament, encara els millora. Els exemples més clars d’aquesta mena de gent foren Cary Grant i Ramon Masià. Quan va morir Sinatra, vaig pensar que potser aquest senyor de Bahia era el candidat més ferm per obtenir la plaça de millor cantant del mon, que en aquest context vol dir el que més m’agrada. No he canviat gaire de parer, però el concert de dilluns passat tampoc m’ajuda a mantenir aquest punt de vista. Caetano es presenta amb un grup petit: ell mateix, guitarra, piano i bateria per oferir un concert fonamentalment rocker. Només tres cançons mostraren el seu perfil més intimista, aquell amb el qual em trobo més a gust. Certament no és un concert incoherent, si considerem el conjunt de la seva carrera iniciada en el moviment tropicalia i per tant amb arrels ben clares a la música popular dels seixanta. En tot cas si jo i els meus acompanyants van quedar una mica desplaçats, el públic s’ho va passar molt bé. Els brasilers, molt nombrosos, varen veure el seu ídol i van poder fer la típica explosió de parafernàlia nacionalista que no ve gaire al cas, però amb la que la gent s’ho passa d’allò més bé. El anglesos van trobar un registre musical molt més proper i fàcil d’assimilar per ells que una proposta més essencialment llatina. De fet, Veloso mateix advertia que Londres és la única ciutat del món on no creu que s’entengués el projecte de fer unes Noves cançoes sentimentais.