Una crítica sense solta ni volta

Mentre passejava desvagat i fent temps per veure una pel·lícula al NFT vaig entrar a la petita sucursal de Foyle’s al south bank. Tafanejant hi trobo un curiós llibre que promet fer una recensió de les pitjors 101 pel·lícules de la història del cine. Sobtat per l’ambició del propòsit, segurament més difícil que esbrinar les cent millors pel·lícules, l’examino durant uns minuts. La majoria de les pel·lícules són prou contemporànies, i diria que per aquí anem bé, però a la llista trobo algunes que m’agraden prou. Una d’aquestes és Bird de Clint Eastwood. Llegeixo la petita recensió d’Alan Smithe, és a dir estem parlant d’un llibre anònim, el qual objecta a la biografia de Charly Parker que Eastwood mai no fa clar, per què Charly Parker era millor que el saxofonista que toca a l’estació de metro que ell utilitza habitualment. Certament, probablement jo no he sentit aquest saxofonista però recordo prou bé que el saxo que es sent a la pel·lícula no és de cap passavolant sinó enregistraments del mateix Parker. Sembla que l’estratègia d’Eastwood per presentar la música de Parker era la més senzilla i honesta, deixar-ho sonar, i la crítica de Smith més aviat sembla assenyalar altres problemes sobre la seva capacitat per establir un criteri musical potser extensible als seus criteris cinematogràfics.