2001 al Royal Festival Hall

Celebro el meu aniversari assistint a un esdeveniment ben extraordinari. El Royal Festival Hall va fer una projecció de 2001 amb una banda sonora remasteritzada on només s'han conservat els diàlegs i els sorolls d'acompanyament, cosa que va permetre una interpretació en directe de la música executada per la philarmonia Orchestra i el seu cor dirigits per André de Ridder. Tant l'orquestra com el cor són protagonistes habituals de l'escena musical londinenca. El públic va respondre i l'escenari estava ple de gom a gom. Fou la vídua de Kubrick, Christiane (l'alemanya que canta una canço al final de Paths of glory), l'encarregada d'introduir l'acte.

Crec que ja he explicat que potser no he gaudit mai tant d'una pel·lícula com quan vaig veure 2001 a la pantalla del traspassat Florida Cinerama, l'any que el Barça de Cruiff va guanyar la lliga (és a dir a la segona estrena del film). D'una altra manera vaig fruir també d'aquesta altra projecció diferent i més intensa perquè el caràcter directe de la música creava un producte nou, d'una immediatesa més gran. Kubrick fou valent en trencar la convenció existent al cine americà entorn la creació de bandes sonores i quasi totes les seves decisions s'han acabat mostrant brillants: l'efecte de la introducció dels valsos de Strauss segueix sent extraordinari i no cal oblidar que fou el film el responsable de la popularització de l'Also sprach Zarathustra i de l'augment de la difusió de la música de Ligeti. Ambdues músiques guanyaren en intensitat i riquesa amb la interpretació de la Philarmonia. el seu caliu constituïa una excel.lent compensació per allò que podria ser l'únic defecte atribuïble al cine de Kubrick la, de vegades, seva excessiva fredor.