Salvador

Des de fa una setmana he reprès la meva rutina diària. Prèviament vaig passar els dies de Nadal amb la família a Barcelona i després vaig fer una setmana de vacances a la ciutat de Salvador de Bahia, un dels llocs del món que tenia més ganes de conèixer (un interès que en un cert sentit comparteixo amb el meu nebot Marc). Això em va permetre d’entrada complir una vella aspiració, veure l’altra banda del cel, cosa que no havia pogut fer mai fins a la nit d’entrada d’aquest any.

En poc temps he pogut veure poca cosa. L’estat de Bahia té unes dimensions semblants a les de França i Espanya juntes i ni tan sols podria dir que he vist una part significativa; de Brasil en general no cal parlar-ne. He vist una mica més la capital, Salvador. Les expectatives eren molt altes i no han estat decebudes. La part més antiga de la ciutat és l’anomenada Cidade Alta. Objecte d’una regeneració massiva des de finals dels vuitanta quan fou declarada patrimoni de l’humanitat, el seu aspecte a hores d’ara és magnífic i permet gaudir d’un conjunt molt assolit d’arquitectura barroca. Es diu de Salvador que té 365 esglésies, però dos són particularment interessants: la de Sant Francesc, que té la decoració més exuberant de la ciutat i la del Nostre Senyor de Bonfim., la qual, fora ja de la cidade alta, constitueix un lloc clau per fer-se alguna noció del sincretisme que, com a Cuba, predomina a la vida religiosa de Salvador. La imatge de Crist que presideix l’església no és només una representació de la segona persona de la trinitat, sinó també d’Oxalà, un dels orixes, les divinitats importades d’Àfrica, més importants.

Visitar Salvador és de fet una mica visitar Àfrica. El substrat ètnic és primordialment negre i no només la religió sinó la cuina i la música recorden aquest continent. La ciutat fou la primera capital del Brasil. Ara és només capital d’un estat que no figura entre els més pròspers del país, però manté una personalitat important en l’àmbit cultural i especialment en el musical. Les oportunitat i els llocs per gaudir-ne de la música són innumerables, especialment en aquest moment de l’any quan s’intensifica la preparació del seu carnaval que passa per ser el més celebrat del país, superant fins i tot Rio.

Salvador és una ciutat que viu del turisme, amb la qual cosa la temptació del parc mediàtic hi és certament ben present, tot i que aparegui compensada per una vitalitat associativa i cultural molt marcada. La regeneració feta a la cidade alta ajuda a corroborar aquesta impressió. Sembla que hi hagué l’habitual expulsió dels habitants originaris per fer bonic un barri que, contra allò que diu la llegenda negra, és de fet molt segur, això sí, perquè està literalment pres per la policia. La sensació canvia radicalment quan t’allunyes de la zona definida com turística i monumental i arriba a ser depriment a la cidade baixa on una molt bona part dels edificis està feta mal bé i on l’ambient én general és més aviat tristot. La diferència la cidade alta i la baixa no és metafòrica. Un ascensor de més de 50 metres d’alçada uneix els dos barris, així com diferents funiculars. Evidentment també estan units per carrers de mal passejar per diferents raons.

El millor record que em duc segurament és de l’animació de les seves platges. Nosaltres estàvem hostatjats al barri de barra, just enfront del porto da barra on hi ha una platja d’aigües sorprenentment netes per ser una platja urbana. Les aigües són molt tranqui-les perquè estan dins la badia i també per això està encarada a Ponent, cosa que la fa un dels llocs més apreciats pels soteropolitans per veure la caiguda del sol. Allò sorprenent és però la seva animació. Diria que les platges són per Salvador, allò que els parcs són per Londres. Tants els dies que em vaig llevar a les sis, com les nits, a les primeres hores petites, hi havia gent banyant-se, fent esport o simplement prenent la fresca. La platja està il·luminada de nit, tant a la sorra com els primers metres del mar. Més enlla de barra, comença l’orla, vint i cinc kilòmetres de platja sovint rocosa i d’aigües més braves perquè es tracta de l’Atlàntic. La darrera d’aquestes platjes és Itapoa on Vinicius i Toquinho passaren, com a mínim, una tarda. Nosaltres també vam ser-hi una tarda, però sense la cachaça que calia no varem arribar a sentir la terra rodar.

Fora de Salvador, no hi hagué temps per gaire. Visitarem Santo Amaro, un lloc provincial i tranquil, bressol del gran Caetano Veloso; Cachoeira, tan interessant arquitectònicament com la capital i a més la capital del Camdoblé amb la seu de la germandat de la bona mort i Morro de San Paulo, una illa amb unes platges que no tenen res a envejar les de les Maldives i on no hi ha cap construcció de més de dos pisos.